Llar Infants del Món Cambodja

S'acosta Pchum Ben

2010-09-30T13:23:00.005+07:00

La propera setmana se celebra la festa de Pchum Ben, el que seria el nostre Tots Sants. Per ells, però, és la festa més important del país. Es porta menjar a les Pagodes com a ofrenes als seus morts.

La celebració, en principi, dura tres dies. La realitat, però, és una altra... des de fa una setmana, o sigui ben bé, deu dies abans, a la Pagoda no deixen de posar música en tot el dia, i part de la nit. A les tres i mitja de la matinada engeguen el megàfon i vinga!!!
Jo ja he decidit dormir amb taps el que queda de setmana, això o no dormo!!

Així que el que toca, aquesta setmana, és fer boletes d'arròs i decorar els plats amb flors. El resultat és impressionant!

Els de la classe 6 fent els seus plats

Primer pla dels plats amb l'encens

La Phanny i el Samnang decorant un plat

La Samoth i la Srey Neth

De nou, la Phanny i el Samnang amb els seus plats!!

Phanny va ser la gran protagonista

Llestos per portar a la Pagoda!!

Càmera nova

2010-09-12T20:01:00.009+07:00

El dimecres vam anar a Siem Reap, i vam aprofitar el viatge per comprar una càmera de fotos. La de la Llar ja feia temps que no funcionava massa bé, però com jo tenia la meva, l'he anat utilitzant, fins que ha dit prou.

Encara no li he agafat el punt a la nova... però sembla que fa unes fotos maques, sinó ja m'ho direu!!

Per cert, pels aficionats a la fotografia, la càmera és una Lumix.

El partit de volei de les nenes

Yath disfressat de guerrer de la selva...

Vandoeurn i Reaksa esperant de començar el seu partit de futbol

Escalfaments abans del partit

La Phalla

la Srey Neth

la Sandek

el Ronn

i el Hong

Estrenant botes de futbol

2010-09-07T20:19:00.006+07:00

En els darrers mesos, sobre tot després del mundial de Sud-àfrica, la febre del futbol ha arribat també a Cambodja, cosa que ha motivat encara més els infants de tot el districte a organitzar partits de futbol tots els diumenges.

Els infants de la Llar no tenien l'equipament adequat per aquests partits, i els acabaven amb els peus i les cames plenes de ferides. Quan jugues descalç i l'equip contrari porta botes de tacs acostumes a sortir mal parat.

Els infants ja m'havien demanat unes botes amb tacs, però en un lloc on és impossible de saber quin número de peu fan, primer perquè se'ls inventen i segon perquè tenen els peus curts però molt amples, l'única solució era anar tots plegats a comprar-les

Vam haver d'esperar al cap de setmana, ja que de dilluns a divendres els infants tenen classes de repàs. Així que dissabte a les set del matí ens vam pujar tots al Hyundai i cap al mercat de Sisophon.

Realment va ser una experiència anar de compres amb ells, primer pel desplegament que vam fer a la parada del mercat, però sobre tot perquè anar amb dotze nens, tots ells en edat adolescent és tota una festa.

Només arribar a la Llar es van posar tots les botes noves i van començar a caminar per les habitacions, deien que havien d'acostumar-se al nou calçat, i tenien tota la raó. Ells estan acostumats a anar amb xancles o descalços, i allò era totalment diferent.

Finalment va arribar diumenge, el gran partit, la gran estrena, i la gran patacada!! Després de guanyar pràcticament tots els partits descalços, en només mitja hora ens havien fet cinc gols. Les cares dels nanos eren terribles, no sabien que havien de fer, era com si juguessin al futbol per primer cop. A la segona part vaig veure com alguns havien deixat les botes sota l'arbre i havien entrat a jugar descalços.

Tot i acabar perdent van poder fer dos gols, més un que es va anular, i al final del partit estaven contents per haver fet una millor segona part.

Dilluns van tornar a entrenar i jo em vaig témer que no els tornaria a veure amb les botes posades, però per sort se les han continuat posant. I avui ja la tocaven molt millor.

El viatge en sí ja va ser tota una aventura

Reaksa, com la majoria, no tenia clar quin era el seu número

Vandana, un dels porters, va ser un dels que més va riure,
com casi sempre

Phanna, va tenir problemes, ja que té un peu bastant més gran que l'altre
i no tenia clar quin número havia de triar

Phanna, Sophath i Kim Hong, posant els cordons a les botes

Vandoeurn amb la compra ja feta

L'equip oficial, amb uns quants convidats

Estrenant botes i pilota

Malgrat perdre, les aficionades no van deixar d'animar en tot el partit,
això sí que és una bona afició!!

Canvis al bloc

2010-09-05T08:15:00.006+07:00

Vaig decidir crear aquest bloc perquè tota aquella gent que ens ajuda: padrins, amics de la Llar, socis d'Infants del Món, tinguéssiu un contacte més directe amb el que passava a Cambodja.
La meva idea era donar el màxim d'informació, i sobre tot posar moltes fotos, perquè al cap i a la fi una imatge diu més que moltes paraules.

Des de fa un temps he notat que el bloc en prou feines rep comentaris, primer pensava que a la gent li costava donar la seva opinió públicament, cosa que sempre he entès i respectat.
Després algú em va comentar que tenia problemes per registrar-se, o que havien oblidat la contrasenya.

Ahir en vaig estar parlant amb l'Elisabet, li vaig comentar que em semblava que el bloc no tenia massa repercussió en la gent. Ella m'ha contestat aquest matí i m'ha dit que potser la gent no pot fer tots els comentaris que voldria, que una vegada, ella mateixa ho va intentar i no ho va aconseguir.

En la configuració del bloc tens varies opcions en l'apartat dels comentaris, Pots deixar fer comentaris a tothom, incloent-hi anònims, pots triar que només facin comentaris persones enregistrades, o persones amb comptes a Google, o que els comentaris els facin només el membres del blog.

Des del principi jo tenia triada l'opció que la gent s'hagués d'enregistrar, perquè creia que d'aquesta manera evitaríem els missatges anònims. Però vistos els problemes que té la majoria per publicar aquest mateix matí ja ho he canviat.
Ara ja no caldrà que us enregistreu per publicar alguna cosa. Això sí, espero que em poseu el nom!! Gràcies

Mr. Chamroeun ensenyant a tocar el piano a Kong Nav,
Sikuon, Thang You. Chhun Chhy i Sok Pheng

El Sok Pheng amb el Miquel

Atac de riure del Kay Soeurth i el Sam Prom

Embarrancada de nou

2010-09-04T19:56:00.002+07:00

Dijous ens va venir a veure la mare de la Saing Seth, una nena que tenim apadrinada, però que viu amb la seva família, per dir-me que la seva filla tenia molta febre. El seu home està a Tailàndia treballant per mantenir la família, i com no té mitjà de transport, a part de la bicicleta, no havia pogut portar la nena a l’hospital.

La Saing Seth viu just darrera de l’escola primària de Rohal, en un carrer que acostuma a estar enfangat en època de pluges i és un sorral en l’època seca. Així que vaig decidir d’agafar el Toyota, pel que pogués passar...

I el que va passar va ser que vam recollir la nena, vaig fer marxa enrere perquè en aquell carrer era impossible fer cap maniobra de mitja volta, i ens vam quedar allà clavats. Ni endavant ni endarrere, la sorra molla feia que les rodes patinessin tant que resultava impossible que es mogués.

Només baixar-me del cotxe mr. Chamroeun em diu “posa el quatre per quatre” a lo que jo li vaig haver de contestar que el quatre per quatre no funciona. De fet farà tres anys que vaig arribar a Cambodja i mai ha funcionat, però com no ens embarranquem molt sovint, ell se’n oblida!

El pla B va consistir en demanar taulons de fusta i posar-los a sota les rodes perquè el cotxe tingués on agafar-se. Així va ser com es va mobilitzar mig veïnat, vam portar fustes de les seves cases, i amb l’ajuda d’un home gran, que son els que tenen la veu cantant en aquestes situacions, les van anar col·locant sota les rodes.

Ajudats per tot el jovent de la zona que va empènyer el cotxe quan havia de tirar endavant, i després d’unes quantes maniobres, que em van fer suar de valent, vam aconseguir sortir i portar la Saing Seth a l’hospital.

La nena, finalment, només tenia una ferida infectada a la cama, que li va provocar molta febre. Uns antibiòtics, paracetamol, betadine i cap a casa. Aquest cop, però, vaig deixar el cotxe a la carretera i vam fer els 200 metres a peu. Millor caminar deu minuts que quedar-se embarrancat una hora.

Comencen a treure sorra de sota les rodes

Primers intents de posar taulons

Expectació al veïnat

Le manioc

2010-09-02T20:17:00.008+07:00

Tal i com us vaig explicar en el darrer post, portem setmanes recollint la mandioca. Després de vendre'n gairebé dues tones, ens vam trobar que els compradors ja en tenien prou, i que no es podien fer càrrec de les altres dues tones. Així que vam decidir que el millor era tallar-la nosaltres mateixos perquè no es fes malbé.
El cap de setmana passat vam aprofitar que els infants no tenien classes de repàs i vam fer un intensiu. Durant dos dies vam estar tallant la mandioca.

Em van demanar la pista de basquet per posar-la a assecar un cop tallada, ja que es necessitava un lloc sense terra perquè el sol fes la seva feina. Amb el que jo no comptava és que estem en època de pluges, així que durant una altra setmana ens vam passar molts dies havent de sortir corrents cap a la pista de bàsquet a tapar tota l'estesa.

Avui, després de dues setmanes de feina, per fi m'han dit que la mandioca s'ha assecat. L'han guardat en una sala a l'espera de nous compradors.

El Sikuon i la Srey Neth amb l'educadora Channa,
van ser dels primers en posar-se a la feina

El Pheng, la Sokly i el Hong.
Fins i tot els més petits s'hi van apuntar

El petit Miquel entre cubells...

i sacs, s'ho va passar genial.

Encara que la Srey Neth no va ser menys.

El Sikuon i el Hong molt concentrats.
La Kun Thea, al fons, s'encarregava de portar-los més mandioca

Això sí, quan es van cansar de tallar una cursa de sacs amb la Sandek

La Phalla, en un moment que s'estava quieta

El Vandoeurn, un dels grans que va fer el relleu en tornar de les classes de Chupveary

I la Kay Theng, sempre amb un somriure.

Dues fotos de Chantha i mr. Chamrouen escampant la mandioca ja tallada.

Setmana de l'agricultura

2010-08-22T08:18:00.023+07:00

Aquesta setmana ha estat especialment moguda a la Llar. Després que els infants tornessin d'estar-se quinze dies amb les seves famílies, i abans no comencin les classes de repàs, demà mateix. Aquesta setmana han estat entretinguts amb diverses activitats.

Pels nens ja és un costum fer un partit de futbol cada tarda, pels que no els agrada rebre pilotades, es queden a la sala de dansa jugant al ping-pong.
Des de divendres però se'ls va afegir una nova activitat. L'agricultor em va dir que la mandioca (le manioc, com diu mr. Chamroeun) s'havia de recollir, i em va demanar si el podien ajudar els infants.
I els nanos que s'ho prenen tot com un joc, van estar encantats d'anar a l'hort.

He de dir que m'agrada molt aquest esperit que tenen de fer coses col.lectivament.
Ahir a la tarda en sortir de l'oficina, mr. Chamroeun em va dir que s'havia d'anar a pesar les patates, i quan hi vaig arribar, vaig veure que els infants, després de passar-se la tarda arrancant-les i posant-les al cotxe perquè Chavang les transportés fins a sota de l'arbre, encara tenien ànims per posar-les en sacs i seguir fent bromes cada cop que els feia una foto.

La pila de mandioca al final del dia era important

El Kay Soeurth i el Keuth Samang ajudant a pesar els sacs

Un primer pla dóna una idea de la dimensió d'aquestes arrels comestibles

Un cop pesats, esperem per carregar-los al tractor

Moment de fer els càlculs del pes

Un cop el tractor carregat, llestos per marxar

Jugant a ping-pong

2010-08-18T19:55:00.005+07:00

Durant l'època de pluges els infants busquen jocs d'interior, o més a resguard de la pluja. N'hi ha que segueixen jugant a futbol, cada tarda hi ha partit. Però ja n'hi ha una colla que s'han apuntat al ping-pong. Cada tarda munten la taula al mig de la sala de dansa i comencen a jugar.

Ara potser ja fa una setmana que hi juguen cada dia, i la veritat és que han millorat molt. Tant el Pao Cheth, com el Vandoeurn, no sabien ni com havien d'agafar la raqueta no fa ni deu dies. Ara ja comencen a dominar-la.

Aquesta tarda m'hi he acostat per fer-los unes fotos, i com saben que jo en sé, m'han convidat a jugar amb ells. Quan m'hi he posat el Cheth de seguida m'ha dit que volia fer-me fotos, així que li he deixat la càmera, li he explicat una mica com anava, i a jugar!

El Pao Cheth i el Reaksa comencen una partida

A veure qui s'hi posa...

Vandoeurn al servei, amb samarreta del Barça i raqueta d'Andorra inclosa

Excursió al Llac Baray

2010-08-08T09:48:00.013+07:00

Ahir dissabte vam fer una excursió pels voltants de Siem Reap. L'aventura va començar a les vuit del matí, intentant fer entrar quaranta persones, entre infants i personal de la Llar. Mitja hora després ho havíem aconseguit i vam poder emprendre el camí.

La primera parada havia de ser un suposat Zoològic que hi ha aprop d'Angkor, i dic suposat perquè en els casi tres anys que porto voltant per aquí, se'm feia difícil de creure que no l'hagués vist mai. Però Vandana, un dels nostres nens que és de prop de Siem Reap, insistia, el dia abans, que ell hi havia anat feia cinc anys!

En arribar a Angkor Wat el que em temia: no hi havia zoològic. Un treballador dels temples ens va dir que feia anys que l'havien traslladat a més de seixanta quilòmetres de la zona.

Com la idea inicial de l'excursió era anar al Baray, un Llac que hi ha a les afores de Siem Reap, vam decidir deixar la visita al zoo per una altra vegada.

El canvi de plans ens va portar a Phnom Krom, un poblet situat a uns vint quilòmetres al sud de Siem Reap, a peus del Tonle Sap.
Allà hi ha una petita montanya amb una Pagoda, des d'on hi ha una vista espectacular de la zona, pel que va valer la pena la suada.

Com de seguida ens va agafar la gana, vam baixar als cotxes i cap al Baray. Un cop allà, buscar un bon lloc per seure a dinar, una petita migdiada, que nomes mr. Chamroeun va fer, i a banyar-se, que al cap i a la fi, era el que havíem anat a fer.

Dues hores d'aigua, i cap a casa. Vam arribar gairebé a les sis del vespre, i no quedava massa temps per banyar-se, sopar i fer la sessió de tele de cada dissabte, això no hi ha qui s'ho perdi. Per molt cansats que estiguessin tots van aguantar fins les nou.
Tots menys jo, que em vaig retirar a les vuit i mitja, morta de son.

Totes no es van banyar, la Chhav, la Somaly i la Sreng Treth van preferir mirar-s'ho

La Phalla i la Srey Neth, que més es pot dir d'aquesta foto?

La bogeria de l'aigua

El petit Miquel

La Khunna (educadora) i jo, disposades a tornar cap a casa

Ulleres noves

2010-08-03T20:05:00.004+07:00

Ja fa dies que volia fer aquest post, perquè ja fa setmanes que dos dels nostres infants els van posar ulleres.

El Ngék, que va ser operat ja fa un any per un problema del muscle de l'ull esquerre, i el Yath, que també té el mateix problema, però per sort sembla que l'hem agafat a temps i amb les ulleres n'hi haurà prou, esperem!!

Pel Yath son les primeres, tot i que segur que no són les últimes. Al Ngék ja l'hem hagut de portar dues vegades perquè les primeres li van durar només tres mesos.

En favor dels nanos, tot i que son força entremaliats, diré que les ulleres les dona una ONG de Phnom Penh i son d'una qualitat bastant dubtosa. Només en la primera setmana ja es van perdre alguns cargols, i torçar més d'una patilla. Així que és difícil que els durin. A més l'oftalmòloga de Siem Reap sempre em diu el mateix "tranquil.la, a tots els duren el mateix!!"

el Yath

el Ngék

Molt feliç aniversari

2010-08-01T19:41:00.012+07:00

Ahir dissabte vam fer la festa d'aniversari pels nascuts al mes de Juliol. I com ells molt bé saben, la mama també fa anys aquest mes. Així que aprofiten per demanar-me que compri fideus d'arròs per dinar, un dels plats més típics de Cambodja i segurament el que més els hi agrada.

I jo, que no sé dir-los que no, no només vaig comprar quaranta quilos de "noodles", sinó que vaig canviar l'hora de la festa, per poder convidar a tot el personal i professors que treballen a la Llar.
A més els havia promès "disco" tota la tarda, així que la festa va ser d'allò més complerta.

Per sort a les quatre hi havia programat el partit de futbol dels nostres nens contra els del Lycée de Chupveary, i les nenes vam poder seure i descansar una mica. Encara que de seguida ens vam posar de peu a cridar i animar els nostre equip.

El Vichet, professor de matemàtiques i el nostre entrenador durant aquests dies, m'havia promès, entre brindis i brindis, que guanyarien. Jo li anava dient que sí, però pensava que si seguia bevent cervesa ni tant sols els podria dirigir.

No tan sols els va dirigir a la perfecció, sinó que també va ser l'autor del segon gol. Tot i que els equips el formen infants, el entrenador pot jugar (ells i les seves normes...)
Ell content d'haver acomplert el que m'havia dit durant el dinar, i jo encara més per la victòria.

Perquè ahir em van fer molts regals d'aniversari, cosa que vaig agrair profundament, però per mi el millor de tots va ser l'alegria de tota la Llar celebrant que érem els campions de la nostra pròpia World Cup. I això sí que no es compra amb diners.

Quaranta quilos de fideus son molts quilos, i sinó que li preguntin a ella.

Un cop preparats, llestos per emportar-nos-els.

La festa va començar amb el clàssic Karaoke, al que no va faltar la Sandek, que li encanta això de cantar.

La Chanthy a punt de menjar-se el pastís del Dom Heing

La Sokhom amb el Vannak i la Leakhena.

I el Sophath i el Dom Heing, "liant-la" amb el micròfon.

Setmana del futbol

2010-07-28T20:05:00.002+07:00

Ja fa un parell de setmanes que els infants van acabar el col.legi. Amb les vacances arriba el temps lliure, i el temps per fer més esport.
A més, com estem en època de pluges, la calor és una mica més tolerable, i córrer darrera de la pilota menys patidor.

Fins no fa gaire els partits eren com una mena de trobada social, on jugaven tots els infants, sense importar el numero de jugadors, ni si un equip tenia més persones que un altre. A més a més no hi havia fores de banda ni massa regles. Així que molts dies els partits es desenvolupaven fora del camp.

Aquesta setmana, però, la cosa és molt diferent. Els infants han medit el camp, han marcat els límits, i fins i tot han fet un punt de penal.
La raó no és una altra que cada tarda a les cinc venen tot d'estudiants i professors de les escoles veïnes a jugar contra ells. Així que la cosa s'ha posat seria.

Mentre ells juguen, les noies ens seiem ala banda per animar-los amb crits a aplaudiments. I com juguen a casa, doncs fins ara han guanyat tots els partits.

Com a anècdota us explicaré que avui m'han animat a formar part de l'equip de casa, però jugar amb els nois no és una festa social, i la primera pilota que han xutat contra la nostra porteria ha impactat directament a la meva cara, el que m'ha deixat una mica estabornida. He seguit jugant una estona, però de seguida he demanat el canvi, i he anat directament a la dutxa.
El resultat una mica de Trombocid i un Ibuprofeno perquè el nas no s'infli massa.

Ells com cada dia, han guanyat

Una jugada del partit d'ahir

Tots, fins i tot mr. Chamroeun, atents a la jugada

El Saray, suplent, fent broma amb les crosses

La Kimyan i la Chanty, dues animadores més

Per fi va arribar el gol, i l'alegria a la graderia

Gràcies

2010-07-05T13:14:00.002+07:00

Només volia donar-vos les gràcies a totes les persones que m'han fet arribar les felicitacions per mr. Chamroeun i la seva família. Quan li he dit que per e-mail m'havien arribat les mostres d'alegria, m'ha donat mil gràcies, visiblement emocionat.

He de reconèixer que a mi m'emociona veure'l tant feliç, i també se'm cau la "baba" cada cop que hi vaig. La Socheata ha estat un regal per tots plegats, i ja ens feia falta una cosa així.

Benvinguda!!

2010-07-04T13:32:00.006+07:00

Fa justament una setmana que va néixer la primera neta de mr. Chamroeun, i els infants de la Llar estaven con bojos per anar-la a veure. Així que aquest matí hem agafat el cotxe i cap a Chupveary.

Per mi no era la primera visita. Ja la vaig veure el dia que va néixer, i la vaig portar a casa amb poques hores de vida. Tot i així no deixa d'emocionar-me cada cop que la veig, tant petita i tant forta alhora.

A mr. Chamroeun, com us imaginareu, li cau la "baba", encara que els infants no eren menys, i alguna nena se la mirava amb cara d'al.lucinada.

D'entrada els ha costat de tocar-la, però a la que han vist que la nena, que és molt tranquil.la, no s'immutava a les seves mans, l'han començat a remenar. Primer li han tret els peücs per veure-li els peus, després els guants que els posen perquè no es facin mal amb les ungles, per veure-li els ditets. No paraven de dir lo petita i blanqueta que és.

Per cert, la nena ja té nom: Chamroeun Virin Socheata. Chamroeun de cognom per l'avi, Virin de segon nom pel pare i Socheata perquè va néixer en dia de la bona sort. I encara que d'entrada pugui sembla molt complicat, segur que al final li acabem dient tots Ta, perquè aquí sempre tallen el nom pel final.

Butlletí Informatiu

2010-07-03T19:45:00.006+07:00

Mentre anava carregant les fotos per aquest post pensava "sembla que estiguis fent un part de les darreres notícies de la Llar".
Suposo que quan fa dies que no escric tinc la sensació que tinc moltes coses per explicar i acabo fent un resum de totes elles.

Per començar vull explicar-vos que, des de mitjans de juny, ja tenim les matrícules dels dos cotxes nous. Com diu l'Elisabet "ara et pararan amb més raó!" I es que just quan anàvem per l'avinguda Norodom de Phnom Penh, direcció el ministeri de trànsit a buscar-les ens van parar la policia i ens van multar per no portar els cinturons posats. En podria fer un post sencer sobre les normes de trànsit a Cambodja, de com per exemple et multen per no portar el cinturó de seguretat, però després pots portar quinze persones en un cotxe de cinc places, tots ells sense cinturó, que no passa res. O com et multen per anar sense cas, però pots portar quatre persones més sense casc, que tampoc no passa res. Això sense tenir en compte que pots transportar tota mena d'animals o objectes, que sobre passen les mides, això sí, no t'oblidis de posar-te el casc que sinó et multen!

Matrícules Ong

El viatge a Phnom Penh no només va servir per recollir les matrícules. També el vam aprofitar per fer algunes compres, entre elles un nou filtre per l'aigua que bevem. Des de principi a la Llar s'han utilitzat filtres per purificar l'aigua que es beu, però darrerament aquests eren insuficients, així que en vam comprar un de nou, molt més modern i ràpid.
Aquesta mateixa setmana l'hem inaugurat i n'estem molt contents.

El nou filtre de l'aigua

Una altra notícia important és que tornant de Phnom Penh vam recollir les noves ulleres pel Ngék i el Yath. Encara no els he pogut fer les fotos, i em sembla que pel Ngék m'hauré d'esperar uns dies ja que en dues setmanes ja les ha trencat (i son les segones!!). Per sort l'oculista que ens les dona sempre em diu el mateix, que no pateixi si els duren poc, ja hi estan acostumats. Però jo sempre penso que una cosa és poc, i una altra cosa és que li durin dues setmanes.

El que sí que tinc és un vídeo d'aquesta mateixa tarda. M'he quedat al.lucinada mirant com el Kay Soeurth es netejava la bicicleta... ja ho veure-ho!!

Això ja s'acaba

2010-06-20T13:45:00.005+07:00

Ja fa més de tres mesos que vam començar a construir l'escola maternal de Chupveary, i no sé si és perquè he estat molt enfeinada, o que potser tenia la referencia de les altres sis que van trigar el doble o triple de temps a construir-se, però el cert és que se m'ha fet molt ràpid.
Així que segurament a finals d'aquest mes tocarà festa grossa, perquè a Cambodja no es deixen res per inaugurar.

We miss you...

2010-06-19T13:06:00.007+07:00

Ara fa una setmana que va marxar la Sami, la voluntària que hem tingut durant nou mesos a la Llar. Durant aquest temps ha estat la professora de manualitats i ha ensenyat els infants i també una nova educadora a fer moltes coses. Sobre tot els ha ensenyat a tenir imaginació, a pensar que de qualsevol material se'n pot fer alguna cosa bonica i a que tot es pot aprofitar.

La Sami, a més ha fet classes d'anglès a tots els infants de la Llar, i també a tot el personal que ho ha desitjat. Des de ben petita va anar a l'escola de parla anglesa i amb vint anys es va desplaçar a viure als Estats Units, pel que el seu anglès és com el d'una nativa, com ella mateixa em deia una dia "I dream in English".
A mi també m'ha ajudat molt a millorar el meu anglès, encara que jo li estaré especialment agraïda pel seu suport en els dos darrers mesos. M'ha ajudat a superar moltes dificultats i això no ho oblidaré mai.

Thank you for all

Impotència...

2010-06-11T12:39:00.005+07:00

Aquesta setmana estem acabant de preparar totes les cartes dels infants pels seus padrins. La majoria les van escriure fa dies, però com sempre hi ha nens que s'han despistat.

Ahir vaig fer el darrer repàs, i me'n quedaven quatre, dels infants exteriors, que no havien vingut a escriure. Així que aquest matí hem agafat la moto, amb mr. Chamroeun, i els hem anat a buscar.

Una nena, malauradament, ha marxat a Tailàndia amb els seus pares, i contra això no hi podem fer res.
Es dur que se'ls emportin per treballar, però a mi em molesta més, arribar a casa d'algun nen i que estigui tranquil.lament sense fer res, ni anar a l'escola, i que a sobre els pares et diguin "es que com els seus amics no hi van..."

A un l'he pogut convèncer que anés a la Llar, però l'altre no ha aparegut. El que vol dir que per desgracia l'haurem de donar de baixa, si un infant no vol venir a estudiar, no el podem obligar, per molt que ens dolgui.

De tota manera el que més m'ha emprenyat avui ha estat descobrir que a l'escola tampoc no fan les coses ben fetes, almenys pel meu criteri.
Perquè que et diguin que un nen no pot repetir curs perquè no queda bé és fort, però que a sobre hi afegeixin que si els fan repetir tant els professors com l'escola perd prestigi.... quin prestigi té una escola d'un poble de mil habitants.
Em fa molta ràbia que vagin fent passar els infants de curs per fer uns bons informes als responsables d'educació del Districte, i que quan aquests infants arribin a la secundaria ho hagin de deixar perquè ni tant sols saben llegir.

I malgrat que molta gent em diu que això passa aquí, però també a la majoria de països en vies de desenvolupament, no deixa de fer-me molta llàstima que no els preocupi el més mínim l'educació dels seus infants.

Els meus enanos

2010-06-07T20:14:00.001+07:00

Pel Josema i tots aquells Padrins i Amics de la Llar que em demaneu que segueixi escrivint.
Sento molt desaparèixer tant de temps, i no puc prometre que escriuré, perquè després no ho faig. El que sí que prometo és, almenys, anar posant fotos de la Llar i dels Infants.

PD> Te debo la de Sav Mao

Una petita batalla guanyada

2010-04-29T20:20:00.002+07:00

Diuen que quan una porta es tanca sempre hi ha una finestra que s’obre. Aquest darrer mes, o mes i mig, s’han tancat moltes portes, fins i tot m’atreviria a dir que han estat “portazos” el que hem tingut. Però ahir, per fi, es va obrir una finestra, que per mi va ser un “finestral”

Fa un parell de dies a la tarda se’m van presentar a casa els pares de Sopheak, una nena que viu a la Llar. Jo venia de Phnom Penh, de més de set hores de viatge, i més que cansada estava esgotada. Tot i això els vaig fer seure molt amablement i els vaig escoltar.
La mare va començar a relatar les seves misèries, i acte seguit em va demanar d’emportar-se la nena perquè es fes càrrec dels dos fills petits que té, ja que ella havia de marxar a Tailàndia amb el seu home per treballar. En aquell moment se’m va caure el món a sobre. Entenia la situació en que es trobaven, però pensava en la nena, una de les millors de la seva classe. Els hi vaig dir que tornessin dijous, que a l’endemà era festiu i que per signar els papers necessitava el Sophea i sobre tot el xef del Village. Quan van haver marxat vaig parlar un moment amb la Sopheak, li vaig preguntar si realment volia marxar, ella em va dir que volia estudiar, però que també volia ajudar la seva família, i que triava marxar. A mi se’m van anar omplint els ulls de llàgrimes, no vaig poder dir-li res, només que ella triava.
Se’n va anar cap a la seva habitació i jo vaig començar a plorar. Mr. Chamroeun em va dir el que em diu sempre, que no hi pensés. Jo crec que no pensar-hi no soluciona els problemes, però és el seu caràcter. Va marxar parlant amb ell mateix “aquest és el problema de Cambodja... la pobresa” I jo vaig seguir plorant una bona estona.

Ahir era festiu a Cambodja, Visak Bochea, alguna cosa a veure amb el començament de la plantació d’arròs, acompanyat de celebracions a la Pagoda. Estava escoltant música quan se’m va presentar el Xef de Tepkossa, el poble de la seva família, per dir-me que ells l’havien anat a veure perquè vingués a la Llar dijous. Ell els hi va dir que no hi estava d’acord, que creia que no era el millor per la nena, i llavors ells li van dir que anirien a veure al de la Comunne. I com aquí tothom es coneix, el va anar a veure se seguida per explicar-li el cas i demanar-li que no signés els papers. Que ells només volen a la nena per posar-la a treballar, segurament a la frontera amb Tailandia, i que després la casaran.
La Sopheak és una bona estudiant, li agrada i vol seguir fent-ho. El xef de Tepkossa ha vingut a demanar-me que no la deixi marxar, que no signi els papers, que m’hi negui.

Fins fa dos dies pensava que no ho podia fer, que els pares i sobre tot els infants hi tenien tot el dret a decidir, però ahir em vaig adonar que podem decidir nosaltres, que entre els xefs, que son qui millor coneixen la situació familiar i nosaltres podem realment encaminar el futur d’aquests nanos.

Li vaig donar les gràcies de tot cor, necessitava com mai un cop de mà, necessitava sentir que ho estem fent bé, però que no ens hem de deixar intimidar pels pares, ells estan desesperats i son molt egoistes.

Avui m’he tornat a llevar contenta, amb ganes de seguir fent coses, de seguir lluitant. Els pares de la Sopheak no han vingut, suposo que la xerrada amb el xef de Tepkossa els va fer enrera. De moment la nena es queda, seguirà estudiant, que al cap i a la fi és el que ella volia.

Superant obstacles

2010-04-18T09:08:00.013+07:00

''Cuando menos lo esperamos, la vida nos coloca delante un desafío que pone a prueba nuestro coraje y nuestra voluntad de cambio'' Paulo Coelho

Sé que les darreres setmanes us he tingut una mica abandonats. Des de la marxa de la Voleak i la Saleuv han succeït moltes coses, algunes de bones, d’altres no tants; però com sóc una persona positiva em quedaré amb les bones, i de les dolentes... espero haver-ne aprés.

Per començar un obsequi d’un dia que no tenia internet, perquè us situeu.

La setmana passada vam rebre una visita molt especial, sobre tot per la Srey Nich. Després de gairebé cinc anys va tornar a venir el papa Franz, i ella va ser la nena més feliç del món al poder tornar a abraçar-lo.
Unes quantes fotos de la seva estada, i un petit regal de la Srey Nich. Gràcies pel teu gran somriure!!!

Aquesta setmana hem celebrat l’Any Nou Khmer, o el que és el mateix, tele, disco i voltar molt amb els cotxes!! Aquest any Chavang, el nostre mecànic, s’ha quedat per celebrar-lo amb nosaltres, així que hem pogut desplaçar-nos amb els dos cotxes, el que ha estat molt més cómode per tothom.
Durant els tres dies de festa hem anat a dinar a la Pagoda, hem fet una excursió a Sisophon i hem anat al llac de Trâpeang Thmor.
Han estat dies intesos, on els poquets que ens hem quedat a la Llar, hem compartit aquests dies de festa com una petita família, i malgrat que hem trobat a faltar els altres, sabem que també s’ho han passat molt bé amb les seves famílies.
Bé i com més val una imatge que mil paraules us poso els millors moments d’aquest Any Nou.

Voleak i Saleuv

2010-03-20T14:41:00.002+07:00

Aquesta setmana ha estat especialment dura, dilluns vam haver de dir adéu a la Voleak, una nena de setze anys que va decidir tornar a casa seva, amb la seva mare.
A cap de nosaltres ens va venir de nou, feia molt de temps que em demanava de tornar a casa seva, però tant la seva família com nosaltres l’havíem anat convencent, una vegada i una altre, que el millor era que seguís estudiant.
Aquest cop, però ha estat diferent, suposo que tots ens hem adonat que no hi podem fer més, i que si ella volia marxar, l’havíem de deixar sortir.

Mentre Sophea preparava el paper que havíem de signar per què deixés de ser infant de la Llar, li va preguntar si aniria a l’escola, i ella va somriure, però no va contestar, i llavors li va dir “i ja has pensat que faràs amb el teu futur?”, però tampoc va respondre. I encara que ella no ho va voler dir, tots sabíem que quan passés per la porta de la Llar no tornaria a anar a l’escola.
I nosaltres que ens passem el dia lluitant perquè els nanos vinguin a classe de repàs, que no deixin el collegi fins que no tinguin almenys la secundari acabada, que anem a casa els pares per parlar-hi i que ens ajudin a educar els seus infants; quan passa una cosa així se’t cau el món a sobre, i fins i tot et sents que has fracassat.

Sé que amb la Voleak vaig fer tot el que vaig poder i més, però és la seva vida, i nosaltres no podem viure-la per ella. Malgrat no hi estàvem d’acord era la seva decisió i l’havíem de respectar..
Jo la vaig plorar dos dies, i avui encara la trobo a faltar, em costa fer-me a la idea que ja no la tinc aquí, però les coses són així i hem d’aprendre a acceptar-les.

Encara no havia paït que la Voleak era camí de Pailin, quan em va venir la Saleuv i em va demanar de marxar. Jo al principi em vaig pensar que ho feia de broma, com molts d’altres infants, que rient em deien “mama knyom tau teap” (o el que és el mateix: me’n vaig a casa!!). Però la Saleuv no ho deia de broma. El cert és que portava temps pensant-ho i va aprofitar el moment oportú. Per ells és més fàcil dir-ho quan veuen que hi ha algú que ho ha fet abans.

Quan vaig parlar amb ella vaig tenir la sensació que era la seva mare la que volia fer-la sortir, i no pas ella. Però em vaig equivocar, ella també volia marxar, però al contrari de la Voleak no s’atrevia a dir-m’ho. Ella em va dir el que jo volia sentir, que volia seguir estudiant.
Així que quan la seva mare va venir a buscar-la vaig fer tot el possible per convèncer-la que la nena havia de seguir vivint a la Llar. Vaig lluitar dos dies, intentant per tots els mitjans que la Saleuv és quedés amb nosaltres, però tampoc ho vaig aconseguir, i divendres al matí no vaig tenir més remei que signar els papers de sortida.

Ha estat una setmana molt difícil per mi, dues nenes en cinc dies és massa, sobre tot per mi. Però la vida a la Llar havia de continuar, havien marxat dues nenes, però me’n quedaven 66, més tots els exteriors que també em necessiten al cent per cent.

Només han passat dos dies, però aquí el temps es viu més intensament, i avui em sembla que fa molts més dies que elles van marxar.
Avui estic tranquil·la, sé que tot el que estem fent és per ells, i que tot això que ha passat ens ha d’ensenyar que n’hi haurà més que marxaran, però que també en vindran de nous, que ens els estimarem igual.
Diuen que de tot se n’aprèn, i crec que això ha estat una bona lliçó per mi.

Voleak

Saleuv

Una nova escola

2010-03-14T14:47:00.006+07:00

Dijous va ser un altre d’aquells dies importants, d’aquells que no s’obliden. Dijous es va posar, com es diu a casa nostra, la primera pedra per fer una escola.
Quan vaig arribar el primer any m’esperava un gran repte, s’havia aprovat el projecte de construir sis escoles a la Comunne de Rohal, es tenien els diners, i només es necessitava algú que ho controlés tot i s’assegurés que allò es fes ben fet.
No negaré que aquelles escoles van ser, i ho seguiran sent, molt especials per mi. Tot allò va ser nou per mi, i en vaig aprendre molt.
Ara amb l’experiència que et dona el temps, se’m presenta una nova oportunitat de fer una cosa important. Aquí construir, ni que sigui un edifici per una escola, és un gran regal.
I aquesta serà especial, sobre tot per la professora de l’escola de Chupveary, que ha lluitat com ningú perquè aquest somni es faci realitat.
Recordo que vaig conèixer la professora Sopheap la primera vegada que va venir l’Elisabet a inaugurar el pavelló infantil de l’hospital de Preah Net Preah, al març del 2008, llavors aquella senyora menuda ja ens va començar a parlar que a l’escola on ella treballava no hi havia aules pels més petits, per tant les classes de maternal les feia en uns “barracons”, un lloc bastant horrible per donar classe. Ella no va parar fins aconseguir que anéssim a veure aquella escola, ni ha desistit mai en el seu intent de tenir un edifici pels més petits.
Admiro molt aquesta petita dona, una simple mestre de primària, que ha fet tots els possibles per tenir un edifici en condicions pels seus alumnes. Una persona que ha fet tots els viatges que fossin necessaris, amb moto des de Chupveary, perquè no ens oblidéssim del seu gran somni. Una persona que dijous, al marxar em va agafar de la mà i em va donar mil gràcies per donar-li aquell edifici, a mi i a l’Elisabet, que com ella, va creure des del principi que allò era possible.
T’ho he dit mil cops, però gràcies una altra vegada per tot el que fas, sense tu no ens en sortiríem, segur!!!

Aquí a Cambodja posar la primera pedra significa demanar als “fantasmes”o esperits, que ens deixin construir a la seva terra. Així que vam fer una cerimònia religiosa amb els monjos de la Pagoda, després les ofrenes particulars dels que volen construir aquest edifici i per últim, a menjar i a beure tots plegats per celebrar-ho. Aquí també qualsevol motiu és excusa per menjar i beure, sobre tot beure.

Vacunes a Siem Reap

2010-03-13T13:21:00.012+07:00

Fa una mica més d’un any, em sembla recordar que ja en vaig fer menció al blog, vam començar a vacunar els infants de la Llar de l’Encefalitis Japonesa. Una malaltia bastant desconeguda al nostre país, però que aquí afecta molts criatures, sobre tot als més petits.
L’hospital infantil de Khantha Bopha de Siem Reap, vacuna els nens i nenes de menys de tretze anys gratuïtament. És un hospital molt gran, molt més gran que l’altre hospital on acostumem anar nosaltres, l’Angkor Children Hospital. A més és força famós, perquè el seu fundador fa concerts de Violoncel per recollir diners.

A la Llar tenim trenta infants que estan per sota dels tretze anys, però com portar-los a tots alhora és impossible, es van fer tres grups. El dia 25 de febrer vam portar el primer, el 2 de març el segon i el 10 de març el tercer.
Ho vaig posar d’aquesta manera, un dia cada setmana, perquè anar a Siem Reap amb deu infants sempre és un trasbals, i força esgotador.

Amb el primer grup va anar tot força bé, tot i ser els “tremendos”. Chhun Chhy, Krem Samnang, Keuth Samnang, Sok Pheng, Suth Cheath i Sam Prom, són un grup d’aquells nens, que tenen entre deu o dotze anys i que sempre has d’estar amb mil ulls si no vols tenir sorpreses, per sort també venien les nenes de la mateixa edat, Phanny, Samoth, Sokly i Sren Treth que sempre es porten ve. Així que la balança va estar bastant equilibrada.

Al matí vam anar al nou centre comercial, les escales electriques són la gran atracció, però les botigues amb colònies i roba “maca” també. Després de pujar i baixar unes quantes vegades vam poder anar a dinar. Davant d’Angkor Wat hi ha el que en diríem un “merendero”, aparquem el cotxe, descarreguem l’arròs, l’aigua i tots els utensilis, i a dinar.
Després una petita migdiada i a l’hospital a posar-se la vacuna.
Quan vam trucar a l’hospital, a finals de febrer, vaig intentar que els hi posessin al matí, ja que fa menys calor i els nens estan més frescos, però res, la tercera dosis es posa per la tarda, concretament a les dues. Encara que la gent comença a fer cua a les onze per recollir número. Com nosaltres venim de lluny, i mr. Chamroeun no té cap mena de vergonya de demanar les coses, nosaltres intentem arribar a la una i mitja, i de seguida ens fan passar. Bé a ells, aquest any han decidit que els estrangers no som benvinguts, cosa que no he aconseguit esbrinar perquè. La qüestió és que em diuen que no puc entrar i em donen una cadira perquè s’assenti a la porta. Bé, podria ser pitjor.

Un cop vacunats, i com a les dues si mitja fa una calor bastant insuportable, anem a uns jardins que hi han al centre de Siem Reap. Hi ha uns arbres gegants amb uns ratpenats també enormes, i que als infants els encara de veure.

Amb els altres dos grups vam repetir operació, encara que per nosaltres és anar als mateixos llocs una vegada i una altra, la veritat és que val la pena. Per ells sortir de la Llar és sempre una festa, i sobre tot si és ben lluny.

El segon grup va ser una mica més caòtic. Els tocava als petits: Hong, Ngék, Yath, Phalla i Srey Neth. I amb tants enanos a les escales mecàniques vam tenir que anar més en compte que amb el primer grup. També venien algunes nenes de les més grans, però igual de porugues que els més petits alhora de posar el peu a l’esglaó, sobre tot quan es movia.
De tota manera també va ser amb el que vam riure més, als petits tot els sorprèn, i fins i tot un maniquí d’un aparador és una cosa nova per ells.

El tercer i darrer grup, van tenir una sorpresa afegida. Abans que sortíssim del centre comercial, un grup de turistes japoneses els van comprar unes galetes i uns caramels. Les van anar repartint mentre ells, força tímids amb els desconeguts, anaven donant-los les gràcies amb molt de respecte.
El que sempre dic: a la Llar son uns dimonis, però fora son uns angelets!!!

Un casament molt especial

2010-03-05T18:01:00.011+07:00

Al mes de desembre, quan vaig marxar de vacances, mr. Chamroeun em va preguntar quin dia tornava. Jo li vaig dir que no ho sabia, que dependria del bitllet d’avió que trobéssim, i ell em va dir que a finals de gener en Virin, el seu fill petit, es casava amb la Sivon, una noia de Battambang que des de fa uns mesos treballa a la Llar.

Un dia em va escriure la Sami, i em va dir que el casament seria el dia 3 de febrer, jo li vaig contestar que ja tenia bitllet de tornada, però que justament sortia el dia 2 de febrer, arribava el tres al migdia Bangkok i el quatre a la Llar. Ja no en vaig saber res més.

El dia que vaig arribar, després de preguntar-li a mr. Chamroeun per la Llar i els nanos, li vaig demanar a veure com havia anat el casament, i ell em va dir “si encara no l’hem fet, t’estàvem esperant, no podia casar el meu fill sense tu...” Jo li vaig somriure i li vaig donar les gràcies.

Els preparatius han estat llargs, repartir les invitacions, des de Siem Reap fins a Sisophon, passant per Phnom Srôk, vila natal de mr. Chamroeun, i tots els poblets de la zona. Més d’una setmana voltant amb la moto i aprofitant els viatges que hem fet amb cotxe.
Jo sempre em pregunto com pot ser que siguin tan poc previsors amb tot, la resposta és fàcil, si les invitacions d’un casament les reparteixen fins el dia abans del casament, com es pot planificar la gent?

Dimecres a la tarda vam anar amb uns quants infants a casa seva, alguns d’ells volien passar la nit allà, i participar de la festa. Jo vaig assistir a la cerimònia precedida pels monjos, que bàsicament consisteix en demanar permís als esperits per celebrar el casament, i vaig tornar a la Llar.

El matí de dijous, una altra excursió a casa mr. Chamroeun a les set del matí. Uns dies abans m’havia demanat una dotzena d’infants per ajudar a servir les taules. De servir el dinar se n’acostumen a encarregar les mateixes persones que preparen el menjar, però les begudes i el gel ho fan els joves de la casa.

A les vuit, cerimònia religiosa de casament, els monjos, els nuvis, els pares del nuvis i uns quants familiars, Bé i jo que estic a totes les festes. Però com tampoc tenien fotògraf, vaig fer de testimoni i, de tant en tant, em posava a l’altre cantó per fer-los fotos.
A les nou va acabar, i els nanos van començar a preparar taules, jo vaig tornar a la Llar a vestir-me i recollir els que faltaven.
I a les onze tornàvem a ser allà, aquest cop per disposar-nos a menjar, beure i passar-ho bé, i ho vam passar molt bé. Jo vaig menjar més aviat poc, entre foto i foto tocava brindis, “salud, salud” feia tothom. Després de dos anys ja no em sorprèn que s’ho hagin aprés.

Per acabar la festa, tots a ballar, nuvis, convidats i tots els nanos.

Va ser un casament diferent, especial, d’algú de casa. Ahir es va casar el fill petit de mr. Chameoun, l’avi dels meus nens i com un pare per mi.

Posant guapa la núvia, si encara ho podia estar més.

La cerimònia religiosa, va ser curta, però molt maca.

L’arribada al convit va ser un dels moments més alegres, molt bonic.

Amb la Srey Roth, les dues nenes de mr. Chamroeun.

Amb la Sami, els nuvis, mr. i mme. Chamroeun.

La Sami i els infants ballant i passant-s’ho bé

La Samnang intentant que la Mama Sami s’estigués una mica quieta per fer la foto...

La Sami i Chantha descansant, mentre tots continuàvem ballant.

Què és la felicitat?

2010-02-26T12:42:00.003+07:00

Ja fa uns quants dies, mirant les postals que els infants van rebre dels padrins, vaig llegir una frase que em va agradar: “La màxima felicitat a la vida és: estimar i ésser estimat”.

A mi hi ha moltes coses que em fan feliç, saber que aviat vindrà la meva germana a visitar-me n’és una. Segurament ha estat una de les millors notícies que he rebut aquesta setmana. Però també n’hi ha d’altres. Com les papaies que els infants van plantar durant les meves vacances, i que em fan adonar que ells m’estimen tant o més que jo a ells.
Durant la meva absència, i ajudats per la Sami, van plantar gairebé una dotzena de papaies i li van posar els noms de les persones que ells s’estimen. Una per la mama Elisabet, una altra per la mama Marina, una altra pel Pa Om (mr. Chamroeun) i així fins arribar a la mama Anna. No sé molt bé com explicar els meus sentiments, però m’emociona molt.

Dijous de la setmana passada vam anar a Sisophon, havíem de fer unes gestions per les motos de la Llar, i vam aprofitar per comprar una amplificador, dos altaveus i una micròfon. Feia temps que els més grans m’havien demanat un equip de música per poder sentir les cançons que més els agraden a un volum una mica més alt del que dóna el radio-casette.
Com la tieta Montse ens va donar uns dinerets per extres, per fi podem escoltar la música com si estiguéssim a la discoteca!
Dissabte al vespre tocava sessió de televisió, com cada cap de setmana, però el que ells no sabien és que a la sala de dansa els esperava una gran sorpresa. A les seves cares se’ls dibuixava un somriure i els seus ulls es feien més grans al veure els dos grans altaveus. Llavors em miràvem i em deien “mama tinh bass?” o el que és el mateix: “mama has comprat uns altaveus?”, i quan els deia que sí, que l’havia comprat, sortien de la sala cridant “mama thinh bass!!!” jejejeje
Per cert, gràcies Montse!!!

Aquesta setmana, però, encara n’he tingut més d’alegries. Molts padrins van donar-me diners com a regal pels seus fillols. Amb els infants de la Llar anem al mercat i comprem tot allò que necessiten. Amb els exteriors, els que viuen amb les seves famílies, sempre els preguntem que volen fer amb els diners. Alguns em diuen que necessiten una bicicleta o roba nova; però la majoria acostumen a dir el mateix “per casa”.
Que un nen de quinze o setze anys digui això és admirable, i que ho faci un de deu o onze... encara em sorprèn més i em fa pensar amb lo poc capritxosos que poden arribar a ser aquestes criatures.
Qualsevol nen o nena del “primer món” em diria que vol una consola o qualsevol joguet, aquí és més important tenir un quilo d’arròs per menjar, i això ho saben fins i tot els més petits.

Aquí el Sikuon ensenyant-nos que aquesta Papaia, sí que donarà fruits!

La Samoth regant al Papa Roger, o potser és el del costat? Ara no ho sé, només sé que em van dir que no creixia gaire...

El Hong i la mama Anna

Vista general, papaies i casa al fons.

El Yath regant-se més els peus que una altra cosa.

El Hong enfilant-se a la gerra per poder agafar l'aigua.

Tornem a la feina

2010-02-14T10:50:00.015+07:00

Avui fa deu dies que vaig arribar a la Llar, després de fer una nit a Bangkok i aprofitar per acabar de fer les darreres compres. Els vint quilos de màxim que et donen les companyies em van obligar a no carregar xampús i d’altres cosmètics pesats, i que a Cambodja son més cars. Així que només arribar a Bangkok, visita al MBK i carregar encara més la motxilla!

L’arriba a la Llar va ser emotiva, jo tenia unes ganes boges d’arribar i abraçar-los, però ells sentien el mateix, així que va haver abraçades, petons i algunes llàgrimes, d’alegria!

Els dos primers dies, com és costum, els vaig necessitar per adaptar-me de nou a l’horari i a la calor, em va costar una mica dormir les primeres nits, degut al jetlag, però ara la cosa ja està més que superada i torno a dormir vuit hores seguides.

Dilluns vaig començar a treballar fort. Només arribar em vaig trobar que havia d’assistir a un Seminari al departament de la Província de Bantey Meanchey, on ens havien de donar una medalla per les escoles construïdes al 2008, i on ens vam trobar diferents Ongs que estem treballant per la zona.

La veritat és que va ser bastant avorrit tot plegat, discursos i més discursos de bones intencions per part dels polítics, com sempre, sense deixar de demanar-nos a les Ongs que seguim invertint en el seu país, perquè ells es puguin gastar els diners en grans cotxes i cases (això no ho diuen es clar!)

A la Llar, la feina, els primers dies també ha estat dura, tornar a posar-me al dia, però sobre tot, tornar a posar-los les piles. A Cambodja hi ha una dita que els agrada molt, i és que “mentre el gat no és a casa els ratolins fan el que volen...” O sigui que jo sóc un gat i ells els ratolins! Per sort jo he aprés a prendrem les coses amb una mica de més paciència i comprensió. A més a més sempre hi ha un infant que em treu un somriure en qualsevol moment, i que fa adonar-me que és genial estar aquí.

Com encara no he tret la càmera per fer-los alguna foto, us posaré algunes de les fotos que va fer el Roger Llabrés, amic i fotògraf, quan va venir el passat mes d’octubre, amb la Laia Girós.

Gràcies per la vostra visita i sobre tot per les fotos.

Cambodja, terra d´esperança

2010-01-14T01:07:00.021+07:00

Fa dies que sóc a casa, diuen que com a casa enlloc. Potser sí, però com he dit moltes vegades, la Llar també és casa meva, i la trobo a faltar.
En un atac d´enyorança, dissabte passat em vaig acostar al Caixa Fòrum, uns amics em van dir que l´exposició de Gervasio Sánchez valia la pena de veure, i no s´equivocaven.
Es molt maca, tot i que fer un reportatge sobre els mutilats pot semblar desagradable, penso que en Gervasio ha fet una molt bona feina, i us la recomano. Si podeu no us la perdeu, teniu fins a finals de febrer.

Una foto i l´enllaç del Caixa Fòrum, a veure si us animeu

http://obrasocial.lacaixa.es/apl/actividades/activitats.actividad_ca.html?idActividad=33435

Un somni

2009-12-12T20:38:00.002+07:00

S’acosta el dia de marxar, només em queden quatre dies, i em sento estranya. Tinc ganes d’estar una temporada a casa, veure la família, els amics, sortir a les nits i fer vida social. Però també sé que una part de mi es quedarà aquí, com s’hi queda sempre. I malgrat que ja tinc el dia de tornada al cap, no m’agrada estar tant de temps separada dels meus nens.
Aquest dies ells ja van assimilant que el dimecres la mama se’n va de vacances, la majoria només volen saber quin dia tornaré, alguns em diuen que ploraran, i d’altres que me’ls emporti. Jo sempre els contesto el mateix, que només estaré un mes fora, que jo també ploraré i que si pogués me’ls emportaria a tots. Però com m’ha dit algun cop l’Elisabet “Si un dia decideixes aparèixer per casa amb setanta nens almenys avisa a la teva mare!!” i jo sempre ric, però mai m’ho trec del cap.
Sé que només és un somni, però m’agrada somiar, i pensar que potser algun dia ens toca la grossa i me’ls puc emportar a tots a casa per Nadal...
Llavors la meva imaginació comença a volar, i em veig posant-los a tots en un avió. L’emoció del viatge, de l’arribada, del primer contacte amb el nostre món, un món completament diferent per ells. Al mateix aeroport de Barcelona agafem un autobús, o potser dos, i anem a Andorra, a veure les muntanyes, les mateixes que tantes vegades han vist en les postals que els envien els seus padrins. Arribem fins on hi ha neu i ells es llencen emocionats i feliços. Alguns tenen fred, bé segurament la majoria, però estan contents de poder jugar amb la neu. Fan ninots, es llencen boles i es deixen caure i rodolen per la muntanya.
Després anem a veure les botigues, les llums i les cançons de Nadal fan que els carrers estiguin més vius, i ells ho assenyalen tot, perquè tot és nou. La seva cara s’il·lumina de felicitat i jo em sento la persona més feliç del món de veure’ls tant contents.

Que bonic és somiar...

Fotos i més fotos

2009-11-29T14:09:00.005+07:00

Ara ja em queda poc temps per tornar, d’aquí a quinze dies hauré de fer la motxilla per anar a passar les vacances de Nadal amb la família. En principi no hauria d’anar massa carregada, però una de les coses que no em puc deixar són les postals de Nadal del infants pels seus padrins. Una postal que per ells serà molt especial, segur. I que a mi m’ha portat una setmana perseguint infants per fer-los les fotos, però que ho he fet amb molt d'afecte per ells.

Cent vint i nou infants apadrinats poden semblar pocs, però quan comences a mirar els horaris de l’escola, els horaris de les classes de repàs, i les hores que els queden lliures t’adones que ja s’ha fet de nit.
Així que vaig optar per aprofitar els cinc minuts que tenen els infants entre classe i classe per posar-los davant del jardí, i vinga a fer fotos.
Però com als éssers humans ens agrada complicar-nos la vida, vaig pensar “ja que estàs posada amb la càmera, perquè no fotografies a tots els infants que estudien a la Llar?” jejeje I ric, perquè no sé que devia pensar quan vaig tenir aquesta brillant idea, potser en aquell moment no recordava que tenim més de dos cents infants inscrits.
De tota manera m’ho vaig agafar amb moltes ganes i quan era el moment de canviar de classe jo ja els esperava a la porta i a mida que anaven sortint, els posava d’esquenes a la paret i els deia “somriu!!!” I com aquestes fotos son per posar al plafó de la sala de reunions, tampoc no cal que siguin massa artístiques, al final són com fotos carnet i mentre estiguin ben enfocades ja serveixen.

I encara que sembli mentida em va portar molta més feia les cent trenta fotos pels padrins, que les més de dos centes per l’oficina. I es que quan vols que un infant rigui no riu, i quan li dius que tanqui la boca encara l’obra més. I la que no et surt massa clara et surt massa fosca. Total que per cada infant n’acabes fent més de tres o quatre, multiplicat per cent trenta nens i nenes... segurament he fet més de cinc centes fotos.
I si tot plegat no era prou feina, com la senyoreta només té una bateria per la càmera (sé que me n’he de comprar una altra!!), doncs cada migdia a carregar-la.

Per fi el dissabte vaig acabar de fotografiar tots els infants que viuen amb les seves famílies, i només em quedaven els de la Llar. Estava tan amoïnada pensant en lo difícil que era fotografiar els que viuen fora de la Llar, que gairebé em descuido dels que sí que hi viuen. Així que diumenge al matí vam escriure a la pissarra del menjador “avui a les tres, després de berenar tots a la sala de dansa per fer les fotos!”

Per si no havia fet prou fotografies, algunes nenes em van demanar unes fotos de grup per elles, i com m’hi podia negar?

El més divertit va ser que no podien sortir amb les jaquetes i les bosses del collegi, així que van donar totes les seves coses Ngék, que va fer de penjador.

Per mi la foto més maca, la més espontània, la que no cal que guardin les formes.

El sorral

2009-11-22T10:43:00.005+07:00

Dilluns Chavang em diu: “hauríem d’omplir el sorral, amb les pluges s’ha perdut molta sorra, i els infants no poden fer salt de llargada...” Així que aprofitant les obres vam demanar que ens portessin uns quants quilos més de sorra.
Van descarregar-la a la zona de jocs, i fins que no va estar ben escampada era una gran muntanya pels més petits.
Als nanos els encanta arrebossar-se de sorra, jo encara no he entès el perquè, però moltes vegades me’ls miro com juguen i com acaben amb sorra fins les orelles. I penso que son tan feliços i que s’ho passen tan bé, que millor que juguin i després ja es dutxaran.
Però un dels que més gaudeix, sense dubte, és el petit Miquel. Quan va veure la gran muntanya que era per ell, no va parar fins aconseguir pujar-la, i després es deixava caure, entrant-li la sorra per tot arreu.
Mentrestant la resta ens ho miràvem i rèiem, perquè la veritat és que està molt divertit.

La darrera foto està molt desenfocada, no m’he confós. La poso perquè aquest va ser just el moment que ell, ple de sorra, va decidir que volia fer-me una abraçada, i jo a guardar la càmera el més ràpid possible.

Millorant la Llar

2009-11-22T10:24:00.009+07:00

Aquesta setmana hem començat, i gairebé acabat, una petita obra a la Llar, i dic petita perquè després de construir sis escoles, això pot semblar una menudesa.

Darrera la cuina hi ha un petit edifici amb dues habitacions separades, en una és on tenim els cubells de les escombraries, a l’altre el rebost. Entre la cuina i aquest edifici hi ha un passadís de terra que sempre estava brut o ple d’herbes, el que impedia netejar-lo com es degut.

Quan vaig arribar al juliol els vaig proposar de posar-hi ciment, i que resultés més fàcil d’escombrar i netejar. Però estàvem en plena època de pluges i em van dir que, el ciment, no s’eixugaria mai, així que vam decidir esperar.

Aquest dilluns vaig estar parlant amb Chavang, el tècnic de manteniment, i vam pensar que amb el fred a la cantonada era el moment de fer-ho.
Dimarts al matí ja van començar a treure terra, una fondària d’un pam per fer els fonaments.
Dimecres i dijous van estar portant pedres de diferents llocs de la Llar, les van picar per fer-les més petites, i després van premsar-ho amb sorra perquè quedés ben dur, fonaments fets.
Divendres van començar a tirar ciment, bé la barreja de ciment, sorra, grava i aigua.
I dissabte semblava que ho acabarien... però quan els hi vaig demanar em van dir que dilluns. Ells van fent, però tampoc s’estressen. De tant en tant han de parar a fer un cigarret, i jo tampoc els estrenyo gaire, perquè en el fons penso que cap d’ells és obrer de professió. A més a més penso que millor a poc a poc i bé, que de presa i malament.

Una de les coses que més m’agrada de fer coses a la Llar és que tothom hi participa. Aquesta setmana tots han passat per allà, des dels agricultors fins el guarda de la porta, passant pels nois de l’oficina o els educadors. Fins i tot la dona de la neteja els va ajudar a posar el ciment.
Han tret terra amb les pales, ha transportat pedres, les han picat fins fer-les petites... I mentrestant el Miquel mirant’ho i jo fent-los moltes fotos, que és el que més m’agrada.

Exposició fotogràfica a Figueres

2009-11-14T14:46:00.003+07:00

Unes setmanes per poc i d’altres per molt. I no és que m’hagi donat un atac literari, sinó que quan rebo bones notícies m’agrada compartir-les amb tots vosaltres.

A finals de la setmana passada vaig rebre un e-mail molt especial, amb un arxiu adjunt molt bonic.
El Roger Lleixà, un fotògraf que va visitar la Llar, durant dues setmanes, al mes d’abril d’aquest any, em va enviar el cartell de la seva exposició. Com ell mateix deia “acabat de sortir del forn”

Al Roger li ha costat mesos de feina i de moltes batalles amb tota mena d’institucions poder fer aquesta exposició. Però finalment és possible, ha aconseguit que li patrocinin tota l’exposició, i totes les persones que formem part d’Infants del Món, n’estem molt orgulloses.

Així que des d’aquí us convido i us animo a que aneu a Figueres per veure aquesta exposició, que segur que val molt la pena. Jo prometo anar-hi per Nadal.

Roger, moltes gràcies per tot el que estàs fent.

Nous apadrinaments

2009-11-14T14:00:00.011+07:00

Aquesta setmana vaig rebre una de les notícies que més m’agrada rebre. En un e-mail l’Elisabet em deia “Hem aconseguit quatre padrins nous, així que m’hauràs buscar quatres infants per apadrinar”. I jo contenta de fer-ho.

El dijous, amb Phirom, responsable del apadrinaments, ens vam posar a mirar les llistes d’infants que estudien a la Llar. Després vam sortir a voltar per les classes per coneixer-los personalment, tenim més de dos cents cinquanta infants estudiant a la Llar, pel que resulta impossible identificar-los a tots per un nom en un paper.
Vam anar directament a les classes de segon, tercer i quart; ja que són els més petits, i els que et donen més garanties que estudiaran molts anys.

El principal problema que ens trobem a l’hora d’apadrinar infants exteriors; els infants que viuen amb les seves famílies; és que són molt poc constants alhora d’anar a l’escola o a la Llar per estudiar. Sovint ens trobem que els infants deixen de venir durant una temporada: que si és la temporada de pasturar les vaques, que si és la temporada de la recollida de l’arròs. És igual que siguin nens o nenes, grans o petits, quan hi ha feina a casa, la feina s’ha de fer.

La nostra idea és agafar-los ben petits, i mentalitzar els pares que estudiar és sinònim d’un futur millor. De vegades ho aconseguim, d’altres no. Però seguim anant a parlar amb els pares, els oncles, els avis, perquè entenguin que un nen que no sap llegir ni escriure haurà de tallar arròs o pasturar vaques tota la vida.

Un cop recorregudes totes les classes vam fer una llista dels infants que d’entrada semblaven més pobres o necessitats d’ajuda. Vam preguntar-los on vivien per anar a veure les famílies directament, ja que els nens sovint no saben quina és la situació econòmica de casa seva.

Divendres al matí vam agafar la moto ben d’hora, aquesta setmana ha tornat a fer calor, així que sortir a les set del matí era la millor opció.
Moure’m pels pobles de la nostra Comuna és una cosa que m’agrada, perquè sempre em posa els peus a terra. La Llar, com molta gent m’ha dit, és un oasis, una petita illa dintre d’un món terrible, el món de la misèria i la pobresa de moltes famílies, de pobles sencers.
M’agrada, però alhora sempre em toca i sovint m’afecta més del que voldria. Trobar dones amb nens petits abandonades pels marits, o infants que els pares els han deixat amb els avis per anar a treballar a la frontera, és el més habitual i el que més mal em fa.

Els infants que em vaig trobar aquesta vegada, però, estan ben cuidats, malgrat que el pare o la mare siguin lluny de casa, no estaven mal atesos, cosa que tranquilitza bastant.

De tota manera sí que vaig visitar una família que em va tocar. Una dona de trenta dos anys, a la qual el marit l’havia deixat amb dos criatures petites. Em va explicar com cada dia agafa la bicicleta i fa més de vint quilòmetres per anar a plantar o recollir arròs, segons la temporada. Em va emocionar especialment quan, entre llàgrimes, m’explicava que la seva filla gran, amb dotze anys, s’emportava el seu germà petit; de només quatre anys, i encara sense escolaritzar; al collegi amb ella perquè la mare pogués anar a treballar.

Com a totes les històries sempre hi ha una cara més amable, i en aquesta tampoc hi podia faltar. Quan és l’hora de fer les fotos als infants escollits, és quan arriben aquests moments divertits.
Ells mai saben quina cara posar, primer cara de circumstància, llavors els amics riuen, i nosaltres intentem que somriguin una mica, i llavors passa el que passa, que surten moltes ganyotes. I quan amb Phirom les mirem a l’ordinador sempre ens passa el mateix “I ara quina agafem?”

Aquestes son les que els padrins no rebran, però que a nosaltres ens encanten i ens fan riure força.

Aquestes, menys simpàtiques, però igualment necessàries.

Tornant a escriure

2009-11-01T15:46:00.016+07:00

Fa un parell de dies una amiga em va dir “fa temps que no dius res” . Em va fer pensar que a part d’escriure a l’Elisabet, cosa que necessito fer cada dia, feia setmanes que no em comunicava amb gairebé ningú ni publicava res al blog. No és que no hagin passat coses, potser és que n’han passat masses i tot just les estic assimilant.

A principis de mes, coincidint amb l’inici escolar, més de trenta infants dels setanta que viuen a la Llar van agafar la grip, i cinc van haver de ser ingressats. Durant una setmana vam viure tots més a l’hospital que a la Llar: matí, migdia i vespre fèiem viatges per portar menjar als malalts. Aquí els hospitals et donen un llit i poca cosa més, són els familiars els que es fan càrrec de donar-los les medicines quan toca i de fer-los el menjar, res de dieta especial, el mateix que menjarien normalment. A més d’aquests viatges, es van afegir les consultes diàries, més de set i vuit infants per dia. De fet les noies de l’hospital quan em veien aparèixer em preguntaven “quants en portes avui?”
Jo en broma els deia, “quan acabi amb tots vindré per mi!”. No em va caldre anar-hi, però sí que vaig necessitar uns dies de repòs un cop ells van estar millor.

Vaig aprofitar les vacances d’uns amics per escapar-me a Siem Reap per veure el Tonle Sap i els pobles flotants on viuen; més de dos milions d’habitants ho fan al gran Llac.I més tard a Phnom Penh, on vam veure museus i el Palau Reial. El millor de tot: la visita al Tuol Sleng, o S-21, la presó on es van empresonar i torturar més de vint mil cambotjans, la gran majoria gent intel.lectual i del propi partit comunista.
La S-21 era una presó per eliminar els “traïdors”, una verdadera paranoia de Pol Pot i tots els seus seguidors, que van creure que si la revolució no funcionava era per culpa dels propis col.laboradors.

Jo havia visitat Tuol Sleng al 2005, en el meu segon viatge a Cambotja. Recordava que m’havia impressionat molt i mai hauria pensat de tornar-hi, és un lloc que fa por.
Però després de llegir-me “Tras la huellas del verdugo” de Nic Dunlop, que fa un seguiment del Camarada Duch, el principal responsable d’aquell lloc, vaig voler tornar-hi i descobrir moltes coses que el primer cop se m’havien escapat.
Amb el Roger i la Laia ens hi vam estar més de quatre hores recorrent passadissos i més passadissos, llegint sobre el que havia passat allà dintre ara fa trenta anys.
Crec que no hi ha paraules per descriure aquell lloc, potser per mi és por, per una altra persona és horror. Sigui com sigui, és un lloc que tothom hauria de veure perquè allò no es tornés a repetir mai més.

De tornada a la Llar em vaig posar de nou a la feina: acabar de preparar els plannings per les classes de repàs, entrevistes amb els professors, viatge a Sisophon per fer les compres del mes...
Fa només una setmana que vaig tornar de Phnom Penh i sembla que n’hagin passat tres. Un amic em va dir que havia llegit que quan estem aprenent o vivim coses relativament noves, el nostre cervell recorda més els detalls i això ens fa tenir la sensació que el temps s’allarga molt més.

Ahir vam celebrar els aniversaris del mes d’octubre i vam fer una gran festa, com cada mes, amb pastissos, coca-cola i disco fins les nou de la nit. Tota una festassa!!!

La vida al Tonle Sap és podria definir com la vida flotant, les cases són flotants, les escoles són flotants, les botigues són flotants, i tothom va d’un lloc cap a l’altre en barca, per vendre el que sigui o simplement per desplaçar-se.

Tornant del Llac cap a Siem Reap vam descobrir un petit orfenat, molt precari, però on ens van rebre amb molta amabilitat i sempre amb un gran somriure. Aquest lloc em va fer pensar en la sort que tenen els nostres infants, els orfenats a Cambotja no són com la Llar.

El museu de Tuol Sleng.

La foto més típica, la portada del museu, la foto de l’horror...

Tota la planta baixa d’un dels edificis està plena de panells amb les fotos de les persones que van ser arrestades i torturades fins la mort.

Em va sorprendre molt trobar aquesta petita foto del Camarada Duch en un racó d’una de les sales, just a l’altra punta d’on hi havia les fotos de tots els càrrecs importants de la revolució, fa pensar perquè el responsable de tot allò està posat en un racó on hi has d’anar expressament per veure’l, perquè no l’han posat a l’entrada com als altres

No sé com explicar aquests passadissos, aquestes mini-gàbies. Vaig sentir claustrofòbia i molta llàstima en pensar que molta gent hi havia estat tancada durant dies, setmanes o mesos...

La foto de l’alegria, la foto que em fa pensar que aquest país se n’està sortint gràcies a moltes associacions que ajuden els petits orfes de Cambotja, un país amb una història horrible!

Arriba l'hivern

2009-10-03T20:29:00.006+07:00

Aquesta darrera setmana ha passat un tifó pel Sud Est Asiàtic, emportant-se tot el que trobava al seu camí. Als diaris potser no se n’ha parlat massa, perquè Indonèsia amb un terratrèmol i Samoa amb un Tsumani s’han cobrat més vides, però per nosaltres que també tenim infants apadrinats al Vietnam ha estat una setmana molt difícil.
Vietnam ha estat un dels països més afectats, i la zona d’Hué, on hi tenim diferents programes no se n’ha escapat. Per sort les noticies son bones, entre cometes, perquè no hem perdut a ningú, això sí, moltes de les cases han volat.
A Cambotja només tres províncies han estat afectades, les més orientals i properes a Vietnam. A les noticies van dir que algunes persones havien mort, encara que les dades exactes son difícils de conèixer.
La nostra província no ha estat afectada directament, però sí que ha plogut molt i han baixat les temperatures, cosa que ens ha portat molts refredats, mals de coll i grips.
Divendres va ser un dia especialment mogut, tres viatges a l’hospital de Preah Net Preah, en total deu infants malalts, més una quinzena amb refredats normals, fan un total de vint-i-set infants prenent algun medicament i moltes vitamines.
Ja sortint de l’hospital on no vaig aconseguir que me’n donessin amb els medicaments, aquí als hospitals només poden donar tres tipus de medicaments diferents, i si et donen antibiòtic, paracetamol i unes pastilles per la tos et quedes sense vitamines, així que cap a la farmàcia a comprar un pot de 500 comprimits de complex vitamínic.

Entre tants malalts n’hi ha hagut un que ens ha fet patir una mica més, en Vandoeurn, un nano de disset anys que feia dies que arrossegava un refredat se’n va posar a trenta nou de febre, primer em van dir que me’l podia emportar a casa, però que si no millorava el tornés cap a l’hospital. A les quatre de la tarda seguia a trenta nou, així que cotxe i un altra cop cap a l’hospital. Suero, injecció de penicil·lina i esperar...
La nit va ser llarga, però a les sis del matí ja estava molt millor, molt adormit per culpa dels medicaments, però li havia baixat la febre a trenta set i mig, cosa que ens va tranquil·litzar molt.
Com diu mr. Chamroeun, està arribant l’època seca, el vent bufa del nord i és més fred, però com encara no ha deixat de ploure, el fred amb la humitat han portat la grip...

Però no tot han estat desgràcies, aquesta setmana també ha començat el curs escolar, i a la Llar hem fet les inscripcions pels cursos de repàs.
Entre dilluns i dimarts vam rebre més de dos-cents infants de tota la Comuna que tenen el desig d’estudiar aquí, amb els professors que cada any agafem per ajudar als nostres infants a tenir més bon nivell escolar. Les cues van ser llargues, però els nanos entusiasmats amb l’arribada del nou curs, a mi personalment em va sorprendre molt tenir tants inscrits tenint en compte que no va deixar de ploure en tota la setmana.
I dijous començava oficialment el curs, aquest també va estar marcat per la pluja, i va obligar a fer la cerimònia dintre de l’edifici, la Liya, una nena de la Llar va llegir el discurs en nom de tots els estudiants. Mme. Van Ten, directora del centre, el secretari de la Comuna de Rohal en nom del Primer Ministre Hun Sen i jo com a representant d’Infants del Món vam fer els nostres parlaments, tots ells dirigits als mestres i escolars, donant-los la benvinguda al nou curs i esperant que tots ells treballin força.

Divendres va deixar de ploure, a les set els infants van sortir tots amb els seus uniformes nous cap a l’escola, el curs ja ha començat i per nosaltres, els treballadors de la Llar, és l’hora de fer els plannings i donar-los a aquests nens i nenes la millor educació possible.

Primera operació

2009-09-20T09:01:00.005+07:00

Encara me’n recordo de la primera vegada que em van ingressar un infant, era a finals de gener del 2008, els xinesos celebraven el seu any nou i jo era a Phnom Penh renovant el visat, aquell dia vaig fer els quatre cents quilòmetres que em separaven del Hong gairebé sense parar. Feia poc més de dos mesos que era a Cambotja i ell era el primer infant que m’ingressaven, llavors vaig plorar molt, se’m partia el cor de veure’l malalt.

Aquest dijous passat vaig haver de passar per la primera operació d’un infant, i vaig tornar a plorar, aquest cop de nervis i de por.
Des de que vaig tornar a la Llar sabia que el Ngék s’havia d’operar, almenys això era el que m’havien dit, tenia un ull que el desviava molt i malgrat que durant un temps se li va tapar, no vam aconseguir corregir-ho.
Vaig portar el Ngék a Siem Reap amb l’esperança que em diguessin que havia millorat des de la darrera visita, però va ser tot el contrari, el metge em va dir que si no l’operava potser en un any perdria aquell ull per sempre més.
La veritat és que va ser un cop, tant mr. Chamroeun com jo teníem molt clar que operar-lo no era la primera opció si n’hi havia d’altres. Però els metges ens van dir que era el millor que podíem fer i ens van convèncer, ens van explicar que era una operació molt senzilla, que només duraria vint minuts i que a l’endemà ens el podríem endur.
A les deu del matí ens van ingressar i ens van dir que a les dues el vindrien a buscar, ara només quedava esperar.
A les onze va venir l’infermer i em va dir que havia de signar un paper en el que autoritzava els metges a fer l’operació, em van tornar a envair els dubtes. Realment era el millor que podíem fer? No tenia cap altre opinió, cap altre metge al que poder consultar, no tenia cap garantia si l’única manera de curar el Ngék era operant-lo.
Finalment vaig trucar a l’Elisabet, una cosa tan important no em veia en cor de decidir-la tota sola.
A l’altra banda la veu encara mig adormida de l’Elisabet em demanava si hi havia algun problema, llavors li vaig explicar el que m’havien dit els metges, ella em va dir just el que necessitava sentir, “Anna ells son els metges i ells millor que ningú saben el que s’ha de fer, així que dona’ls l'autorització i ja veuràs com tot anirà bé” i després va afegir “va no ploris, rentat la cara i torna amb el Ngék, que vegi que estàs tranquil·la, que no s’adoni que estàs amoïnada, perquè sinó ell també es posarà nerviós i l’anestesia li sentarà malament”
Vaig fer justament el que m’havia dit l’Elisabet, i vaig passar les dues hores que quedaven fins l’operació jugant amb ell i fent-nos fotos per passar l’estona.
Tal i com els hi havia demanat unes hores abans em van deixar entrar amb ell fins a quiròfan, i quan va ser l’hora de posar-li l’anestesia em van demanar que sortís, jo li vaig fer un petó i li vaig dir que tot aniria bé, i que estaria allà mateix esperant-lo.
Em van fer sortir del quiròfan i vaig estar caminant per davant de la porta més d’una hora, de tant en tant mr. Chamroeun em deia que m’assegués, m’asseia i al cinc minuts tornava a caminar.
Finament van acabar, van sortir els metges i em van dir que tot havia anat molt bé, que estaria una estona més fins que li passés l’efecte de l’anestesia, i finalment el van portar a l’habitació. Allà es va anar despertant, molt desorientat i sense saber ben bé on era, obria l’ull que no li havien operat, em mirrava i el tornava a tancar, al final es va incorporar, i es va posar a plorar, deia que li feia, així que l’infermer li va donar un calmant, i em va dir que li anés a buscar alguna cosa per menjar.
Vaig tornar amb una safata d’arròs, i va menjar fins acabar-se-la, després va començar a riure, tenia gana, i es que eren les quatre de la tarda i l’últim àpat l’havia fet a les set del matí.

UNA VISITA INTERESSANT I DIVERTIDA

2009-09-08T20:01:00.010+07:00

Dimarts, primer de setembre, vam visitar l’orfenat de Rohal. Era una de les últimes etapes del circuit per Laos i Cambodja de tres famílies –sis adults i sis joves i adolescents- que des de fa uns anys, viatgem junts amb una intenció no només turística i cultural, sinó també social. Per això ens acostem a projectes com aquest, que treballen amb col•lectius necessitats dels països que visitem.
No teníem gaire referències directes ni d’Infants del Món ni de la feina que fa a Cambodja, així que no sabíem ben bé què ens trobaríem, després de tòrcer pel camí que indica un rètol en català i en khmer en plena carretera entre Sisophon i Siem Reap.
El primer que ens va sorprendre quan vam arribar va ser la tranquil.litat i l’ordre que es constatava per tot arreu. Els nens i nenes feien activitats diverses –classe de reforç, lectura a la biblioteca, dibuix, els més menuts… - sota la supervisió dels responsables, i gairebé no es van alterar amb la nostra presència.
Vam tenir una acollida molt càlida per part de l’Anna, que ens va ensenyar totes les instal·lacions. Des de les aules fins als dormitoris, passant per les dutxes, els espais polivalents, el garatge… de mica en mica vam entrar en contacte amb els nens i nenes i vam dinar amb ells al menjador comunitari. Després de dinar, amb tantes mans aviat va quedar tot recollit.
La jornada va culminar amb una sessió de danses tradicionals cambotjanes molt ben representades pels nois i noies del centre. Abans, vam poder compartir jocs i rialles amb els nens i les nenes, sobretot els més petits. Nosaltres no sabem ballar com els dansaires de Rohal, però els vam ensenyar un parell de cançons en què tothom va participar. La més celebrada, la “Massa massa”, la història d’un cuiner que necessitava cada cop més massa per fer una pizza més i més gran…
“Oh! , Oulele…
Oulele massa massa…
Oulele Tika Konga
Oh Aloué Alouà, alouó… “
Al final, sessió de fotos de tots amb tots, abraçades i comiats emocionats. No només vam endur-nos una molt bona impressió de la feina que s’està fent a Rohal, sinó que també vam passar un dia d’aquells que no s’obliden i que marcarà els records que ens ens hem endut de Cambodja.

Bona sort, i fins sempre!
Xavier Borrell, Montse Carbonell, Oriol i Anna
Jaume Estany, Teresa Corbella, Nura i Aina
Joan Carles Peris, Elisenda Estany, Berta i Clara

Vacunacions

2009-08-30T14:02:00.007+07:00

Per acabar el mes una altra visita mèdica, després de portar els infants al Centre de Salud de Rohal per revisar-los la vista, i a l’Hospital de Chupveary per mirar-los les dents, aquesta setmana ha tocat les vacunes.

El centre de Salud de Rohal és l’encarregat de vacunar totes les persones de la Comuna que ho desitgin, igualment porten les vacunacions del nostres infants i del personal que treballa a la Llar. Ells mateixos s’encarreguen de fer el seguiment i ens avisen cada cop que toca fer-ho. I tan per la seva comoditat com per la nostra, son ells, un metge i dues infermeres, els que es desplacen fins la Llar per posar-los les vacunes.

Nosaltres portem un parell de taules a la sala de dansa, el lloc més ampli i còmode per fer-ho. Llavors portem les carpetes on tenim tots els carnets de vacunació, i els anem buscant un per un. El metge compara que les dates siguin les correctes, posa la data del dia que estem i li dona el carnet a l’infant perquè la infermera el punxi.

Sempre que venen a posar vacunes hi ha la mateixa reacció, primer s’acosten tots, encuriosits per la visita, i fins i tot riuen quan el metge els crida pel nom i els diu que avui els toca, però la cosa canvia quan han de rebre la punxada, això sempre fa mal.
A més a més les nenes acostumen a ser més porugues, els nois sempre intenten fer-se els forts, encara que els més petits sempre acaben plorant. Les nenes i no tan nenes, els fan por les agulles, i algunes fins i tot no s’atreveixen a mirar.

Tornen les classes

2009-08-23T09:20:00.008+07:00

S’han acabat les vacances, el infants han tornat a la Llar i aquest dimarts ja vam començar de nou les classes de repàs.
El curs oficial comença a principis d’octubre, sempre després de Pchum Ben, la gran festa cambotjana dels morts, però fins llavors queden encara moltes setmanes, i a la Llar sempre busquem que els infants puguin començar el curs el millor preparats possible.

Així que després de contactar amb professors d’anglès, matemàtiques, khmer, física i química, i de fer els plannings de cada classe, dimarts es va engegar tot.
Com sempre el primer dia va ser una mica caòtic, infants que arriben tard a les classes, professors que no saben a quina aula han d’anar, tothom acostant-se a l’oficina per demanar on han d’anar, bé el més normal del món del primer dia de classe.

Com sempre els més petits fan classe només de Khmer, ells estan començant a aprendre l’abecedari, i aprofitant que les classes les fa Kompheak, que també és la responsable de la biblioteca, vam posar uns cartells nous on els infants poden llegir les lletres i copiar-les més fàcilment. Alhora també vam posar d’altres cartells que vam trobar guardats en un armari, la majoria en anglès, on els infants poden aprendre els números, colors, fruites, verdures, les parts del cos humà i les dents.

La Kompheak amb els més petits fent-los llegir i escriure les lletres en khmer, ells aquest any ja faran primer i segon de primària.

La Phalla i el Hong amb la seva llibreta i concentrats en la classe, bé una més que l’altre.

Per altra banda aquesta setmana també hem fet les fotos pels nous plafons de l’oficina i sala de reunions. Cada any es renoven els cartells amb les fotos dels infants i del personal. Això ens va portar una tarda de feina, moltes repeticions, molts somriures i fins i tot alguna caiguda...

La Chanthy va ensopegar en veure les cares que feien alguns dels treballadors en el moment de fer-los la foto.

I la Sokhom encara no sé que li vaig dir perquè em posés aquests ulls, però està molt graciosa.

Dentista!!!

2009-08-18T13:03:00.008+07:00

Ahir dilluns tenia programat un d’aquells dies complerts, amb moltes coses per fer, però a més a més quan va arribar mr. Chamrouen em diu “avui hi ha un grup de metges coreans, oculistes i dentistes, que s’estaran tot el dia a l’hospital de Preah Net Preah i hi podem portar els infants....

Aquí aprop tenim el Centre de Salud de Rohal, la nostra comuna, a poc més d’un quilometre, i l’Hospital del Districte de Preah Net Preah, a sis quilòmetres, però nosaltres sempre li diem l’hospital de Chupveary, perquè és el nom del poble on està.

Així que un cop fetes les dues coses més importants, vam reunir tots els infants a la sala cultural per veure com anava la salud dental, el tema oculista ja l’havíem resolt una setmana enrere.
Als més grans els vam demanar si tenien alguna dent o queixal que els feia mal, i als petits directament “obre la boca..aaaaa”. En total vint nanos al cotxe i cap a Chupveary. Només arribar ja em vaig adonar que allò no seria com la visita al Centre de Salud, hi havia un gentada increïble, segurament gent de tot el Districte.

Ens vam dirigir a la cua per prendre el número, llavors em vaig adonar que només faltava una hora per anar a dinar, i que amb aquell temps ni tan sols tindríem temps de veure els metges, així que li vam demanar a una noia de l’hospital si hi podíem tornar a la tarda, ella mateixa ens va acompanyar fins una responsable coreana, que molt amablement em va demanar quants infants portava, en dir-li vint se li van obrir els ulls petits com a plats, i em va dir “espera’t un moment que ho aniré a demanar als metges...” Va tornar al cap de cinc minuts i em diu “podeu tornar a la una i mitja, que és l’hora que comencen després de dinar i començaran amb vosaltres” Li vaig donar mil gràcies, i vam tornar a la Llar.

A la una i mitja en punt un altre coreà m’anava anotant en el full d’inscripció el nom dels infants, i al cap de pocs minuts ja començaven a passar els primers. En una sala habilitada com a consulta d’un dentista, vam anar passant un per un.
Realment mirat des de fora el lloc era de lo més precari, i si no hagués estat per les mesures d’higiene que prenien les dues doctores me’ls hagués emportat per la mateixa porta per on havien entrat.

Totes dues van ser molt amables amb els nanos, ja que mentre una feia alguna neteja bucal i arrancava dents i queixals, l’altra només empastava, i nosaltres vam tenir una mica de tot.
Es van portar tots de meravella, com sempre que sortim, només va costar una mica la Phalla que d’entrada es va fer un fart de plorar, i és que no li agraden gens ni els metges ni els hospitals, però quan va veure que no li feien mal ja va estar més tranquil·la. Per altra banda el Ronn que només té un anyet més, va ser super valent, i malgrat que li van arrancar una dent, no va deixar anar ni una sola llàgrima!!
Els que pitjor un van passar van ser el Phanna i el Toeur que els van haver de posar anestesia i arrancar-los un molar que només li quedava l’arrel.

Finalment a les tres i mitja ja havien acabat tots i vam tornar cap a la Llar...

Ultima setmana de vacances

2009-08-16T16:40:00.005+07:00

Aquesta setmana hem tingut una mica de tot. Vam portar el segon grup d’infants a Sisophon, vam repetir parc i visita al mercat, i vam acabar donat menjar als peixos de la Pagoda d’un poblet que està a mitja hora de Sisophon.

Però aquesta setmana la sortida estrella era l’excursió al llac de Trâpeang Thmor, que va fer dimarts. El camí fins a Phnom Srok va ser llarg, sobre tot perquè estem a l’èpica de pluges i els camins de terra s’acostumen a convertir en impracticables. Després de gairebé una hora vam arribar. El Llac estava molt més ple que la darrera vegada que hi havíem anat al mes d’abril, i per tant l’aigua bastant més neta, encara que la veritat les algues no falten mai.

Vam dinar a l’ombra dels arbres i després de fer una petita migdia, va ser l’hora de banyar-se. Vam nedar molt i ens ho vam passar genial, va ser un dia perfecte, i la tornada, ja refrescats, no es va fer ni tant llarga ni tan pesada.

L’anècdota de la setmana va estar la visita sorpresa d’un oculista de l’Hospital de la Província al nostre Centre de Salud, que a més ens va convidar a portar a tots els infants que ho necessitessin a veure’l. Així que vam fer una enquesta ràpida als infants que podien tenir algun tipus de dificultat al llegir, però també vam agafar els més menuts que no tenen encara criteri per saber si tenen algun problema a la vista. En total catorze nanos cap a Rohal.

La nostra arribada va causar una revolució, ja que no esperaven que els portéssim tants infants de cop. Un cop registrats, com sempre, a esperar el torn.

Però la veritat és que va anar força ràpid. Això sí, tot s’ha de dir que el sistema era de lo més divertit. Van posar el cartell amb les E obertes cap a esquerra i dreta, a dalt i abaix al mig de l’entrada, i la sala d’espera es va convertir en el centre de revisió. Anaven seient segons el seu torn a sis metres del cartell i una senyora amb un bolígraf anava senyalant la lletra que tocava. Mentre la persona es tapava l’ull esquerra o dret amb la seva pròpia mà.

Al final tots van sortir contents, ja que van veure fins l’última filera de lletres, per tant res d’ulleres, que com a tots el nanos del món no els agraden gens!!

Unes quantes fotos variades d’aquests dies perquè us en feu una idea.

Excursió a Sisophon

2009-08-09T15:50:00.013+07:00

El diumenge passat vam portar la majoria dels infants a casa dels seus familiars, aprofitant les vacances escolars s’hi estaran deus setmanes. Però n’hi ha que no marxen, que es queden a la Llar, sigui perquè no tenen família o perquè aquesta està massa ocupada per fer-se’n càrrec.

Aquest cop se n’han quedat vint i set, i els primers dies van fer varies excursions amb bicicleta pels voltants de la Llar, els grans han anat un parell dos dies al mercat de Chupveary i el petits han voltat més per Salachhés, el nostre petit poble.

Però divendres vam fer una excursió de les grans, de les que els agrada, vam anar fins a Sisophon amb el cotxe. Hi ha sis nens que són d’allà i volien veure les seves famílies, així que aprofitant el viatge vam carregar el cotxe de criatures..

La Chanthy i la Chanthol van passar el dia amb la seva tieta, i la Kimya, la Srey Touch, el Sokyeuth i el Kimyat es van quedar un parell de dies amb la seva mare.

La resta, cap al mercat de Sisophon a fer un parell de compres i voltar una mica perquè el veiessin, després cap al Parc Infantil, una mena de jardí amb figures gegants del Micky Mouse i companyia, i també d’animals. Allà vam jugar, vam gronxar-nos, vam fer-nos moltes i moltes fotos i vam dinar. Després una petita migdiada i a jugar un altre cop.

A les dues vam marxar perquè volien donar de menjar a uns peixos que hi ha en una Pagoda a uns vint minuts de la ciutat, a mi em va recordar quan érem petits i anàvem al Turó Parc o a la Plaça Catalunya a donar de menjar als coloms. Va ser divertit, cada cop que els tiraven aquelles boletes i els peixos saltaven de l’aigua per menjar-se-les, els nanos cridaven “ui, ui“

Per la propera setmana tenim planejades dues sortides més, una al Llac TRapêang Thmor a banyar-nos i una altra a Sisophon amb els que es van quedar aquest divendres, i és que els petits ja no són tan petits i al cotxe cada cop n'hi caben menys.

I promise

2009-08-06T14:02:00.011+07:00

Ahir vaig acompanyar cinc infants fins a Chupveary, el poble que està set quilòmetres de la Llar. Ells tenien classe particular d’anglès a les sis dels matí, el Pao Cheth em va demanar d’anar-hi amb la moto o el cotxe, és el nen més anti-esportiu que conec, així que en el meu afany de convence'l que fer esport és molt bo, em vaig engrescar a anar-hi amb ells per demostrar-li que no és tan terrible anar als llocs amb bicicleta.
Però la veritat és que va ser mortal!! Em va resultar pràcticament impossible de seguir el seu ritme, i sort en vaig tenir del Vandana i el Reaksa que van anar darrere meu tota l’estona per no perdre’m, si una cosa tenen aquests nanos és que son super protectors amb mi.
Amb els petits sí que faig molt de mama, amb els grans, però, és diferent, faig de mama, però l’instint de protecció és reciproc.
Bé un cop a Chupveary van començar la classe d’anglès i com jo vaig arribar treien el fetge per la boca el professor em va convidar a passar una estona, oferint-me una ampolla d’aigua perquè em recuperés una mica.
Després de fer-los presentar-se als altres estudiants, el professors va escriure “promise” a la pissarra, i els va fer la pregunta si mai havien trencat una promesa, i em va sorprendre que tots van dir que sí, i la majoria perquè s’havien oblidat que l’havien fet. A mi em va fer pensar que havia promès escriure més en arribar a Cambotja, i ja feia un mes que era aquí i encara no ho havia fet.

Aquest mes aquí ha estat increïble, perquè ells son increïbles. I després d’un mes tinc la sensació de no haver-me mogut mai d’aquí, com si hi hagués estat sempre.
He tingut molta molta feina, i la segueixo tenint, però alhora hi ha molt de temps per gaudir de les petites coses, poder estar amb ells mentre juguen a un billar improvisat sobre el terra, fer una tarda de bany a la bassa o ensenyar-los a dir els noms dels seus padrins son coses que valen moltisim més que qualsevol altre cosa..

A veure si puc complir la promesa de seguir escrivint

Netejant la piscina abans de banyar-se...

La Voleak aquell dia no es va banyar, com diuen elles “coses de noies”

El Miquel segueix sent la joguina de tots, i es que el nen és una monada!!

La Samnang molt feliç perquè va poder felicitar el seu padrí pel seu aniversari.

Mr. Chamrouen ensenyant a pronunciar el nom dels padrins.

Una partida de billar?? Em va semblar simplement genial aquesta imaginació que tenen!!!

Inaguració de les escoles

2009-06-30T01:17:00.009+07:00

Al mes d´abril vam inaugurar les sis escoles que s´havien estat construint durant l´any 2008. Es va fer una gran festa on hi va assistir el governador de la nostra província, entre d´altres personalitats i van entregar sis medalles a les persones que havien fet possible aquelles construccions, el senyor Stephan Yates sempre vinculat a la nostra associació i que en ajuda en tot moment a construir allà on fa més falta, en va rebre una, igual que l´Elisabet Planas com a representant d´Infants del Món, dues van ser pel Govern d´Andorra. I com no, una per Mr. Chamrouen per la seva gran ajuda i dedicació, i la darrera per mi, per ser en el lloc ideal en el moment oportú.
Moltes gràcies a tots els que van fer possible que aquell dia sigués un dels més meravellosos de la meva vida.

Aquesta mateixa setmana torno a viatjar cap a casa, la Llar de Cambotja per seguir la meva feina i espero que em seguiu com sempre.

Les fotografies son d´en Roger Lleixà, moltes gràcies també a tu.

Vicenç Ferrer

2009-06-19T16:48:00.002+07:00

Aquest matí ens hem llevat amb una mala noticia, el Vicenç Ferrer ens ha deixat definitivament. Després de l´embòlia que va patir al mes de març i d´unes series complicacions respiratòries.
Per totes les persones que treballem perquè aquest món sigui una mica millor, una mica més just i que la gent passi una menys de gana, és una pèrdua molt important, i segurament molt sentida.
Però els que realment el trobaran a faltar son totes aquelles persones a les que va ajudar, els més de dos milions de persones que els va donar una esperança de viure millor.
Des d´aquí només donar ànims a la seva família i a totes aquelles persones que treballen pels més desafavorits.
Anna Araujo per Infants del Món

Ja la tornem a tenir aquí

2009-06-01T23:52:00.015+07:00

Suposo que a molts la frase us sonarà, la va dir el Pep Guardiola referint-se a la Champions aconseguida el dia 27, i l´he volgut aprofitar perquè fa més de dos mesos que no escric, però que després d´aquestes setmanes de descans vull dir-vos que torno a la càrrega.

Com molts sabeu a finals d´abril vaig tornar cap a Catalunya, ja que havia d´endreçar algunes coses abans de tornar cap a Cambotja. El dia 2 de juliol agafo un avió cap a Bangkok i el dia 3 arribaré a la Llar.

El mes de maig ha estat intens, com a bona culé no m´he perdut ni un sol partit del barça, i he celebrat els tres títols que els han portat a assolir una fita històrica. Però també he tingut temps per seguir fent coses per Infants del Món.

El dia 17 de maig l´amic Robert Salon va organitzar una marató de muntanya per la comarca del Pallars, i més concretament pels voltants de Sort. Després de conèixer el que estem fent a Cambotja el Robert ens va proposar de fer una aportació econòmica per cada inscrit que tingués la cursa, cosa que li agraïm de tot cor.

Per compensar el retard us poso moltes fotos de quan vam estar a la Llar amb l´Elisabet i la Marina, membres de la junta d´Infants del Món Andorra i el Roger LLeixà, fotògraf i amic.

Espero no tornar-vos a deixar tant de temps sense notícies.

Nous apadrinaments, nous amics

2009-03-28T14:21:00.007+07:00

Fa uns dies van arribar per correu electrònic les noves llistes d’infants apadrinats. Com molts sabeu per desgràcia hi ha nens i nenes que deixen de venir a les classes i que fins i tot deixen d’estudiar a l’escola per posar-se a treballar o per ajudar a casa.
Abans de donar un infant de baixa es va a parlar amb la família i s’intenta convèncer-los que no abandonin els estudis, però moltes vegades la manca de recursos els obliga a prendre aquesta decisió.
Dintre d’aquesta petita lluita que mantenim cada dia, però, hi ha la seva part positiva i és que quan un nen deixa de venir sempre n’hi ha un altre que pot prendre el seu lloc, perquè sempre hi ha molts més infants que persones que apadrinen.
Per sort també de tant en tant reben la bona noticia d’una nova incorporació, com aquesta setmana que han estat dos els nous padrins que s’han afegit a la nostra llista.
El Josema del País Basc i la Mercè d’Andorra son dos nous padrins i des d’aquí els volem enviar una salutació ben calorosa i dir-los que farem tot el possible perquè els seus infants no deixin l’escola i que estudiïn tan com puguin, que el seu futur depèn d’això.

A banda dels apadrinaments també vam engegar fa poc el projecte Amics de la Llar, buscant d’aquesta manera recollir més fons per poder dur a terme d’altres projectes, però sobre tot per poder fer front a les grans despeses que suposa la Llar. Com ja sabeu la Llar s’havia d’auto gestionar amb els apadrinaments, però l’engrandiment de les infraestructures, la necessitat de més personal i professorat i l’augment dels preus que provoca la gran crisis mundial fa que això no sigui possible, per aquest motiu vam crear Amics de la Llar, i és per aquest motiu que avui sóc molt feliç de rebre una notícia des d’Andorra, perquè finalment hem aconseguit que dues persones s’hagin apuntat al projecte, per això volem donar també les gràcies al Roger i la Laia, que des de Barcelona també ens donen el seu suport.

Des d’ Infants del Món sabem que queda molt per fer i molt que treballar perquè la pobresa, la misèria, la fam i la manca d’educació dels infants desaparegui, però des de Cambotja lluitem i seguirem lluitant perquè algun dia podem dir que ho vam aconseguir.
Moltes gràcies a tots els padrins, amics i persones que formen part d’Infants del Món.

A les tres de la tarda cada dia els infants de la Llar reben el seu berenar, la majoria de vegades se’ls dona fruita, perquè és l’única que prenen en tot el dia, quan al mercat la fruita no és bona se’ls fa un postre dolç que també els agrada molt.

Els infants que van al College ja fan classe d’informàtica amb Sophea, que a més és el secretari de la Llar. Per ells la classe d’informàtica és la que més els agrada, poder escriure a l’ordinador, aprendre a utilitzar el Word i l’Excel és genial per ells, encara que el que més els diverteix sens dubte és fer anar el Photoshop (programa per modificar les fotografies).

Durant l’època seca és molt important regar els arbres i les plantes que hi ha a la Llar, sinó es moririen. Els més grans per grups col·laboren en aquesta tasca cada tarda, i els agrada fer-ho.

Festes d'inauguracions

2009-03-21T15:17:00.004+07:00

El proper 7 d’abril es farà una gran festa al col·legi de Rohal per inaugurar els sis edificis que es van fer per sis escoles de la nostra Comuna de Rohal. Aquest serà l’acte oficial, al que assistiran les persones responsables de l’educació del Districte i de la Província, així com també la presencia de dos membres de la Junta d’Infants del Món a Andorra.
Però aquests dies s’estan fent, com diuen ells, les “petites inauguracions”, per la gent del poble, per la gent menys “important”, però que per mi té una gran importància.
Segons la creença cambotjana quan es construeix un edifici es fa una pregaria per demanar a les persones que habiten a la terra que els deixin estar allà amb ells. A Cambotja creuen en els fantasmes, o sigui els esperits que queden un cop ens hem mort, i aquests esperits viuen amb nosaltres, pel que hem de ser respectuosos amb ells i demanar-los de compartir la seva terra, perquè de fet ells hi eren abans.
Igualment un cop s’ha acaba la construcció es fa un dinar-berenar-sopar (aquí les festes s’allarguen hores), per donar les gràcies i per celebrar tots junts que els edificis estan acabats i que es poden utilitzar.
Aquest divendres ens van convidar a la primera d’aquestes celebracions a l’escola de Salachhes, que a més a més és on estudien els nostres infants de primària. Dilluns ja està programada la de Rohal i per dissabte la de Poysway. Segurament durant aquests dies ens donaran les dates per les altres tres.

A la primera taula tenim gran part de la representació femenina del professorat amb la directora del col·legi de Rohal amb camisa blanca i negre, la senyora Van Ten a més de directora és professora de Física i Química.

En aquesta com a cap de taula el director de l’escola de Salachhes on estàvem de festa, al seu costat esquerre un dels responsables de la construcció, després tenim a Phirom, comptable de la Llar, i jo. A la dreta del director dos homes del poble parlen animadament.

Casament cambotjà

2009-03-17T14:00:00.008+07:00

Quan vaig venir a Cambotja al gener sabia que m’esperaven diferents actes socials, una inauguració per les escoles que vam fer l’any passat i que es celebrarà el set d’abril, i un munt de casaments, ja que després de la recollida de l’arròs (finals de gener) i fins que comenci l’època de pluges a principis d’abril, a Cambotja es fan tots els casaments.
La setmana passada, però n’hi havia un de molt especial, la cuinera de la Llar es casava al seu poble a la província de Kampot.

El viatge va ser llarg, unes onze o dotze hores de cotxe, entre aturades per menjar i d’altres imprevistos cambotjans, com comprar alguna cosa per picar durant el viatge, però sobre tot aturades per anar al lavabo, un viatge tan llarg amb la calor d’aquest país no se suporta si no es beu molta aigua i això té les seves conseqüències.

A casa la Chanthy ens esperaven la mare i els seus germans, i els dies abans del casament tot van ser anades i vingudes de veïns i familiars, i sobre tot de preparatius pel gran dia.

El casament va començar divendres a la tarda amb la visita dels monjos budistes que van donar la cerimònia religiosa, un cop acabada menjar, beure i ballar, sobre tot ballar. Jo em vaig retirar a les onze de la nit perquè a les quatre del matí del dia següent continuaven els festejos, però la música va durar tota la nit, així que dormir, el que se’n diu dormir, res de res.
A les quatre ja estàvem tots de peu, tothom tenia feina, nosaltres, la Chanthy, una altra noia i jo vam haver d’estar més de tres hores perquè ens maquillessin, pentinessin i ens posessin els vestits tradicionals, la resta anaven cuinant i posant tot a punt per la segona part del casament.
Aquesta va ser la més divertida, almenys per mi, que desconeixia aquesta tradició cambotjana, va ser com una representació de teatre, amb diferents actes.
El primer amb els oferiments que es fan els nuvis entre ells i després el que fan als pares. El segon on representen que els pares d’uns i d’altres els tallen el cabell, que seria com que es deslliguen dels pares. El tercer resen sobre un coixí que té una espasa al damunt, i que representa la unió que estan fent entre ells. Finalment se’ls llença arròs i queden casats.

Per mi ha estat una experiència inoblidable, que m’ha fet entendre una mica més de la cultura cambotjana, dels seus costums i tradicions, però sobre tot que m’han apropat encara més a un poble que admiro profundament.

Moment que els nuvis entren amb les ofrenes pels pares, i les donen agenollats en senyal de respecte.

El moment de representar la tallada de cabells, sens dubte la més divertida per tots.

Finalment, un cop s’han donat totes les ofrenes, s’ha pregat sobre el coixí que compartiran, reben l’arròs dels presents en senyal d’alegria per aquesta unió.

Una petita història amb final feliç

2009-03-07T13:28:00.005+07:00

Aquest dijous vaig fer una d’aquelles coses que tan m’agraden, vaig anar a visitar una família al poble de Rohal. Allà em vaig trobar amb els pares i germans de la Seing Seth, una de les nenes que tenim apadrinades i que viuen amb la seva família.
M’agrada conèixer les famílies dels pobles veïns, i més encara si tenen infants que venen a la Llar, m’agrada parlar amb ells, conèixer-los una mica més, veure quines son les seves costums, el que pensen, com viuen. Seure una estona i viure una part de la seva vida, tan diferent de la nostra.
La Seing Seth té uns padrins que se l’estimen molt i que sempre que poden fan alguna aportació econòmica extra perquè la nena es pugui comprar alguna cosa.
Abans de venir em vaig trobar amb ells i em van donar una bona quantitat de diners, em van dir “fes el que creguis que has de fer amb aquests diners”
I el que vaig fer és anar a visitar aquesta família i veure quines eren les seves necessitats més bàsiques.
Em vaig trobar amb una casa vella i petita, tenint en compte que el matrimoni té set fills, i viuen tots en el que per nosaltres seria una cabana. Puc dir que n’he vist de molt pitjors, més petites i fetes malbé, però això no treu que la casa em semblés que es podia millorar.
D’entrada el pare de la Seing Seth, ja em va ensenyar els troncs de fusta que fan de pilars de la casa, tots ells menjats per les termites. I ens va dir que en dos anys aquells pilars es desfarien.
Un cop vam adonar-nos que allò era el més important vaig demanar si sabia el preu, jo tenia una quantitat que en principi no podia sobrepassar i tampoc no volia donar-li falses esperances. Em van donar el preu en baths, pel que vam estar una estona fent càlculs.
A Cambotja funcionen amb tres monedes diferents. Els Riels, la moneda oficial del país, però que només s’utilitza per anar al mercat i comprar coses de poc valor. Els Baths, moneda tailandesa i que serveix per pagar tot allò que en un principi ve de Tailàndia i també les grans quantitats de diners. I els Dolars, que principalment utilitzen els turistes o per pagar les coses que venen de fora i son encara més cares.
Finalment vam poder comprovar que podríem fer aquella reforma amb els diners que teníem, i que la Seing Seth i la seva família podran tenir una casa amb millors condicions.

Una vista general de la casa ens dona una idea de les condicions en les que viuen la majoria de famílies cambotjanes.

La mare de la Seing Seth i un dels seus germans petits, en total aquest matrimoni tenen set fills.

El pare al costat del pou que acaben de construir, un pou de vuit metres del que només treuen aigua per netejar la roba i cuinar, però que en cap cas serveix per beure.

Dia de vacunació

2009-03-05T13:28:00.006+07:00

Els mesos de novembre, desembre i gener vam tenir a la Llar la Raquel, una infermera que va posar en marxa els carnets de salud dels infants de la Llar. Ella va ser la que va recomanar, després d’informar-se’n bé, que els infants menors de dotze anys rebessin la vacuna contra l’encefalitis japonesa. Jo no sóc metge ni en sé gaire de malalties, però pel que he entès seria com una mena de meningitis, no gaire freqüent però alhora mortal.
Aquesta vacuna només la posen a Siem Reap o a Phnom Penh, a l’hospital Kantha Bopha, un dels hospitals infantils més important del país. Així que es van fer diferents grups i es van programar els viatges a Siem Reap.

Aquest dimarts ja tocava l’última dosis de l’últim grup, pels primers jo encara no havia arribat, així que no vaig dubtar en apuntar-m’hi.
El viatge va anar bé, cada cop va millor, perquè estan asfaltant la carretera, i hem passat de trigar tres i quatre hores en època seca (en època de pluges la cosa era totalment imprevisible) a una hora i mitja abans d’ahir. I és que només hi ha vuitanta quilòmetres, però quan la carretera era de terra mai sabies el que podies trigar.

Teniem hora a l’hospital a partir de la una, així que vam aprofitar el matí per visitar el temple de Ta Prohm. Aquest no guarda gaire interès arquitectònic, però el conjunt que formen les arrels al seu voltant fan que sigui un dels més visitats pels turistes.

Pels infants qualsevol lloc és bo, així que com sempre s’ho van passar molt bé. Després de caminar gairebé una hora pels paradisos laberíntics del temple va arribar l’hora de dinar i la petita migdiada, abans d’anar a l’hospital. El que m’agradaria molt que el veiéssiu, però malauradament no deixen fer fotografies. Però us explicaré que un cop has fet la cua, has recollit el numero i et criden per entrar, passes a una sala gegant amb tot d’estores al terra i amb grans ventiladors, on van cridant els infants pel nom.
Nosaltres al venir de tant lluny i ser un centre que acull infants orfes ens donen una mica de preferència, i ens estalvien la cua d’accés, que sempre s’agraeix amb el sol que fa a Siem Reap.

Només entrar aquest espectacular arbre que et dona una idea de com serà aquella visita.

Un dels llocs més fotografiats del temple i una de les arrels més grans que hi ha, aquí mr. Chamrouen, el nostre traductor, encantat de sortir a la foto.

El Kim Hong i el Vannak descansant una mica, és dels pocs temples que pots gaudir de les ombres que proporcionen els grans arbres.

Finalment la Srey Nich i jo mateixa, que així també veieu lo contenta i feliç que estic.

Bantey Chmar

2009-03-02T14:42:00.008+07:00

Bantey Chmar és un temple de l’època d’Angkor, un dels últims que va fer construir Jayavarman VII, un dels reis més importants de l’antiguitat, i responsable de la construcció de molts dels temples que es troben a Angkor Wat, com Angkor Thom o Ta Prohm.
Bantey Chmar es troba a una hora al nord de Sisophon (Bantey Meanchey) per una pista més o menys transitable. Segons els llibres hi ha uns seixanta quilometres, però aquí les distàncies son molt relatives, el que compta és l’estat de la carretera i el que es triga.
El temple està bastant destruït per la guerra i els saquejadors, i actualment l‘estan reconstruint.

Ahir diumenge vam anar a visitar-lo amb els infants més grans de la Llar, que ja comencen a tenir interès per conèixer la història del seu país. Va ser una visita molt interessant perquè Bantey Chmar no rep massa turistes i un dels responsables del centre va estar molt content de poder donar totes les explicacions als nostres infants.
Després d’una llarga passejada i de fer moltes fotografies, va arribar el moment de dinar i fer una mica de repòs. A la tarda vam aprofitar el viatge a la zona per apropar-nos a un dels llacs que hi ha per fer una capbussada i refrescar-nos una mica. Arribar-hi no va ser fàcil, la pista cada cop es feia més petita i difícil de passar pel mini-bus. Finalment vam aparcar-lo i vam fer els darrers metres a peu.
De tornada cap a Sisophon vam fer una parada tècnica, omplir el diposit del cotxe i beure alguns refrescos, i jo comprar-me unes sandàlies, ja que les que portava es van trencar pel camí.
Vam arribar a la Llar a les sis de la tarda i després de passar el dia fora el que millor va asseure va ser la dutxa i el sopar calent.
Avui ja estem tots ven descansats i preparats per la propera sortida.

Anem de casament

2009-02-25T13:55:00.001+07:00

Anar de casament a Cambotja és un dels esdeveniments més divertits que hi ha. Normalment durant l’època seca, mesos de gener, febrer i març, és quan les parelles trien un dia per casar-se, ben segur que la pluja no els hi espatllarà el dia.
Els casaments acostumen a durar dos o tres dies, un dia es fa la cerimònia per la família, i els altres dos hi assisteixen els convidats a menjar, beure i ballar. A menys que siguis una persona molt propera a la persona que es casa, el més habitual és anar al convit.
Ahir al vespre tres dels nostres infants més grans ens van demanar d’anar al casament de la germana d’un company de collegi, i evidentment se’ls va donar el permís, sempre i quan no faltessin a les seves classes. Tots els convits comencen a les onze del migdia, i en un parell d’hores ja s’han acabat. Així que l’únic que no estarien a la Llar per dinar.
Faltaven pocs minuts per les onze i m’he acostat a veure com anaven els preparatius, només entrar a l’habitació una forta olor a colònia m’ha fet adonar que almenys anirien ben perfumats, i no només això, s’han estat pentinant amb gel fixador i s’han posat els seus millors vestits. Realment feien molt de goig.
Finalment només quedava demanar la moto, tan mudats no podien anar amb bicicleta, i com ja tenen edat de conduir ha anat tots tres molt contents cap a Rohal.
Mentre els veiem marxar comentàvem lo guapos que estaven, jo personalment m’he sentit molt orgullosa d’ells. Veure com creixen i és fan adults no té preu.

Amunt i avall

2009-02-23T08:52:00.007+07:00

Fa una setmana el Yath, un dels menuts de la Llar, es va fer un trau al cap. Se’l va portar a l’hospital i li va posar un punt, no era massa cosa, però al sagnar bastant els metges van creure que era el millor. Tres dies més tard hi vam tornar amb la Kompeak per fer-li les cures. La infermera li va tallar el punt com va poder, aquí l’instrumental deixa molt que desitjar, i en veure que ja estava força tancat va demanar opinió al metge, que va assentir la seva opinió i ens va dir que ja no calia tornar a cosir, li va posar betadine i li va tapar amb gases i esparadrap, i ens va dir que quan li caigués ja no caldria fer-hi res més. A mi de tota manera no deixa de sorprendrem aquesta manera de fer, no és el primer cop que per mirar com està una ferida primer treuen els punts i si veuen que està curat ho deixen com està, però si veuen que encara no s’ha tancat la ferida ho tornen a cosir.
Aprofitant el viatge vam acostar-nos a veure la Kanha i portar-li uns pots de llets amb pols. La Kanha va perdre la seva mare al néixer i quan la Kompeak, una de les educadores i veïna del poble de Phnom Chong Chien, ens va dir per allà al setembre, que hi havia una nena al seu poble que havia perdut la mare durant el part i que no tenia qui la pogués alimentar, de seguida vam anar a visitar-la, i ens vam comprometre amb la família, ara mateix se n’ocupa una tieta, que li compraríem llet fins que pogués menjar aliments sòlids.
La Kanha és una criatura increïble, amb només vuit mesos ha perdut la mare, i ha passat diverses malalties, segurament degut a la falta d’aliment en els primers mesos. Ara però se la comença a veure una nena forta, té bastant de mal geni, i quan agafa una enrabiada es mou amb una força que em sorprèn per la seva curta edat.
De tornada a la Llar, i després de fer una aturada per omplir el diposit de la moto, plof, i dic plof perquè va ser el que vaig sentir, em vaig aturar i al demanar-li a la Kompeak que passava em diu “hem punxat roda” Així que vam arrossegar la moto fins el primer taller, per sort estàvem encara dintre del poble i no vam haver de caminar gaire.
Quinze minuts d’espera, uns refrescos per calmar una mica la calor del migdia, se’ns havien fet com si res les onze, i un cop arreglat el pneumàtic...Cap a la Llar a dinar.

El Yath en dos moments del dia, mentre li treien el punt i bevent el refresc mentre esperàvem per la moto.

La Kanha, que quan veu els pots es posa contenta, segurament perquè, malgrat lo petita que és, ja sap que allò és menjar

Ballant i fent potets

2009-02-20T07:38:00.009+07:00

Durant dos mesos i mig Channa, la professora de dansa, ha estat a Siem Reap fent un curs per perfeccionar les tècniques per ensenyar les danses tradicionals del país.
Ella ja és una ballarina professional que ha treballat als millor locals de Siem Reap i fins i tot a Angkor. Des de fa més de quatre anys és la professora dels infants a la Llar, i ara necessitava fer un reciclatge amb les noves danses.
Ha tornat molt motivada, amb moltes ganes d’ensenyar tot el que ha aprés durant aquests mesos, i això es nota molt alhora de donar les classes. Els infants per la seva part també estan contents de tornar a fer una de les activitats que més els hi agrada.

Fa dies que estic gravant uns vídeos, però aquí l’Internet ens va molt lent, i carregar-los em portaria hores sense cap èxit de penjar-lo bé. Així que de moment posaré unes fotografies i us prometo tornar amb els vídeos.

Però sense cap mena de dubte la classe de ceràmica és una de les que més agraden els infants, els agrada fer elefants decoratius o gerres per les flors, sempre segons el nivell de cada grup, el més petits fan caixes en forma de cor, i els més grans que ja saben fer anar el torn fan gerros i pots més elaborats.

El Pheng que és del grup dels que fan capses en forma de cor, sempre guiats per la professora Saruoth, que es va formar a la Llar amb una gran ceramista de la Província de Kompong Chhnang, la zona del país on hi ha la millor argila i els millors professionals per treballar-la.

Els més petits, el Ronn, el Yath, el Hong i la Phalla, tot just comencen aquest any i encara no poden fer grans coses, de moment i per prendre contacte amb l’argila la professora els deixa que juguin amb el fang, a ells el que més els agrada es fer figures semblants als telèfons mòbils per fer veure que et truquen.

El Sokyeuth ja ha començat a fer pots amb el torn, de moment coses petites, després quan agafi la pràctica ja podrà fer gerros i recipients més grans.

Viatge a Siem Reap

2009-02-14T14:49:00.005+07:00

Ja fa un quant temps que la Kay Theng, una nena de la Llar, té un problema al llabi, en els últims mesos havia visitat diferents metges sense un resultat favorable. Periodicament se li infla la part superior del llabi, i sent dolor i picor.
Així que aquest dijous en un rebrot que va tenir vam decidir de portar-la a l’hospital Infantil de Siem Reap, on hi ha un bon equip de metges cambotjans, a més d’un gran nombre d’especialistes europeus i americans.
Dijous a la tarda vam sortir cap a Siem Reap, per fer-hi nit i ser ben d’hora a l’hospital, que a les cinc del matí ja comença a donar numero. Ja amb el numero a la mà vam anar a esmorzar, i a les set entràvem per rebre visita. Això sí, no vam veure el metge especialista fins al cap de dues hores o més. Primer es passa pels infermers, que prenen la temperatura, el pes i demanen quin és el problema. Després una sala d’espera que es fa bastant pesada, però que no és pitjor que l’hospital Clinic de Barcelona, per donar-vos un nom.
Finalment a les nou i mitja vam entrar. El metge cambotja anava una mica perdut, i no tenia massa clar quin podia ser el problema, i va demanar ajut a un metge Nord-americà, que va ser molt amable i a més de trobar la causa del seu mal, també va saber explicar-nos-ho molt bé.
Finalment un herpes simplex, que per nosaltres pot semblar una tonteria, però que si no es tracta adecuadament sempre pot empitjorar.
Un cop feta la visita i recollits els medicaments, vam anar a dinar, i després a fer una mica el turista.
La Kay Theng només havia anat una vegada a Siem Reap i no coneixia Angkor, encara que ella em va demanar d’anar a veure l’aeroport, ja que el que de veritat li feia il.lusió era veure un avió d’aprop. Primer vam anar a Angkor, perquè ho veiés i poder-nos fer algunes fotos pel record. Com el Wat és massa gran i ahir feia massa calor, ens vam aturar al Bayon, bastant més petit i protegit per més arbres.
Tornant del Bayon vam aturar-nos al costat de la pista principal de l’aeroport Internacional de Siem Reap, i vam tenir la sort que en cinc minuts s’enlairava un avió. Ella va començara fer “ui, ui, que gran!!!!” i els seus ulls encara es van fer més grossos en el moment que l’avió va deixar de tocar terra.
Va ser realment increïble, com amb tan poca cosa es pot fer feliç algú. I es que els infants son maravellosos per això, no necessiten grans coses per emocionar-se i veure’ls-hi un somriure a la cara.

La nit que vam dormir a Siem Reap vam aprofitar per fer una volta després de sopar, i veure un espectacle de dansa feta per uns infants orfes que acull una altra associació del país. En acabar l’espectacle, ens vam demanar si ens volíem fer unes fotos amb ells, i aixó ho vam fer.
La Kay Theng estava encantada de conéixer nens que com ella son orfes i que també ballen i poden estudiar com ella.

I la foto pel record davant el Bayon, encara que jo em vaig haver de quedar a la porta, ja que pels cambotjans es gratuït entrar als temples d’Angkor, però per la resta son vint dolars, que si t’hi estas tot el dia val la pena, però per deu minuts ja no tant.

Dia de compres

2009-02-11T13:20:00.009+07:00

Aquest dilluns vam celebrar el Meak Bochea, que celebra el final de la recollida de l’arròs, i com moltes festes Khmers es fa coincidir amb lluna plena. Es un dia per anar a la Pagoda i donar gràcies per haver tingut una bona collita.

Per nosaltres va ser un dia diferent, perquè aprofitant que els infants no tenien escola vam anar al mercat de Sisophon, població a trenta quilometres de la Llar per comprar alguns regals que els padrins havien fet als seus fillols per Nadal. Per Nadal se’ls va enviar els diners, i ara un cop rebuts, retirats del banc i fet el canvi a riels ja es poden utilitzar.

En total ahir vam anar amb once infants que van poder comprar-se roba nova, i alguns llibres. La majoria van triar llibres de conversa o diccionaris, tot per millorar el seu anglès.

Però per ells tan o més emocionant que comprar-se roba és fer el viatge amb nosaltres, perquè els agrada sortir del poble i coneixer llocs nous, veure gent nova. Fins i tot vam aprofitar el viatge per acostar-nos a la nova Universitat que s’ha construit a Sisophon, i que potser algun dia, algun d’ells hi podrà anar.

Quatre fotgrafies del dia.

Abans de pujar al cotxe vam carregar provisions pel viatge, encara que només és mitja hora, alguna cosa per picar sempre va bé. I aquestes petites petxines amb salsa picant son com les pipes, no pots parar de menjar-ne.

A dintre el cotxe ensenyant el que s’havien comprat, el més menut va triar un camió i uns cotxets molt divertits.

La Sokly amb la seva bossa i esperant que la retsa acabés de fer les seves compres.

Un cop a la LLar, es van posar la roba per fer-se les fotografies que després es faran arribar als seus padrins d’Andorra, la Srey Nich estava tota orgullosa de les sabates que havia triat.

Tornar a Cambotja

2009-02-08T14:38:00.006+07:00

Tornar a Cambotja m’ha portat tots els records que he guardat durant els tres mesos que he passat a Catalunya. Els infants han crescut, sembla mentida com canvien en tan poc temps, però ho fan.
La rebuda per part d’ells va ser genial, tots em van rebre amb els braços oberts, i a mida que han anat passant els dies han sigut cada cop més les mostres d’afecte que he anat rebent.
Primer van ser els infants que viuen a la Llar, després el personal, i poc a poc han anat pasant per aquí tots els infants exteriors, que viuen amb les seves famílies, però que venen a la LLar a rebre les seves classes de repàs i activitats extraescolars.

Una de les alegries més grans la vaig tenir al visitar les escoles que vam estar construïnt al 2008 i que ja ocupen els infants de les cinc viles, Popel, Poysway, Rohal, Salachhés i Tepkosa.

La Thang You i la Pha Samnang en una estona de lleure. I el Kay Soeurth fent un potet a la classe de ceràmica.

Amics de la LLar Infants del Món Cambotja

2009-01-19T17:28:00.012+07:00

Els darrers dies han estat moltes les persones que ens han demanat que els expliquéssim com ho havien de fer per fer-se amics de la Llar o en que consistia el projecte.

Amics de la Llar neix quan totes les persones que formem part d´Infants del món ens adonem que amb els apadrinaments no ens podem auto gestionar, que les despeses que suposen la Llar en si i tot el personal que hi treballa costa més que els diners que ens arriben del padrins.

Amics de la Llar vol ser un apadrinament més global, no s´apadrinarà un nen o una nena, sinó a tots ells, els diners que vinguin dels Amics de la Llar ens ajudaran a pagar els sous, les despeses diàries de la Llar, les ajudes mediques que donem a les famílies dels nostres infants i de tots els que viuen a la nostra comuna.

També som molt conscients que actualment hi ha una forta crisi mundial que ens té atemorits i que ens ha portat a reduir les despeses de la nostra casa, però penseu que si aquí hi ha crisi, allà és molt més greu. Als països pobres la crisi vol dir no tenir per menjar, i malgrat que a la Llar de moment no tenim aquest problema, potser la crisi ens obligarà a reduir personal empleat o professorat, segurament els nostres infants no passaran gana, però els hi repercutirà en la seva educació, en el seu futur, en el futur del seu país. És molt trist però és així, encara necessiten la nostra ajuda, perquè el món està molt mal repartit, i perquè no és just que uns tinguem tant i d´altres tant poc.

Ajudeu-nos a que no deixin mai de somriure.

El millor regal de Nadal, els seus somriures

2008-12-29T00:57:00.007+07:00

Per un 2009 amb moltes més alegries

2008-12-28T18:32:00.003+07:00

Avui començo aquest nou bloc amb un idea molt clara, fer arribar a totes aquelles persones que conec la voluntat que tenim des de Infants del Món de fer d'aquest món un lloc millor pels infants. Perquè ells son els que pateixen més allà on hi ha guerres, allà on hi ha fam. Cada dia moren massa criatures perquè al "primer món" no tenim ni idea del que significa passar gana.
M'agradaria que tothom s'adonés de la importància de ser una mica solidari, de vegades de cal fer grans coses per ajudar als més necessitats.
Des d'aquí volem engegar un nou projecte, un projecte que ajudi a la nostra Llar d'infants orfes a Cambotja a tirar endavant, a que no depengui només dels padrins, sense ells ara no tindríem Llar, però es necessita molt més, es necessiten persones disposades a comprometre's amb el projecte i aportar el seu granet de sorra per fer créixer la Llar i que d'aquesta manera puguem acollir molts més infants.
Feu-vos amics de la Llar i compartiu els seus somriures amb ells.