dissabte, 12 de desembre de 2009

Un somni

S’acosta el dia de marxar, només em queden quatre dies, i em sento estranya. Tinc ganes d’estar una temporada a casa, veure la família, els amics, sortir a les nits i fer vida social. Però també sé que una part de mi es quedarà aquí, com s’hi queda sempre. I malgrat que ja tinc el dia de tornada al cap, no m’agrada estar tant de temps separada dels meus nens.
Aquest dies ells ja van assimilant que el dimecres la mama se’n va de vacances, la majoria només volen saber quin dia tornaré, alguns em diuen que ploraran, i d’altres que me’ls emporti. Jo sempre els contesto el mateix, que només estaré un mes fora, que jo també ploraré i que si pogués me’ls emportaria a tots. Però com m’ha dit algun cop l’Elisabet “Si un dia decideixes aparèixer per casa amb setanta nens almenys avisa a la teva mare!!” i jo sempre ric, però mai m’ho trec del cap.
Sé que només és un somni, però m’agrada somiar, i pensar que potser algun dia ens toca la grossa i me’ls puc emportar a tots a casa per Nadal...
Llavors la meva imaginació comença a volar, i em veig posant-los a tots en un avió. L’emoció del viatge, de l’arribada, del primer contacte amb el nostre món, un món completament diferent per ells. Al mateix aeroport de Barcelona agafem un autobús, o potser dos, i anem a Andorra, a veure les muntanyes, les mateixes que tantes vegades han vist en les postals que els envien els seus padrins. Arribem fins on hi ha neu i ells es llencen emocionats i feliços. Alguns tenen fred, bé segurament la majoria, però estan contents de poder jugar amb la neu. Fan ninots, es llencen boles i es deixen caure i rodolen per la muntanya.
Després anem a veure les botigues, les llums i les cançons de Nadal fan que els carrers estiguin més vius, i ells ho assenyalen tot, perquè tot és nou. La seva cara s’il·lumina de felicitat i jo em sento la persona més feliç del món de veure’ls tant contents.

Que bonic és somiar...