divendres, 26 de febrer de 2010

Què és la felicitat?

Ja fa uns quants dies, mirant les postals que els infants van rebre dels padrins, vaig llegir una frase que em va agradar: “La màxima felicitat a la vida és: estimar i ésser estimat”.

A mi hi ha moltes coses que em fan feliç, saber que aviat vindrà la meva germana a visitar-me n’és una. Segurament ha estat una de les millors notícies que he rebut aquesta setmana. Però també n’hi ha d’altres. Com les papaies que els infants van plantar durant les meves vacances, i que em fan adonar que ells m’estimen tant o més que jo a ells.
Durant la meva absència, i ajudats per la Sami, van plantar gairebé una dotzena de papaies i li van posar els noms de les persones que ells s’estimen. Una per la mama Elisabet, una altra per la mama Marina, una altra pel Pa Om (mr. Chamroeun) i així fins arribar a la mama Anna. No sé molt bé com explicar els meus sentiments, però m’emociona molt.

Dijous de la setmana passada vam anar a Sisophon, havíem de fer unes gestions per les motos de la Llar, i vam aprofitar per comprar una amplificador, dos altaveus i una micròfon. Feia temps que els més grans m’havien demanat un equip de música per poder sentir les cançons que més els agraden a un volum una mica més alt del que dóna el radio-casette.
Com la tieta Montse ens va donar uns dinerets per extres, per fi podem escoltar la música com si estiguéssim a la discoteca!
Dissabte al vespre tocava sessió de televisió, com cada cap de setmana, però el que ells no sabien és que a la sala de dansa els esperava una gran sorpresa. A les seves cares se’ls dibuixava un somriure i els seus ulls es feien més grans al veure els dos grans altaveus. Llavors em miràvem i em deien “mama tinh bass?” o el que és el mateix: “mama has comprat uns altaveus?”, i quan els deia que sí, que l’havia comprat, sortien de la sala cridant “mama thinh bass!!!” jejejeje
Per cert, gràcies Montse!!!

Aquesta setmana, però, encara n’he tingut més d’alegries. Molts padrins van donar-me diners com a regal pels seus fillols. Amb els infants de la Llar anem al mercat i comprem tot allò que necessiten. Amb els exteriors, els que viuen amb les seves famílies, sempre els preguntem que volen fer amb els diners. Alguns em diuen que necessiten una bicicleta o roba nova; però la majoria acostumen a dir el mateix “per casa”.
Que un nen de quinze o setze anys digui això és admirable, i que ho faci un de deu o onze... encara em sorprèn més i em fa pensar amb lo poc capritxosos que poden arribar a ser aquestes criatures.
Qualsevol nen o nena del “primer món” em diria que vol una consola o qualsevol joguet, aquí és més important tenir un quilo d’arròs per menjar, i això ho saben fins i tot els més petits.


Aquí el Sikuon ensenyant-nos que aquesta Papaia, sí que donarà fruits!


La Samoth regant al Papa Roger, o potser és el del costat? Ara no ho sé, només sé que em van dir que no creixia gaire...


El Hong i la mama Anna


Vista general, papaies i casa al fons.


El Yath regant-se més els peus que una altra cosa.


El Hong enfilant-se a la gerra per poder agafar l'aigua.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Tornem a la feina


Avui fa deu dies que vaig arribar a la Llar, després de fer una nit a Bangkok i aprofitar per acabar de fer les darreres compres. Els vint quilos de màxim que et donen les companyies em van obligar a no carregar xampús i d’altres cosmètics pesats, i que a Cambodja son més cars. Així que només arribar a Bangkok, visita al MBK i carregar encara més la motxilla!

L’arriba a la Llar va ser emotiva, jo tenia unes ganes boges d’arribar i abraçar-los, però ells sentien el mateix, així que va haver abraçades, petons i algunes llàgrimes, d’alegria!


Els dos primers dies, com és costum, els vaig necessitar per adaptar-me de nou a l’horari i a la calor, em va costar una mica dormir les primeres nits, degut al jetlag, però ara la cosa ja està més que superada i torno a dormir vuit hores seguides.


Dilluns vaig començar a treballar fort. Només arribar em vaig trobar que havia d’assistir a un Seminari al departament de la Província de Bantey Meanchey, on ens havien de donar una medalla per les escoles construïdes al 2008, i on ens vam trobar diferents Ongs que estem treballant per la zona.

La veritat és que va ser bastant avorrit tot plegat, discursos i més discursos de bones intencions per part dels polítics, com sempre, sense deixar de demanar-nos a les Ongs que seguim invertint en el seu país, perquè ells es puguin gastar els diners en grans cotxes i cases (això no ho diuen es clar!)


A la Llar, la feina, els primers dies també ha estat dura, tornar a posar-me al dia, però sobre tot, tornar a posar-los les piles. A Cambodja hi ha una dita que els agrada molt, i és que “mentre el gat no és a casa els ratolins fan el que volen...” O sigui que jo sóc un gat i ells els ratolins! Per sort jo he aprés a prendrem les coses amb una mica de més paciència i comprensió. A més a més sempre hi ha un infant que em treu un somriure en qualsevol moment, i que fa adonar-me que és genial estar aquí.


Com encara no he tret la càmera per fer-los alguna foto, us posaré algunes de les fotos que va fer el Roger Llabrés, amic i fotògraf, quan va venir el passat mes d’octubre, amb la Laia Girós.

Gràcies per la vostra visita i sobre tot per les fotos.