dissabte, 20 de març de 2010

Voleak i Saleuv

Aquesta setmana ha estat especialment dura, dilluns vam haver de dir adéu a la Voleak, una nena de setze anys que va decidir tornar a casa seva, amb la seva mare.
A cap de nosaltres ens va venir de nou, feia molt de temps que em demanava de tornar a casa seva, però tant la seva família com nosaltres l’havíem anat convencent, una vegada i una altre, que el millor era que seguís estudiant.
Aquest cop, però ha estat diferent, suposo que tots ens hem adonat que no hi podem fer més, i que si ella volia marxar, l’havíem de deixar sortir.

Mentre Sophea preparava el paper que havíem de signar per què deixés de ser infant de la Llar, li va preguntar si aniria a l’escola, i ella va somriure, però no va contestar, i llavors li va dir “i ja has pensat que faràs amb el teu futur?”, però tampoc va respondre. I encara que ella no ho va voler dir, tots sabíem que quan passés per la porta de la Llar no tornaria a anar a l’escola.
I nosaltres que ens passem el dia lluitant perquè els nanos vinguin a classe de repàs, que no deixin el collegi fins que no tinguin almenys la secundari acabada, que anem a casa els pares per parlar-hi i que ens ajudin a educar els seus infants; quan passa una cosa així se’t cau el món a sobre, i fins i tot et sents que has fracassat.

Sé que amb la Voleak vaig fer tot el que vaig poder i més, però és la seva vida, i nosaltres no podem viure-la per ella. Malgrat no hi estàvem d’acord era la seva decisió i l’havíem de respectar..
Jo la vaig plorar dos dies, i avui encara la trobo a faltar, em costa fer-me a la idea que ja no la tinc aquí, però les coses són així i hem d’aprendre a acceptar-les.

Encara no havia paït que la Voleak era camí de Pailin, quan em va venir la Saleuv i em va demanar de marxar. Jo al principi em vaig pensar que ho feia de broma, com molts d’altres infants, que rient em deien “mama knyom tau teap” (o el que és el mateix: me’n vaig a casa!!). Però la Saleuv no ho deia de broma. El cert és que portava temps pensant-ho i va aprofitar el moment oportú. Per ells és més fàcil dir-ho quan veuen que hi ha algú que ho ha fet abans.

Quan vaig parlar amb ella vaig tenir la sensació que era la seva mare la que volia fer-la sortir, i no pas ella. Però em vaig equivocar, ella també volia marxar, però al contrari de la Voleak no s’atrevia a dir-m’ho. Ella em va dir el que jo volia sentir, que volia seguir estudiant.
Així que quan la seva mare va venir a buscar-la vaig fer tot el possible per convèncer-la que la nena havia de seguir vivint a la Llar. Vaig lluitar dos dies, intentant per tots els mitjans que la Saleuv és quedés amb nosaltres, però tampoc ho vaig aconseguir, i divendres al matí no vaig tenir més remei que signar els papers de sortida.

Ha estat una setmana molt difícil per mi, dues nenes en cinc dies és massa, sobre tot per mi. Però la vida a la Llar havia de continuar, havien marxat dues nenes, però me’n quedaven 66, més tots els exteriors que també em necessiten al cent per cent.

Només han passat dos dies, però aquí el temps es viu més intensament, i avui em sembla que fa molts més dies que elles van marxar.
Avui estic tranquil·la, sé que tot el que estem fent és per ells, i que tot això que ha passat ens ha d’ensenyar que n’hi haurà més que marxaran, però que també en vindran de nous, que ens els estimarem igual.
Diuen que de tot se n’aprèn, i crec que això ha estat una bona lliçó per mi.


Voleak


Saleuv

diumenge, 14 de març de 2010

Una nova escola

Dijous va ser un altre d’aquells dies importants, d’aquells que no s’obliden. Dijous es va posar, com es diu a casa nostra, la primera pedra per fer una escola.
Quan vaig arribar el primer any m’esperava un gran repte, s’havia aprovat el projecte de construir sis escoles a la Comunne de Rohal, es tenien els diners, i només es necessitava algú que ho controlés tot i s’assegurés que allò es fes ben fet.
No negaré que aquelles escoles van ser, i ho seguiran sent, molt especials per mi. Tot allò va ser nou per mi, i en vaig aprendre molt.
Ara amb l’experiència que et dona el temps, se’m presenta una nova oportunitat de fer una cosa important. Aquí construir, ni que sigui un edifici per una escola, és un gran regal.
I aquesta serà especial, sobre tot per la professora de l’escola de Chupveary, que ha lluitat com ningú perquè aquest somni es faci realitat.
Recordo que vaig conèixer la professora Sopheap la primera vegada que va venir l’Elisabet a inaugurar el pavelló infantil de l’hospital de Preah Net Preah, al març del 2008, llavors aquella senyora menuda ja ens va començar a parlar que a l’escola on ella treballava no hi havia aules pels més petits, per tant les classes de maternal les feia en uns “barracons”, un lloc bastant horrible per donar classe. Ella no va parar fins aconseguir que anéssim a veure aquella escola, ni ha desistit mai en el seu intent de tenir un edifici pels més petits.
Admiro molt aquesta petita dona, una simple mestre de primària, que ha fet tots els possibles per tenir un edifici en condicions pels seus alumnes. Una persona que ha fet tots els viatges que fossin necessaris, amb moto des de Chupveary, perquè no ens oblidéssim del seu gran somni. Una persona que dijous, al marxar em va agafar de la mà i em va donar mil gràcies per donar-li aquell edifici, a mi i a l’Elisabet, que com ella, va creure des del principi que allò era possible.
T’ho he dit mil cops, però gràcies una altra vegada per tot el que fas, sense tu no ens en sortiríem, segur!!!

Aquí a Cambodja posar la primera pedra significa demanar als “fantasmes”o esperits, que ens deixin construir a la seva terra. Així que vam fer una cerimònia religiosa amb els monjos de la Pagoda, després les ofrenes particulars dels que volen construir aquest edifici i per últim, a menjar i a beure tots plegats per celebrar-ho. Aquí també qualsevol motiu és excusa per menjar i beure, sobre tot beure.










dissabte, 13 de març de 2010

Vacunes a Siem Reap

Fa una mica més d’un any, em sembla recordar que ja en vaig fer menció al blog, vam començar a vacunar els infants de la Llar de l’Encefalitis Japonesa. Una malaltia bastant desconeguda al nostre país, però que aquí afecta molts criatures, sobre tot als més petits.
L’hospital infantil de Khantha Bopha de Siem Reap, vacuna els nens i nenes de menys de tretze anys gratuïtament. És un hospital molt gran, molt més gran que l’altre hospital on acostumem anar nosaltres, l’Angkor Children Hospital. A més és força famós, perquè el seu fundador fa concerts de Violoncel per recollir diners.

A la Llar tenim trenta infants que estan per sota dels tretze anys, però com portar-los a tots alhora és impossible, es van fer tres grups. El dia 25 de febrer vam portar el primer, el 2 de març el segon i el 10 de març el tercer.
Ho vaig posar d’aquesta manera, un dia cada setmana, perquè anar a Siem Reap amb deu infants sempre és un trasbals, i força esgotador.

Amb el primer grup va anar tot força bé, tot i ser els “tremendos”. Chhun Chhy, Krem Samnang, Keuth Samnang, Sok Pheng, Suth Cheath i Sam Prom, són un grup d’aquells nens, que tenen entre deu o dotze anys i que sempre has d’estar amb mil ulls si no vols tenir sorpreses, per sort també venien les nenes de la mateixa edat, Phanny, Samoth, Sokly i Sren Treth que sempre es porten ve. Així que la balança va estar bastant equilibrada.

Al matí vam anar al nou centre comercial, les escales electriques són la gran atracció, però les botigues amb colònies i roba “maca” també. Després de pujar i baixar unes quantes vegades vam poder anar a dinar. Davant d’Angkor Wat hi ha el que en diríem un “merendero”, aparquem el cotxe, descarreguem l’arròs, l’aigua i tots els utensilis, i a dinar.
Després una petita migdiada i a l’hospital a posar-se la vacuna.
Quan vam trucar a l’hospital, a finals de febrer, vaig intentar que els hi posessin al matí, ja que fa menys calor i els nens estan més frescos, però res, la tercera dosis es posa per la tarda, concretament a les dues. Encara que la gent comença a fer cua a les onze per recollir número. Com nosaltres venim de lluny, i mr. Chamroeun no té cap mena de vergonya de demanar les coses, nosaltres intentem arribar a la una i mitja, i de seguida ens fan passar. Bé a ells, aquest any han decidit que els estrangers no som benvinguts, cosa que no he aconseguit esbrinar perquè. La qüestió és que em diuen que no puc entrar i em donen una cadira perquè s’assenti a la porta. Bé, podria ser pitjor.

Un cop vacunats, i com a les dues si mitja fa una calor bastant insuportable, anem a uns jardins que hi han al centre de Siem Reap. Hi ha uns arbres gegants amb uns ratpenats també enormes, i que als infants els encara de veure.

Amb els altres dos grups vam repetir operació, encara que per nosaltres és anar als mateixos llocs una vegada i una altra, la veritat és que val la pena. Per ells sortir de la Llar és sempre una festa, i sobre tot si és ben lluny.

El segon grup va ser una mica més caòtic. Els tocava als petits: Hong, Ngék, Yath, Phalla i Srey Neth. I amb tants enanos a les escales mecàniques vam tenir que anar més en compte que amb el primer grup. També venien algunes nenes de les més grans, però igual de porugues que els més petits alhora de posar el peu a l’esglaó, sobre tot quan es movia.
De tota manera també va ser amb el que vam riure més, als petits tot els sorprèn, i fins i tot un maniquí d’un aparador és una cosa nova per ells.

El tercer i darrer grup, van tenir una sorpresa afegida. Abans que sortíssim del centre comercial, un grup de turistes japoneses els van comprar unes galetes i uns caramels. Les van anar repartint mentre ells, força tímids amb els desconeguts, anaven donant-los les gràcies amb molt de respecte.
El que sempre dic: a la Llar son uns dimonis, però fora son uns angelets!!!













divendres, 5 de març de 2010

Un casament molt especial

Al mes de desembre, quan vaig marxar de vacances, mr. Chamroeun em va preguntar quin dia tornava. Jo li vaig dir que no ho sabia, que dependria del bitllet d’avió que trobéssim, i ell em va dir que a finals de gener en Virin, el seu fill petit, es casava amb la Sivon, una noia de Battambang que des de fa uns mesos treballa a la Llar.

Un dia em va escriure la Sami, i em va dir que el casament seria el dia 3 de febrer, jo li vaig contestar que ja tenia bitllet de tornada, però que justament sortia el dia 2 de febrer, arribava el tres al migdia Bangkok i el quatre a la Llar. Ja no en vaig saber res més.

El dia que vaig arribar, després de preguntar-li a mr. Chamroeun per la Llar i els nanos, li vaig demanar a veure com havia anat el casament, i ell em va dir “si encara no l’hem fet, t’estàvem esperant, no podia casar el meu fill sense tu...” Jo li vaig somriure i li vaig donar les gràcies.

Els preparatius han estat llargs, repartir les invitacions, des de Siem Reap fins a Sisophon, passant per Phnom Srôk, vila natal de mr. Chamroeun, i tots els poblets de la zona. Més d’una setmana voltant amb la moto i aprofitant els viatges que hem fet amb cotxe.
Jo sempre em pregunto com pot ser que siguin tan poc previsors amb tot, la resposta és fàcil, si les invitacions d’un casament les reparteixen fins el dia abans del casament, com es pot planificar la gent?

Dimecres a la tarda vam anar amb uns quants infants a casa seva, alguns d’ells volien passar la nit allà, i participar de la festa. Jo vaig assistir a la cerimònia precedida pels monjos, que bàsicament consisteix en demanar permís als esperits per celebrar el casament, i vaig tornar a la Llar.

El matí de dijous, una altra excursió a casa mr. Chamroeun a les set del matí. Uns dies abans m’havia demanat una dotzena d’infants per ajudar a servir les taules. De servir el dinar se n’acostumen a encarregar les mateixes persones que preparen el menjar, però les begudes i el gel ho fan els joves de la casa.

A les vuit, cerimònia religiosa de casament, els monjos, els nuvis, els pares del nuvis i uns quants familiars, Bé i jo que estic a totes les festes. Però com tampoc tenien fotògraf, vaig fer de testimoni i, de tant en tant, em posava a l’altre cantó per fer-los fotos.
A les nou va acabar, i els nanos van començar a preparar taules, jo vaig tornar a la Llar a vestir-me i recollir els que faltaven.
I a les onze tornàvem a ser allà, aquest cop per disposar-nos a menjar, beure i passar-ho bé, i ho vam passar molt bé. Jo vaig menjar més aviat poc, entre foto i foto tocava brindis, “salud, salud” feia tothom. Després de dos anys ja no em sorprèn que s’ho hagin aprés.

Per acabar la festa, tots a ballar, nuvis, convidats i tots els nanos.

Va ser un casament diferent, especial, d’algú de casa. Ahir es va casar el fill petit de mr. Chameoun, l’avi dels meus nens i com un pare per mi.


Posant guapa la núvia, si encara ho podia estar més.


La cerimònia religiosa, va ser curta, però molt maca.


L’arribada al convit va ser un dels moments més alegres, molt bonic.


Amb la Srey Roth, les dues nenes de mr. Chamroeun.


Amb la Sami, els nuvis, mr. i mme. Chamroeun.


La Sami i els infants ballant i passant-s’ho bé


La Samnang intentant que la Mama Sami s’estigués una mica quieta per fer la foto...


La Sami i Chantha descansant, mentre tots continuàvem ballant.