dissabte, 28 de març de 2009

Nous apadrinaments, nous amics

Fa uns dies van arribar per correu electrònic les noves llistes d’infants apadrinats. Com molts sabeu per desgràcia hi ha nens i nenes que deixen de venir a les classes i que fins i tot deixen d’estudiar a l’escola per posar-se a treballar o per ajudar a casa.
Abans de donar un infant de baixa es va a parlar amb la família i s’intenta convèncer-los que no abandonin els estudis, però moltes vegades la manca de recursos els obliga a prendre aquesta decisió.
Dintre d’aquesta petita lluita que mantenim cada dia, però, hi ha la seva part positiva i és que quan un nen deixa de venir sempre n’hi ha un altre que pot prendre el seu lloc, perquè sempre hi ha molts més infants que persones que apadrinen.
Per sort també de tant en tant reben la bona noticia d’una nova incorporació, com aquesta setmana que han estat dos els nous padrins que s’han afegit a la nostra llista.
El Josema del País Basc i la Mercè d’Andorra son dos nous padrins i des d’aquí els volem enviar una salutació ben calorosa i dir-los que farem tot el possible perquè els seus infants no deixin l’escola i que estudiïn tan com puguin, que el seu futur depèn d’això.

A banda dels apadrinaments també vam engegar fa poc el projecte Amics de la Llar, buscant d’aquesta manera recollir més fons per poder dur a terme d’altres projectes, però sobre tot per poder fer front a les grans despeses que suposa la Llar. Com ja sabeu la Llar s’havia d’auto gestionar amb els apadrinaments, però l’engrandiment de les infraestructures, la necessitat de més personal i professorat i l’augment dels preus que provoca la gran crisis mundial fa que això no sigui possible, per aquest motiu vam crear Amics de la Llar, i és per aquest motiu que avui sóc molt feliç de rebre una notícia des d’Andorra, perquè finalment hem aconseguit que dues persones s’hagin apuntat al projecte, per això volem donar també les gràcies al Roger i la Laia, que des de Barcelona també ens donen el seu suport.

Des d’ Infants del Món sabem que queda molt per fer i molt que treballar perquè la pobresa, la misèria, la fam i la manca d’educació dels infants desaparegui, però des de Cambotja lluitem i seguirem lluitant perquè algun dia podem dir que ho vam aconseguir.
Moltes gràcies a tots els padrins, amics i persones que formen part d’Infants del Món.




A les tres de la tarda cada dia els infants de la Llar reben el seu berenar, la majoria de vegades se’ls dona fruita, perquè és l’única que prenen en tot el dia, quan al mercat la fruita no és bona se’ls fa un postre dolç que també els agrada molt.




Els infants que van al College ja fan classe d’informàtica amb Sophea, que a més és el secretari de la Llar. Per ells la classe d’informàtica és la que més els agrada, poder escriure a l’ordinador, aprendre a utilitzar el Word i l’Excel és genial per ells, encara que el que més els diverteix sens dubte és fer anar el Photoshop (programa per modificar les fotografies).




Durant l’època seca és molt important regar els arbres i les plantes que hi ha a la Llar, sinó es moririen. Els més grans per grups col·laboren en aquesta tasca cada tarda, i els agrada fer-ho.

dissabte, 21 de març de 2009

Festes d'inauguracions

El proper 7 d’abril es farà una gran festa al col·legi de Rohal per inaugurar els sis edificis que es van fer per sis escoles de la nostra Comuna de Rohal. Aquest serà l’acte oficial, al que assistiran les persones responsables de l’educació del Districte i de la Província, així com també la presencia de dos membres de la Junta d’Infants del Món a Andorra.
Però aquests dies s’estan fent, com diuen ells, les “petites inauguracions”, per la gent del poble, per la gent menys “important”, però que per mi té una gran importància.
Segons la creença cambotjana quan es construeix un edifici es fa una pregaria per demanar a les persones que habiten a la terra que els deixin estar allà amb ells. A Cambotja creuen en els fantasmes, o sigui els esperits que queden un cop ens hem mort, i aquests esperits viuen amb nosaltres, pel que hem de ser respectuosos amb ells i demanar-los de compartir la seva terra, perquè de fet ells hi eren abans.
Igualment un cop s’ha acaba la construcció es fa un dinar-berenar-sopar (aquí les festes s’allarguen hores), per donar les gràcies i per celebrar tots junts que els edificis estan acabats i que es poden utilitzar.
Aquest divendres ens van convidar a la primera d’aquestes celebracions a l’escola de Salachhes, que a més a més és on estudien els nostres infants de primària. Dilluns ja està programada la de Rohal i per dissabte la de Poysway. Segurament durant aquests dies ens donaran les dates per les altres tres.



A la primera taula tenim gran part de la representació femenina del professorat amb la directora del col·legi de Rohal amb camisa blanca i negre, la senyora Van Ten a més de directora és professora de Física i Química.


En aquesta com a cap de taula el director de l’escola de Salachhes on estàvem de festa, al seu costat esquerre un dels responsables de la construcció, després tenim a Phirom, comptable de la Llar, i jo. A la dreta del director dos homes del poble parlen animadament.

dimarts, 17 de març de 2009

Casament cambotjà

Quan vaig venir a Cambotja al gener sabia que m’esperaven diferents actes socials, una inauguració per les escoles que vam fer l’any passat i que es celebrarà el set d’abril, i un munt de casaments, ja que després de la recollida de l’arròs (finals de gener) i fins que comenci l’època de pluges a principis d’abril, a Cambotja es fan tots els casaments.
La setmana passada, però n’hi havia un de molt especial, la cuinera de la Llar es casava al seu poble a la província de Kampot.

El viatge va ser llarg, unes onze o dotze hores de cotxe, entre aturades per menjar i d’altres imprevistos cambotjans, com comprar alguna cosa per picar durant el viatge, però sobre tot aturades per anar al lavabo, un viatge tan llarg amb la calor d’aquest país no se suporta si no es beu molta aigua i això té les seves conseqüències.

A casa la Chanthy ens esperaven la mare i els seus germans, i els dies abans del casament tot van ser anades i vingudes de veïns i familiars, i sobre tot de preparatius pel gran dia.

El casament va començar divendres a la tarda amb la visita dels monjos budistes que van donar la cerimònia religiosa, un cop acabada menjar, beure i ballar, sobre tot ballar. Jo em vaig retirar a les onze de la nit perquè a les quatre del matí del dia següent continuaven els festejos, però la música va durar tota la nit, així que dormir, el que se’n diu dormir, res de res.
A les quatre ja estàvem tots de peu, tothom tenia feina, nosaltres, la Chanthy, una altra noia i jo vam haver d’estar més de tres hores perquè ens maquillessin, pentinessin i ens posessin els vestits tradicionals, la resta anaven cuinant i posant tot a punt per la segona part del casament.
Aquesta va ser la més divertida, almenys per mi, que desconeixia aquesta tradició cambotjana, va ser com una representació de teatre, amb diferents actes.
El primer amb els oferiments que es fan els nuvis entre ells i després el que fan als pares. El segon on representen que els pares d’uns i d’altres els tallen el cabell, que seria com que es deslliguen dels pares. El tercer resen sobre un coixí que té una espasa al damunt, i que representa la unió que estan fent entre ells. Finalment se’ls llença arròs i queden casats.

Per mi ha estat una experiència inoblidable, que m’ha fet entendre una mica més de la cultura cambotjana, dels seus costums i tradicions, però sobre tot que m’han apropat encara més a un poble que admiro profundament.





Moment que els nuvis entren amb les ofrenes pels pares, i les donen agenollats en senyal de respecte.


El moment de representar la tallada de cabells, sens dubte la més divertida per tots.


Finalment, un cop s’han donat totes les ofrenes, s’ha pregat sobre el coixí que compartiran, reben l’arròs dels presents en senyal d’alegria per aquesta unió.

dissabte, 7 de març de 2009

Una petita història amb final feliç

Aquest dijous vaig fer una d’aquelles coses que tan m’agraden, vaig anar a visitar una família al poble de Rohal. Allà em vaig trobar amb els pares i germans de la Seing Seth, una de les nenes que tenim apadrinades i que viuen amb la seva família.
M’agrada conèixer les famílies dels pobles veïns, i més encara si tenen infants que venen a la Llar, m’agrada parlar amb ells, conèixer-los una mica més, veure quines son les seves costums, el que pensen, com viuen. Seure una estona i viure una part de la seva vida, tan diferent de la nostra.
La Seing Seth té uns padrins que se l’estimen molt i que sempre que poden fan alguna aportació econòmica extra perquè la nena es pugui comprar alguna cosa.
Abans de venir em vaig trobar amb ells i em van donar una bona quantitat de diners, em van dir “fes el que creguis que has de fer amb aquests diners”
I el que vaig fer és anar a visitar aquesta família i veure quines eren les seves necessitats més bàsiques.
Em vaig trobar amb una casa vella i petita, tenint en compte que el matrimoni té set fills, i viuen tots en el que per nosaltres seria una cabana. Puc dir que n’he vist de molt pitjors, més petites i fetes malbé, però això no treu que la casa em semblés que es podia millorar.
D’entrada el pare de la Seing Seth, ja em va ensenyar els troncs de fusta que fan de pilars de la casa, tots ells menjats per les termites. I ens va dir que en dos anys aquells pilars es desfarien.
Un cop vam adonar-nos que allò era el més important vaig demanar si sabia el preu, jo tenia una quantitat que en principi no podia sobrepassar i tampoc no volia donar-li falses esperances. Em van donar el preu en baths, pel que vam estar una estona fent càlculs.
A Cambotja funcionen amb tres monedes diferents. Els Riels, la moneda oficial del país, però que només s’utilitza per anar al mercat i comprar coses de poc valor. Els Baths, moneda tailandesa i que serveix per pagar tot allò que en un principi ve de Tailàndia i també les grans quantitats de diners. I els Dolars, que principalment utilitzen els turistes o per pagar les coses que venen de fora i son encara més cares.
Finalment vam poder comprovar que podríem fer aquella reforma amb els diners que teníem, i que la Seing Seth i la seva família podran tenir una casa amb millors condicions.


Una vista general de la casa ens dona una idea de les condicions en les que viuen la majoria de famílies cambotjanes.



La mare de la Seing Seth i un dels seus germans petits, en total aquest matrimoni tenen set fills.


El pare al costat del pou que acaben de construir, un pou de vuit metres del que només treuen aigua per netejar la roba i cuinar, però que en cap cas serveix per beure.

dijous, 5 de març de 2009

Dia de vacunació

Els mesos de novembre, desembre i gener vam tenir a la Llar la Raquel, una infermera que va posar en marxa els carnets de salud dels infants de la Llar. Ella va ser la que va recomanar, després d’informar-se’n bé, que els infants menors de dotze anys rebessin la vacuna contra l’encefalitis japonesa. Jo no sóc metge ni en sé gaire de malalties, però pel que he entès seria com una mena de meningitis, no gaire freqüent però alhora mortal.
Aquesta vacuna només la posen a Siem Reap o a Phnom Penh, a l’hospital Kantha Bopha, un dels hospitals infantils més important del país. Així que es van fer diferents grups i es van programar els viatges a Siem Reap.

Aquest dimarts ja tocava l’última dosis de l’últim grup, pels primers jo encara no havia arribat, així que no vaig dubtar en apuntar-m’hi.
El viatge va anar bé, cada cop va millor, perquè estan asfaltant la carretera, i hem passat de trigar tres i quatre hores en època seca (en època de pluges la cosa era totalment imprevisible) a una hora i mitja abans d’ahir. I és que només hi ha vuitanta quilòmetres, però quan la carretera era de terra mai sabies el que podies trigar.

Teniem hora a l’hospital a partir de la una, així que vam aprofitar el matí per visitar el temple de Ta Prohm. Aquest no guarda gaire interès arquitectònic, però el conjunt que formen les arrels al seu voltant fan que sigui un dels més visitats pels turistes.

Pels infants qualsevol lloc és bo, així que com sempre s’ho van passar molt bé. Després de caminar gairebé una hora pels paradisos laberíntics del temple va arribar l’hora de dinar i la petita migdiada, abans d’anar a l’hospital. El que m’agradaria molt que el veiéssiu, però malauradament no deixen fer fotografies. Però us explicaré que un cop has fet la cua, has recollit el numero i et criden per entrar, passes a una sala gegant amb tot d’estores al terra i amb grans ventiladors, on van cridant els infants pel nom.
Nosaltres al venir de tant lluny i ser un centre que acull infants orfes ens donen una mica de preferència, i ens estalvien la cua d’accés, que sempre s’agraeix amb el sol que fa a Siem Reap.



Només entrar aquest espectacular arbre que et dona una idea de com serà aquella visita.



Un dels llocs més fotografiats del temple i una de les arrels més grans que hi ha, aquí mr. Chamrouen, el nostre traductor, encantat de sortir a la foto.



El Kim Hong i el Vannak descansant una mica, és dels pocs temples que pots gaudir de les ombres que proporcionen els grans arbres.



Finalment la Srey Nich i jo mateixa, que així també veieu lo contenta i feliç que estic.

dilluns, 2 de març de 2009

Bantey Chmar

Bantey Chmar és un temple de l’època d’Angkor, un dels últims que va fer construir Jayavarman VII, un dels reis més importants de l’antiguitat, i responsable de la construcció de molts dels temples que es troben a Angkor Wat, com Angkor Thom o Ta Prohm.
Bantey Chmar es troba a una hora al nord de Sisophon (Bantey Meanchey) per una pista més o menys transitable. Segons els llibres hi ha uns seixanta quilometres, però aquí les distàncies son molt relatives, el que compta és l’estat de la carretera i el que es triga.
El temple està bastant destruït per la guerra i els saquejadors, i actualment l‘estan reconstruint.

Ahir diumenge vam anar a visitar-lo amb els infants més grans de la Llar, que ja comencen a tenir interès per conèixer la història del seu país. Va ser una visita molt interessant perquè Bantey Chmar no rep massa turistes i un dels responsables del centre va estar molt content de poder donar totes les explicacions als nostres infants.
Després d’una llarga passejada i de fer moltes fotografies, va arribar el moment de dinar i fer una mica de repòs. A la tarda vam aprofitar el viatge a la zona per apropar-nos a un dels llacs que hi ha per fer una capbussada i refrescar-nos una mica. Arribar-hi no va ser fàcil, la pista cada cop es feia més petita i difícil de passar pel mini-bus. Finalment vam aparcar-lo i vam fer els darrers metres a peu.
De tornada cap a Sisophon vam fer una parada tècnica, omplir el diposit del cotxe i beure alguns refrescos, i jo comprar-me unes sandàlies, ja que les que portava es van trencar pel camí.
Vam arribar a la Llar a les sis de la tarda i després de passar el dia fora el que millor va asseure va ser la dutxa i el sopar calent.
Avui ja estem tots ven descansats i preparats per la propera sortida.