dissabte, 12 de desembre del 2009

Un somni

S’acosta el dia de marxar, només em queden quatre dies, i em sento estranya. Tinc ganes d’estar una temporada a casa, veure la família, els amics, sortir a les nits i fer vida social. Però també sé que una part de mi es quedarà aquí, com s’hi queda sempre. I malgrat que ja tinc el dia de tornada al cap, no m’agrada estar tant de temps separada dels meus nens.
Aquest dies ells ja van assimilant que el dimecres la mama se’n va de vacances, la majoria només volen saber quin dia tornaré, alguns em diuen que ploraran, i d’altres que me’ls emporti. Jo sempre els contesto el mateix, que només estaré un mes fora, que jo també ploraré i que si pogués me’ls emportaria a tots. Però com m’ha dit algun cop l’Elisabet “Si un dia decideixes aparèixer per casa amb setanta nens almenys avisa a la teva mare!!” i jo sempre ric, però mai m’ho trec del cap.
Sé que només és un somni, però m’agrada somiar, i pensar que potser algun dia ens toca la grossa i me’ls puc emportar a tots a casa per Nadal...
Llavors la meva imaginació comença a volar, i em veig posant-los a tots en un avió. L’emoció del viatge, de l’arribada, del primer contacte amb el nostre món, un món completament diferent per ells. Al mateix aeroport de Barcelona agafem un autobús, o potser dos, i anem a Andorra, a veure les muntanyes, les mateixes que tantes vegades han vist en les postals que els envien els seus padrins. Arribem fins on hi ha neu i ells es llencen emocionats i feliços. Alguns tenen fred, bé segurament la majoria, però estan contents de poder jugar amb la neu. Fan ninots, es llencen boles i es deixen caure i rodolen per la muntanya.
Després anem a veure les botigues, les llums i les cançons de Nadal fan que els carrers estiguin més vius, i ells ho assenyalen tot, perquè tot és nou. La seva cara s’il·lumina de felicitat i jo em sento la persona més feliç del món de veure’ls tant contents.

Que bonic és somiar...

diumenge, 29 de novembre del 2009

Fotos i més fotos

Ara ja em queda poc temps per tornar, d’aquí a quinze dies hauré de fer la motxilla per anar a passar les vacances de Nadal amb la família. En principi no hauria d’anar massa carregada, però una de les coses que no em puc deixar són les postals de Nadal del infants pels seus padrins. Una postal que per ells serà molt especial, segur. I que a mi m’ha portat una setmana perseguint infants per fer-los les fotos, però que ho he fet amb molt d'afecte per ells.

Cent vint i nou infants apadrinats poden semblar pocs, però quan comences a mirar els horaris de l’escola, els horaris de les classes de repàs, i les hores que els queden lliures t’adones que ja s’ha fet de nit.
Així que vaig optar per aprofitar els cinc minuts que tenen els infants entre classe i classe per posar-los davant del jardí, i vinga a fer fotos.
Però com als éssers humans ens agrada complicar-nos la vida, vaig pensar “ja que estàs posada amb la càmera, perquè no fotografies a tots els infants que estudien a la Llar?” jejeje I ric, perquè no sé que devia pensar quan vaig tenir aquesta brillant idea, potser en aquell moment no recordava que tenim més de dos cents infants inscrits.
De tota manera m’ho vaig agafar amb moltes ganes i quan era el moment de canviar de classe jo ja els esperava a la porta i a mida que anaven sortint, els posava d’esquenes a la paret i els deia “somriu!!!” I com aquestes fotos son per posar al plafó de la sala de reunions, tampoc no cal que siguin massa artístiques, al final són com fotos carnet i mentre estiguin ben enfocades ja serveixen.

I encara que sembli mentida em va portar molta més feia les cent trenta fotos pels padrins, que les més de dos centes per l’oficina. I es que quan vols que un infant rigui no riu, i quan li dius que tanqui la boca encara l’obra més. I la que no et surt massa clara et surt massa fosca. Total que per cada infant n’acabes fent més de tres o quatre, multiplicat per cent trenta nens i nenes... segurament he fet més de cinc centes fotos.
I si tot plegat no era prou feina, com la senyoreta només té una bateria per la càmera (sé que me n’he de comprar una altra!!), doncs cada migdia a carregar-la.

Per fi el dissabte vaig acabar de fotografiar tots els infants que viuen amb les seves famílies, i només em quedaven els de la Llar. Estava tan amoïnada pensant en lo difícil que era fotografiar els que viuen fora de la Llar, que gairebé em descuido dels que sí que hi viuen. Així que diumenge al matí vam escriure a la pissarra del menjador “avui a les tres, després de berenar tots a la sala de dansa per fer les fotos!”




Per si no havia fet prou fotografies, algunes nenes em van demanar unes fotos de grup per elles, i com m’hi podia negar?




El més divertit va ser que no podien sortir amb les jaquetes i les bosses del collegi, així que van donar totes les seves coses Ngék, que va fer de penjador.



Per mi la foto més maca, la més espontània, la que no cal que guardin les formes.

diumenge, 22 de novembre del 2009

El sorral

Dilluns Chavang em diu: “hauríem d’omplir el sorral, amb les pluges s’ha perdut molta sorra, i els infants no poden fer salt de llargada...” Així que aprofitant les obres vam demanar que ens portessin uns quants quilos més de sorra.
Van descarregar-la a la zona de jocs, i fins que no va estar ben escampada era una gran muntanya pels més petits.
Als nanos els encanta arrebossar-se de sorra, jo encara no he entès el perquè, però moltes vegades me’ls miro com juguen i com acaben amb sorra fins les orelles. I penso que son tan feliços i que s’ho passen tan bé, que millor que juguin i després ja es dutxaran.
Però un dels que més gaudeix, sense dubte, és el petit Miquel. Quan va veure la gran muntanya que era per ell, no va parar fins aconseguir pujar-la, i després es deixava caure, entrant-li la sorra per tot arreu.
Mentrestant la resta ens ho miràvem i rèiem, perquè la veritat és que està molt divertit.









La darrera foto està molt desenfocada, no m’he confós. La poso perquè aquest va ser just el moment que ell, ple de sorra, va decidir que volia fer-me una abraçada, i jo a guardar la càmera el més ràpid possible.

Millorant la Llar

Aquesta setmana hem començat, i gairebé acabat, una petita obra a la Llar, i dic petita perquè després de construir sis escoles, això pot semblar una menudesa.

Darrera la cuina hi ha un petit edifici amb dues habitacions separades, en una és on tenim els cubells de les escombraries, a l’altre el rebost. Entre la cuina i aquest edifici hi ha un passadís de terra que sempre estava brut o ple d’herbes, el que impedia netejar-lo com es degut.

Quan vaig arribar al juliol els vaig proposar de posar-hi ciment, i que resultés més fàcil d’escombrar i netejar. Però estàvem en plena època de pluges i em van dir que, el ciment, no s’eixugaria mai, així que vam decidir esperar.

Aquest dilluns vaig estar parlant amb Chavang, el tècnic de manteniment, i vam pensar que amb el fred a la cantonada era el moment de fer-ho.
Dimarts al matí ja van començar a treure terra, una fondària d’un pam per fer els fonaments.
Dimecres i dijous van estar portant pedres de diferents llocs de la Llar, les van picar per fer-les més petites, i després van premsar-ho amb sorra perquè quedés ben dur, fonaments fets.
Divendres van començar a tirar ciment, bé la barreja de ciment, sorra, grava i aigua.
I dissabte semblava que ho acabarien... però quan els hi vaig demanar em van dir que dilluns. Ells van fent, però tampoc s’estressen. De tant en tant han de parar a fer un cigarret, i jo tampoc els estrenyo gaire, perquè en el fons penso que cap d’ells és obrer de professió. A més a més penso que millor a poc a poc i bé, que de presa i malament.

Una de les coses que més m’agrada de fer coses a la Llar és que tothom hi participa. Aquesta setmana tots han passat per allà, des dels agricultors fins el guarda de la porta, passant pels nois de l’oficina o els educadors. Fins i tot la dona de la neteja els va ajudar a posar el ciment.
Han tret terra amb les pales, ha transportat pedres, les han picat fins fer-les petites... I mentrestant el Miquel mirant’ho i jo fent-los moltes fotos, que és el que més m’agrada.
















dissabte, 14 de novembre del 2009

Exposició fotogràfica a Figueres

Unes setmanes per poc i d’altres per molt. I no és que m’hagi donat un atac literari, sinó que quan rebo bones notícies m’agrada compartir-les amb tots vosaltres.

A finals de la setmana passada vaig rebre un e-mail molt especial, amb un arxiu adjunt molt bonic.
El Roger Lleixà, un fotògraf que va visitar la Llar, durant dues setmanes, al mes d’abril d’aquest any, em va enviar el cartell de la seva exposició. Com ell mateix deia “acabat de sortir del forn”

Al Roger li ha costat mesos de feina i de moltes batalles amb tota mena d’institucions poder fer aquesta exposició. Però finalment és possible, ha aconseguit que li patrocinin tota l’exposició, i totes les persones que formem part d’Infants del Món, n’estem molt orgulloses.

Així que des d’aquí us convido i us animo a que aneu a Figueres per veure aquesta exposició, que segur que val molt la pena. Jo prometo anar-hi per Nadal.



Roger, moltes gràcies per tot el que estàs fent.

Nous apadrinaments

Aquesta setmana vaig rebre una de les notícies que més m’agrada rebre. En un e-mail l’Elisabet em deia “Hem aconseguit quatre padrins nous, així que m’hauràs buscar quatres infants per apadrinar”. I jo contenta de fer-ho.

El dijous, amb Phirom, responsable del apadrinaments, ens vam posar a mirar les llistes d’infants que estudien a la Llar. Després vam sortir a voltar per les classes per coneixer-los personalment, tenim més de dos cents cinquanta infants estudiant a la Llar, pel que resulta impossible identificar-los a tots per un nom en un paper.
Vam anar directament a les classes de segon, tercer i quart; ja que són els més petits, i els que et donen més garanties que estudiaran molts anys.

El principal problema que ens trobem a l’hora d’apadrinar infants exteriors; els infants que viuen amb les seves famílies; és que són molt poc constants alhora d’anar a l’escola o a la Llar per estudiar. Sovint ens trobem que els infants deixen de venir durant una temporada: que si és la temporada de pasturar les vaques, que si és la temporada de la recollida de l’arròs. És igual que siguin nens o nenes, grans o petits, quan hi ha feina a casa, la feina s’ha de fer.

La nostra idea és agafar-los ben petits, i mentalitzar els pares que estudiar és sinònim d’un futur millor. De vegades ho aconseguim, d’altres no. Però seguim anant a parlar amb els pares, els oncles, els avis, perquè entenguin que un nen que no sap llegir ni escriure haurà de tallar arròs o pasturar vaques tota la vida.

Un cop recorregudes totes les classes vam fer una llista dels infants que d’entrada semblaven més pobres o necessitats d’ajuda. Vam preguntar-los on vivien per anar a veure les famílies directament, ja que els nens sovint no saben quina és la situació econòmica de casa seva.

Divendres al matí vam agafar la moto ben d’hora, aquesta setmana ha tornat a fer calor, així que sortir a les set del matí era la millor opció.
Moure’m pels pobles de la nostra Comuna és una cosa que m’agrada, perquè sempre em posa els peus a terra. La Llar, com molta gent m’ha dit, és un oasis, una petita illa dintre d’un món terrible, el món de la misèria i la pobresa de moltes famílies, de pobles sencers.
M’agrada, però alhora sempre em toca i sovint m’afecta més del que voldria. Trobar dones amb nens petits abandonades pels marits, o infants que els pares els han deixat amb els avis per anar a treballar a la frontera, és el més habitual i el que més mal em fa.

Els infants que em vaig trobar aquesta vegada, però, estan ben cuidats, malgrat que el pare o la mare siguin lluny de casa, no estaven mal atesos, cosa que tranquilitza bastant.

De tota manera sí que vaig visitar una família que em va tocar. Una dona de trenta dos anys, a la qual el marit l’havia deixat amb dos criatures petites. Em va explicar com cada dia agafa la bicicleta i fa més de vint quilòmetres per anar a plantar o recollir arròs, segons la temporada. Em va emocionar especialment quan, entre llàgrimes, m’explicava que la seva filla gran, amb dotze anys, s’emportava el seu germà petit; de només quatre anys, i encara sense escolaritzar; al collegi amb ella perquè la mare pogués anar a treballar.

Com a totes les històries sempre hi ha una cara més amable, i en aquesta tampoc hi podia faltar. Quan és l’hora de fer les fotos als infants escollits, és quan arriben aquests moments divertits.
Ells mai saben quina cara posar, primer cara de circumstància, llavors els amics riuen, i nosaltres intentem que somriguin una mica, i llavors passa el que passa, que surten moltes ganyotes. I quan amb Phirom les mirem a l’ordinador sempre ens passa el mateix “I ara quina agafem?”

Aquestes son les que els padrins no rebran, però que a nosaltres ens encanten i ens fan riure força.







Aquestes, menys simpàtiques, però igualment necessàries.



diumenge, 1 de novembre del 2009

Tornant a escriure

Fa un parell de dies una amiga em va dir “fa temps que no dius res” . Em va fer pensar que a part d’escriure a l’Elisabet, cosa que necessito fer cada dia, feia setmanes que no em comunicava amb gairebé ningú ni publicava res al blog. No és que no hagin passat coses, potser és que n’han passat masses i tot just les estic assimilant.

A principis de mes, coincidint amb l’inici escolar, més de trenta infants dels setanta que viuen a la Llar van agafar la grip, i cinc van haver de ser ingressats. Durant una setmana vam viure tots més a l’hospital que a la Llar: matí, migdia i vespre fèiem viatges per portar menjar als malalts. Aquí els hospitals et donen un llit i poca cosa més, són els familiars els que es fan càrrec de donar-los les medicines quan toca i de fer-los el menjar, res de dieta especial, el mateix que menjarien normalment. A més d’aquests viatges, es van afegir les consultes diàries, més de set i vuit infants per dia. De fet les noies de l’hospital quan em veien aparèixer em preguntaven “quants en portes avui?”
Jo en broma els deia, “quan acabi amb tots vindré per mi!”. No em va caldre anar-hi, però sí que vaig necessitar uns dies de repòs un cop ells van estar millor.

Vaig aprofitar les vacances d’uns amics per escapar-me a Siem Reap per veure el Tonle Sap i els pobles flotants on viuen; més de dos milions d’habitants ho fan al gran Llac.I més tard a Phnom Penh, on vam veure museus i el Palau Reial. El millor de tot: la visita al Tuol Sleng, o S-21, la presó on es van empresonar i torturar més de vint mil cambotjans, la gran majoria gent intel.lectual i del propi partit comunista.
La S-21 era una presó per eliminar els “traïdors”, una verdadera paranoia de Pol Pot i tots els seus seguidors, que van creure que si la revolució no funcionava era per culpa dels propis col.laboradors.

Jo havia visitat Tuol Sleng al 2005, en el meu segon viatge a Cambotja. Recordava que m’havia impressionat molt i mai hauria pensat de tornar-hi, és un lloc que fa por.
Però després de llegir-me “Tras la huellas del verdugo” de Nic Dunlop, que fa un seguiment del Camarada Duch, el principal responsable d’aquell lloc, vaig voler tornar-hi i descobrir moltes coses que el primer cop se m’havien escapat.
Amb el Roger i la Laia ens hi vam estar més de quatre hores recorrent passadissos i més passadissos, llegint sobre el que havia passat allà dintre ara fa trenta anys.
Crec que no hi ha paraules per descriure aquell lloc, potser per mi és por, per una altra persona és horror. Sigui com sigui, és un lloc que tothom hauria de veure perquè allò no es tornés a repetir mai més.

De tornada a la Llar em vaig posar de nou a la feina: acabar de preparar els plannings per les classes de repàs, entrevistes amb els professors, viatge a Sisophon per fer les compres del mes...
Fa només una setmana que vaig tornar de Phnom Penh i sembla que n’hagin passat tres. Un amic em va dir que havia llegit que quan estem aprenent o vivim coses relativament noves, el nostre cervell recorda més els detalls i això ens fa tenir la sensació que el temps s’allarga molt més.

Ahir vam celebrar els aniversaris del mes d’octubre i vam fer una gran festa, com cada mes, amb pastissos, coca-cola i disco fins les nou de la nit. Tota una festassa!!!









La vida al Tonle Sap és podria definir com la vida flotant, les cases són flotants, les escoles són flotants, les botigues són flotants, i tothom va d’un lloc cap a l’altre en barca, per vendre el que sigui o simplement per desplaçar-se.




Tornant del Llac cap a Siem Reap vam descobrir un petit orfenat, molt precari, però on ens van rebre amb molta amabilitat i sempre amb un gran somriure. Aquest lloc em va fer pensar en la sort que tenen els nostres infants, els orfenats a Cambotja no són com la Llar.

El museu de Tuol Sleng.




La foto més típica, la portada del museu, la foto de l’horror...



Tota la planta baixa d’un dels edificis està plena de panells amb les fotos de les persones que van ser arrestades i torturades fins la mort.



Em va sorprendre molt trobar aquesta petita foto del Camarada Duch en un racó d’una de les sales, just a l’altra punta d’on hi havia les fotos de tots els càrrecs importants de la revolució, fa pensar perquè el responsable de tot allò està posat en un racó on hi has d’anar expressament per veure’l, perquè no l’han posat a l’entrada com als altres



No sé com explicar aquests passadissos, aquestes mini-gàbies. Vaig sentir claustrofòbia i molta llàstima en pensar que molta gent hi havia estat tancada durant dies, setmanes o mesos...



La foto de l’alegria, la foto que em fa pensar que aquest país se n’està sortint gràcies a moltes associacions que ajuden els petits orfes de Cambotja, un país amb una història horrible!

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Arriba l'hivern

Aquesta darrera setmana ha passat un tifó pel Sud Est Asiàtic, emportant-se tot el que trobava al seu camí. Als diaris potser no se n’ha parlat massa, perquè Indonèsia amb un terratrèmol i Samoa amb un Tsumani s’han cobrat més vides, però per nosaltres que també tenim infants apadrinats al Vietnam ha estat una setmana molt difícil.
Vietnam ha estat un dels països més afectats, i la zona d’Hué, on hi tenim diferents programes no se n’ha escapat. Per sort les noticies son bones, entre cometes, perquè no hem perdut a ningú, això sí, moltes de les cases han volat.
A Cambotja només tres províncies han estat afectades, les més orientals i properes a Vietnam. A les noticies van dir que algunes persones havien mort, encara que les dades exactes son difícils de conèixer.
La nostra província no ha estat afectada directament, però sí que ha plogut molt i han baixat les temperatures, cosa que ens ha portat molts refredats, mals de coll i grips.
Divendres va ser un dia especialment mogut, tres viatges a l’hospital de Preah Net Preah, en total deu infants malalts, més una quinzena amb refredats normals, fan un total de vint-i-set infants prenent algun medicament i moltes vitamines.
Ja sortint de l’hospital on no vaig aconseguir que me’n donessin amb els medicaments, aquí als hospitals només poden donar tres tipus de medicaments diferents, i si et donen antibiòtic, paracetamol i unes pastilles per la tos et quedes sense vitamines, així que cap a la farmàcia a comprar un pot de 500 comprimits de complex vitamínic.

Entre tants malalts n’hi ha hagut un que ens ha fet patir una mica més, en Vandoeurn, un nano de disset anys que feia dies que arrossegava un refredat se’n va posar a trenta nou de febre, primer em van dir que me’l podia emportar a casa, però que si no millorava el tornés cap a l’hospital. A les quatre de la tarda seguia a trenta nou, així que cotxe i un altra cop cap a l’hospital. Suero, injecció de penicil·lina i esperar...
La nit va ser llarga, però a les sis del matí ja estava molt millor, molt adormit per culpa dels medicaments, però li havia baixat la febre a trenta set i mig, cosa que ens va tranquil·litzar molt.
Com diu mr. Chamroeun, està arribant l’època seca, el vent bufa del nord i és més fred, però com encara no ha deixat de ploure, el fred amb la humitat han portat la grip...

Però no tot han estat desgràcies, aquesta setmana també ha començat el curs escolar, i a la Llar hem fet les inscripcions pels cursos de repàs.
Entre dilluns i dimarts vam rebre més de dos-cents infants de tota la Comuna que tenen el desig d’estudiar aquí, amb els professors que cada any agafem per ajudar als nostres infants a tenir més bon nivell escolar. Les cues van ser llargues, però els nanos entusiasmats amb l’arribada del nou curs, a mi personalment em va sorprendre molt tenir tants inscrits tenint en compte que no va deixar de ploure en tota la setmana.
I dijous començava oficialment el curs, aquest també va estar marcat per la pluja, i va obligar a fer la cerimònia dintre de l’edifici, la Liya, una nena de la Llar va llegir el discurs en nom de tots els estudiants. Mme. Van Ten, directora del centre, el secretari de la Comuna de Rohal en nom del Primer Ministre Hun Sen i jo com a representant d’Infants del Món vam fer els nostres parlaments, tots ells dirigits als mestres i escolars, donant-los la benvinguda al nou curs i esperant que tots ells treballin força.

Divendres va deixar de ploure, a les set els infants van sortir tots amb els seus uniformes nous cap a l’escola, el curs ja ha començat i per nosaltres, els treballadors de la Llar, és l’hora de fer els plannings i donar-los a aquests nens i nenes la millor educació possible.





diumenge, 20 de setembre del 2009

Primera operació

Encara me’n recordo de la primera vegada que em van ingressar un infant, era a finals de gener del 2008, els xinesos celebraven el seu any nou i jo era a Phnom Penh renovant el visat, aquell dia vaig fer els quatre cents quilòmetres que em separaven del Hong gairebé sense parar. Feia poc més de dos mesos que era a Cambotja i ell era el primer infant que m’ingressaven, llavors vaig plorar molt, se’m partia el cor de veure’l malalt.

Aquest dijous passat vaig haver de passar per la primera operació d’un infant, i vaig tornar a plorar, aquest cop de nervis i de por.
Des de que vaig tornar a la Llar sabia que el Ngék s’havia d’operar, almenys això era el que m’havien dit, tenia un ull que el desviava molt i malgrat que durant un temps se li va tapar, no vam aconseguir corregir-ho.
Vaig portar el Ngék a Siem Reap amb l’esperança que em diguessin que havia millorat des de la darrera visita, però va ser tot el contrari, el metge em va dir que si no l’operava potser en un any perdria aquell ull per sempre més.
La veritat és que va ser un cop, tant mr. Chamroeun com jo teníem molt clar que operar-lo no era la primera opció si n’hi havia d’altres. Però els metges ens van dir que era el millor que podíem fer i ens van convèncer, ens van explicar que era una operació molt senzilla, que només duraria vint minuts i que a l’endemà ens el podríem endur.
A les deu del matí ens van ingressar i ens van dir que a les dues el vindrien a buscar, ara només quedava esperar.
A les onze va venir l’infermer i em va dir que havia de signar un paper en el que autoritzava els metges a fer l’operació, em van tornar a envair els dubtes. Realment era el millor que podíem fer? No tenia cap altre opinió, cap altre metge al que poder consultar, no tenia cap garantia si l’única manera de curar el Ngék era operant-lo.
Finalment vaig trucar a l’Elisabet, una cosa tan important no em veia en cor de decidir-la tota sola.
A l’altra banda la veu encara mig adormida de l’Elisabet em demanava si hi havia algun problema, llavors li vaig explicar el que m’havien dit els metges, ella em va dir just el que necessitava sentir, “Anna ells son els metges i ells millor que ningú saben el que s’ha de fer, així que dona’ls l'autorització i ja veuràs com tot anirà bé” i després va afegir “va no ploris, rentat la cara i torna amb el Ngék, que vegi que estàs tranquil·la, que no s’adoni que estàs amoïnada, perquè sinó ell també es posarà nerviós i l’anestesia li sentarà malament”
Vaig fer justament el que m’havia dit l’Elisabet, i vaig passar les dues hores que quedaven fins l’operació jugant amb ell i fent-nos fotos per passar l’estona.
Tal i com els hi havia demanat unes hores abans em van deixar entrar amb ell fins a quiròfan, i quan va ser l’hora de posar-li l’anestesia em van demanar que sortís, jo li vaig fer un petó i li vaig dir que tot aniria bé, i que estaria allà mateix esperant-lo.
Em van fer sortir del quiròfan i vaig estar caminant per davant de la porta més d’una hora, de tant en tant mr. Chamroeun em deia que m’assegués, m’asseia i al cinc minuts tornava a caminar.
Finament van acabar, van sortir els metges i em van dir que tot havia anat molt bé, que estaria una estona més fins que li passés l’efecte de l’anestesia, i finalment el van portar a l’habitació. Allà es va anar despertant, molt desorientat i sense saber ben bé on era, obria l’ull que no li havien operat, em mirrava i el tornava a tancar, al final es va incorporar, i es va posar a plorar, deia que li feia, així que l’infermer li va donar un calmant, i em va dir que li anés a buscar alguna cosa per menjar.
Vaig tornar amb una safata d’arròs, i va menjar fins acabar-se-la, després va començar a riure, tenia gana, i es que eren les quatre de la tarda i l’últim àpat l’havia fet a les set del matí.







dimarts, 8 de setembre del 2009

UNA VISITA INTERESSANT I DIVERTIDA

Dimarts, primer de setembre, vam visitar l’orfenat de Rohal. Era una de les últimes etapes del circuit per Laos i Cambodja de tres famílies –sis adults i sis joves i adolescents- que des de fa uns anys, viatgem junts amb una intenció no només turística i cultural, sinó també social. Per això ens acostem a projectes com aquest, que treballen amb col•lectius necessitats dels països que visitem.
No teníem gaire referències directes ni d’Infants del Món ni de la feina que fa a Cambodja, així que no sabíem ben bé què ens trobaríem, després de tòrcer pel camí que indica un rètol en català i en khmer en plena carretera entre Sisophon i Siem Reap.
El primer que ens va sorprendre quan vam arribar va ser la tranquil.litat i l’ordre que es constatava per tot arreu. Els nens i nenes feien activitats diverses –classe de reforç, lectura a la biblioteca, dibuix, els més menuts… - sota la supervisió dels responsables, i gairebé no es van alterar amb la nostra presència.
Vam tenir una acollida molt càlida per part de l’Anna, que ens va ensenyar totes les instal·lacions. Des de les aules fins als dormitoris, passant per les dutxes, els espais polivalents, el garatge… de mica en mica vam entrar en contacte amb els nens i nenes i vam dinar amb ells al menjador comunitari. Després de dinar, amb tantes mans aviat va quedar tot recollit.
La jornada va culminar amb una sessió de danses tradicionals cambotjanes molt ben representades pels nois i noies del centre. Abans, vam poder compartir jocs i rialles amb els nens i les nenes, sobretot els més petits. Nosaltres no sabem ballar com els dansaires de Rohal, però els vam ensenyar un parell de cançons en què tothom va participar. La més celebrada, la “Massa massa”, la història d’un cuiner que necessitava cada cop més massa per fer una pizza més i més gran…
“Oh! , Oulele…
Oulele massa massa…
Oulele Tika Konga
Oh Aloué Alouà, alouó… “
Al final, sessió de fotos de tots amb tots, abraçades i comiats emocionats. No només vam endur-nos una molt bona impressió de la feina que s’està fent a Rohal, sinó que també vam passar un dia d’aquells que no s’obliden i que marcarà els records que ens ens hem endut de Cambodja.

Bona sort, i fins sempre!
Xavier Borrell, Montse Carbonell, Oriol i Anna
Jaume Estany, Teresa Corbella, Nura i Aina
Joan Carles Peris, Elisenda Estany, Berta i Clara












diumenge, 30 d’agost del 2009

Vacunacions

Per acabar el mes una altra visita mèdica, després de portar els infants al Centre de Salud de Rohal per revisar-los la vista, i a l’Hospital de Chupveary per mirar-los les dents, aquesta setmana ha tocat les vacunes.

El centre de Salud de Rohal és l’encarregat de vacunar totes les persones de la Comuna que ho desitgin, igualment porten les vacunacions del nostres infants i del personal que treballa a la Llar. Ells mateixos s’encarreguen de fer el seguiment i ens avisen cada cop que toca fer-ho. I tan per la seva comoditat com per la nostra, son ells, un metge i dues infermeres, els que es desplacen fins la Llar per posar-los les vacunes.

Nosaltres portem un parell de taules a la sala de dansa, el lloc més ampli i còmode per fer-ho. Llavors portem les carpetes on tenim tots els carnets de vacunació, i els anem buscant un per un. El metge compara que les dates siguin les correctes, posa la data del dia que estem i li dona el carnet a l’infant perquè la infermera el punxi.

Sempre que venen a posar vacunes hi ha la mateixa reacció, primer s’acosten tots, encuriosits per la visita, i fins i tot riuen quan el metge els crida pel nom i els diu que avui els toca, però la cosa canvia quan han de rebre la punxada, això sempre fa mal.
A més a més les nenes acostumen a ser més porugues, els nois sempre intenten fer-se els forts, encara que els més petits sempre acaben plorant. Les nenes i no tan nenes, els fan por les agulles, i algunes fins i tot no s’atreveixen a mirar.











diumenge, 23 d’agost del 2009

Tornen les classes

S’han acabat les vacances, el infants han tornat a la Llar i aquest dimarts ja vam començar de nou les classes de repàs.
El curs oficial comença a principis d’octubre, sempre després de Pchum Ben, la gran festa cambotjana dels morts, però fins llavors queden encara moltes setmanes, i a la Llar sempre busquem que els infants puguin començar el curs el millor preparats possible.

Així que després de contactar amb professors d’anglès, matemàtiques, khmer, física i química, i de fer els plannings de cada classe, dimarts es va engegar tot.
Com sempre el primer dia va ser una mica caòtic, infants que arriben tard a les classes, professors que no saben a quina aula han d’anar, tothom acostant-se a l’oficina per demanar on han d’anar, bé el més normal del món del primer dia de classe.


Com sempre els més petits fan classe només de Khmer, ells estan començant a aprendre l’abecedari, i aprofitant que les classes les fa Kompheak, que també és la responsable de la biblioteca, vam posar uns cartells nous on els infants poden llegir les lletres i copiar-les més fàcilment. Alhora també vam posar d’altres cartells que vam trobar guardats en un armari, la majoria en anglès, on els infants poden aprendre els números, colors, fruites, verdures, les parts del cos humà i les dents.








La Kompheak amb els més petits fent-los llegir i escriure les lletres en khmer, ells aquest any ja faran primer i segon de primària.





La Phalla i el Hong amb la seva llibreta i concentrats en la classe, bé una més que l’altre.

Per altra banda aquesta setmana també hem fet les fotos pels nous plafons de l’oficina i sala de reunions. Cada any es renoven els cartells amb les fotos dels infants i del personal. Això ens va portar una tarda de feina, moltes repeticions, molts somriures i fins i tot alguna caiguda...



La Chanthy va ensopegar en veure les cares que feien alguns dels treballadors en el moment de fer-los la foto.



I la Sokhom encara no sé que li vaig dir perquè em posés aquests ulls, però està molt graciosa.