diumenge, 29 de novembre de 2009

Fotos i més fotos

Ara ja em queda poc temps per tornar, d’aquí a quinze dies hauré de fer la motxilla per anar a passar les vacances de Nadal amb la família. En principi no hauria d’anar massa carregada, però una de les coses que no em puc deixar són les postals de Nadal del infants pels seus padrins. Una postal que per ells serà molt especial, segur. I que a mi m’ha portat una setmana perseguint infants per fer-los les fotos, però que ho he fet amb molt d'afecte per ells.

Cent vint i nou infants apadrinats poden semblar pocs, però quan comences a mirar els horaris de l’escola, els horaris de les classes de repàs, i les hores que els queden lliures t’adones que ja s’ha fet de nit.
Així que vaig optar per aprofitar els cinc minuts que tenen els infants entre classe i classe per posar-los davant del jardí, i vinga a fer fotos.
Però com als éssers humans ens agrada complicar-nos la vida, vaig pensar “ja que estàs posada amb la càmera, perquè no fotografies a tots els infants que estudien a la Llar?” jejeje I ric, perquè no sé que devia pensar quan vaig tenir aquesta brillant idea, potser en aquell moment no recordava que tenim més de dos cents infants inscrits.
De tota manera m’ho vaig agafar amb moltes ganes i quan era el moment de canviar de classe jo ja els esperava a la porta i a mida que anaven sortint, els posava d’esquenes a la paret i els deia “somriu!!!” I com aquestes fotos son per posar al plafó de la sala de reunions, tampoc no cal que siguin massa artístiques, al final són com fotos carnet i mentre estiguin ben enfocades ja serveixen.

I encara que sembli mentida em va portar molta més feia les cent trenta fotos pels padrins, que les més de dos centes per l’oficina. I es que quan vols que un infant rigui no riu, i quan li dius que tanqui la boca encara l’obra més. I la que no et surt massa clara et surt massa fosca. Total que per cada infant n’acabes fent més de tres o quatre, multiplicat per cent trenta nens i nenes... segurament he fet més de cinc centes fotos.
I si tot plegat no era prou feina, com la senyoreta només té una bateria per la càmera (sé que me n’he de comprar una altra!!), doncs cada migdia a carregar-la.

Per fi el dissabte vaig acabar de fotografiar tots els infants que viuen amb les seves famílies, i només em quedaven els de la Llar. Estava tan amoïnada pensant en lo difícil que era fotografiar els que viuen fora de la Llar, que gairebé em descuido dels que sí que hi viuen. Així que diumenge al matí vam escriure a la pissarra del menjador “avui a les tres, després de berenar tots a la sala de dansa per fer les fotos!”




Per si no havia fet prou fotografies, algunes nenes em van demanar unes fotos de grup per elles, i com m’hi podia negar?




El més divertit va ser que no podien sortir amb les jaquetes i les bosses del collegi, així que van donar totes les seves coses Ngék, que va fer de penjador.



Per mi la foto més maca, la més espontània, la que no cal que guardin les formes.

diumenge, 22 de novembre de 2009

El sorral

Dilluns Chavang em diu: “hauríem d’omplir el sorral, amb les pluges s’ha perdut molta sorra, i els infants no poden fer salt de llargada...” Així que aprofitant les obres vam demanar que ens portessin uns quants quilos més de sorra.
Van descarregar-la a la zona de jocs, i fins que no va estar ben escampada era una gran muntanya pels més petits.
Als nanos els encanta arrebossar-se de sorra, jo encara no he entès el perquè, però moltes vegades me’ls miro com juguen i com acaben amb sorra fins les orelles. I penso que son tan feliços i que s’ho passen tan bé, que millor que juguin i després ja es dutxaran.
Però un dels que més gaudeix, sense dubte, és el petit Miquel. Quan va veure la gran muntanya que era per ell, no va parar fins aconseguir pujar-la, i després es deixava caure, entrant-li la sorra per tot arreu.
Mentrestant la resta ens ho miràvem i rèiem, perquè la veritat és que està molt divertit.









La darrera foto està molt desenfocada, no m’he confós. La poso perquè aquest va ser just el moment que ell, ple de sorra, va decidir que volia fer-me una abraçada, i jo a guardar la càmera el més ràpid possible.

Millorant la Llar

Aquesta setmana hem començat, i gairebé acabat, una petita obra a la Llar, i dic petita perquè després de construir sis escoles, això pot semblar una menudesa.

Darrera la cuina hi ha un petit edifici amb dues habitacions separades, en una és on tenim els cubells de les escombraries, a l’altre el rebost. Entre la cuina i aquest edifici hi ha un passadís de terra que sempre estava brut o ple d’herbes, el que impedia netejar-lo com es degut.

Quan vaig arribar al juliol els vaig proposar de posar-hi ciment, i que resultés més fàcil d’escombrar i netejar. Però estàvem en plena època de pluges i em van dir que, el ciment, no s’eixugaria mai, així que vam decidir esperar.

Aquest dilluns vaig estar parlant amb Chavang, el tècnic de manteniment, i vam pensar que amb el fred a la cantonada era el moment de fer-ho.
Dimarts al matí ja van començar a treure terra, una fondària d’un pam per fer els fonaments.
Dimecres i dijous van estar portant pedres de diferents llocs de la Llar, les van picar per fer-les més petites, i després van premsar-ho amb sorra perquè quedés ben dur, fonaments fets.
Divendres van començar a tirar ciment, bé la barreja de ciment, sorra, grava i aigua.
I dissabte semblava que ho acabarien... però quan els hi vaig demanar em van dir que dilluns. Ells van fent, però tampoc s’estressen. De tant en tant han de parar a fer un cigarret, i jo tampoc els estrenyo gaire, perquè en el fons penso que cap d’ells és obrer de professió. A més a més penso que millor a poc a poc i bé, que de presa i malament.

Una de les coses que més m’agrada de fer coses a la Llar és que tothom hi participa. Aquesta setmana tots han passat per allà, des dels agricultors fins el guarda de la porta, passant pels nois de l’oficina o els educadors. Fins i tot la dona de la neteja els va ajudar a posar el ciment.
Han tret terra amb les pales, ha transportat pedres, les han picat fins fer-les petites... I mentrestant el Miquel mirant’ho i jo fent-los moltes fotos, que és el que més m’agrada.
















dissabte, 14 de novembre de 2009

Exposició fotogràfica a Figueres

Unes setmanes per poc i d’altres per molt. I no és que m’hagi donat un atac literari, sinó que quan rebo bones notícies m’agrada compartir-les amb tots vosaltres.

A finals de la setmana passada vaig rebre un e-mail molt especial, amb un arxiu adjunt molt bonic.
El Roger Lleixà, un fotògraf que va visitar la Llar, durant dues setmanes, al mes d’abril d’aquest any, em va enviar el cartell de la seva exposició. Com ell mateix deia “acabat de sortir del forn”

Al Roger li ha costat mesos de feina i de moltes batalles amb tota mena d’institucions poder fer aquesta exposició. Però finalment és possible, ha aconseguit que li patrocinin tota l’exposició, i totes les persones que formem part d’Infants del Món, n’estem molt orgulloses.

Així que des d’aquí us convido i us animo a que aneu a Figueres per veure aquesta exposició, que segur que val molt la pena. Jo prometo anar-hi per Nadal.



Roger, moltes gràcies per tot el que estàs fent.

Nous apadrinaments

Aquesta setmana vaig rebre una de les notícies que més m’agrada rebre. En un e-mail l’Elisabet em deia “Hem aconseguit quatre padrins nous, així que m’hauràs buscar quatres infants per apadrinar”. I jo contenta de fer-ho.

El dijous, amb Phirom, responsable del apadrinaments, ens vam posar a mirar les llistes d’infants que estudien a la Llar. Després vam sortir a voltar per les classes per coneixer-los personalment, tenim més de dos cents cinquanta infants estudiant a la Llar, pel que resulta impossible identificar-los a tots per un nom en un paper.
Vam anar directament a les classes de segon, tercer i quart; ja que són els més petits, i els que et donen més garanties que estudiaran molts anys.

El principal problema que ens trobem a l’hora d’apadrinar infants exteriors; els infants que viuen amb les seves famílies; és que són molt poc constants alhora d’anar a l’escola o a la Llar per estudiar. Sovint ens trobem que els infants deixen de venir durant una temporada: que si és la temporada de pasturar les vaques, que si és la temporada de la recollida de l’arròs. És igual que siguin nens o nenes, grans o petits, quan hi ha feina a casa, la feina s’ha de fer.

La nostra idea és agafar-los ben petits, i mentalitzar els pares que estudiar és sinònim d’un futur millor. De vegades ho aconseguim, d’altres no. Però seguim anant a parlar amb els pares, els oncles, els avis, perquè entenguin que un nen que no sap llegir ni escriure haurà de tallar arròs o pasturar vaques tota la vida.

Un cop recorregudes totes les classes vam fer una llista dels infants que d’entrada semblaven més pobres o necessitats d’ajuda. Vam preguntar-los on vivien per anar a veure les famílies directament, ja que els nens sovint no saben quina és la situació econòmica de casa seva.

Divendres al matí vam agafar la moto ben d’hora, aquesta setmana ha tornat a fer calor, així que sortir a les set del matí era la millor opció.
Moure’m pels pobles de la nostra Comuna és una cosa que m’agrada, perquè sempre em posa els peus a terra. La Llar, com molta gent m’ha dit, és un oasis, una petita illa dintre d’un món terrible, el món de la misèria i la pobresa de moltes famílies, de pobles sencers.
M’agrada, però alhora sempre em toca i sovint m’afecta més del que voldria. Trobar dones amb nens petits abandonades pels marits, o infants que els pares els han deixat amb els avis per anar a treballar a la frontera, és el més habitual i el que més mal em fa.

Els infants que em vaig trobar aquesta vegada, però, estan ben cuidats, malgrat que el pare o la mare siguin lluny de casa, no estaven mal atesos, cosa que tranquilitza bastant.

De tota manera sí que vaig visitar una família que em va tocar. Una dona de trenta dos anys, a la qual el marit l’havia deixat amb dos criatures petites. Em va explicar com cada dia agafa la bicicleta i fa més de vint quilòmetres per anar a plantar o recollir arròs, segons la temporada. Em va emocionar especialment quan, entre llàgrimes, m’explicava que la seva filla gran, amb dotze anys, s’emportava el seu germà petit; de només quatre anys, i encara sense escolaritzar; al collegi amb ella perquè la mare pogués anar a treballar.

Com a totes les històries sempre hi ha una cara més amable, i en aquesta tampoc hi podia faltar. Quan és l’hora de fer les fotos als infants escollits, és quan arriben aquests moments divertits.
Ells mai saben quina cara posar, primer cara de circumstància, llavors els amics riuen, i nosaltres intentem que somriguin una mica, i llavors passa el que passa, que surten moltes ganyotes. I quan amb Phirom les mirem a l’ordinador sempre ens passa el mateix “I ara quina agafem?”

Aquestes son les que els padrins no rebran, però que a nosaltres ens encanten i ens fan riure força.







Aquestes, menys simpàtiques, però igualment necessàries.



diumenge, 1 de novembre de 2009

Tornant a escriure

Fa un parell de dies una amiga em va dir “fa temps que no dius res” . Em va fer pensar que a part d’escriure a l’Elisabet, cosa que necessito fer cada dia, feia setmanes que no em comunicava amb gairebé ningú ni publicava res al blog. No és que no hagin passat coses, potser és que n’han passat masses i tot just les estic assimilant.

A principis de mes, coincidint amb l’inici escolar, més de trenta infants dels setanta que viuen a la Llar van agafar la grip, i cinc van haver de ser ingressats. Durant una setmana vam viure tots més a l’hospital que a la Llar: matí, migdia i vespre fèiem viatges per portar menjar als malalts. Aquí els hospitals et donen un llit i poca cosa més, són els familiars els que es fan càrrec de donar-los les medicines quan toca i de fer-los el menjar, res de dieta especial, el mateix que menjarien normalment. A més d’aquests viatges, es van afegir les consultes diàries, més de set i vuit infants per dia. De fet les noies de l’hospital quan em veien aparèixer em preguntaven “quants en portes avui?”
Jo en broma els deia, “quan acabi amb tots vindré per mi!”. No em va caldre anar-hi, però sí que vaig necessitar uns dies de repòs un cop ells van estar millor.

Vaig aprofitar les vacances d’uns amics per escapar-me a Siem Reap per veure el Tonle Sap i els pobles flotants on viuen; més de dos milions d’habitants ho fan al gran Llac.I més tard a Phnom Penh, on vam veure museus i el Palau Reial. El millor de tot: la visita al Tuol Sleng, o S-21, la presó on es van empresonar i torturar més de vint mil cambotjans, la gran majoria gent intel.lectual i del propi partit comunista.
La S-21 era una presó per eliminar els “traïdors”, una verdadera paranoia de Pol Pot i tots els seus seguidors, que van creure que si la revolució no funcionava era per culpa dels propis col.laboradors.

Jo havia visitat Tuol Sleng al 2005, en el meu segon viatge a Cambotja. Recordava que m’havia impressionat molt i mai hauria pensat de tornar-hi, és un lloc que fa por.
Però després de llegir-me “Tras la huellas del verdugo” de Nic Dunlop, que fa un seguiment del Camarada Duch, el principal responsable d’aquell lloc, vaig voler tornar-hi i descobrir moltes coses que el primer cop se m’havien escapat.
Amb el Roger i la Laia ens hi vam estar més de quatre hores recorrent passadissos i més passadissos, llegint sobre el que havia passat allà dintre ara fa trenta anys.
Crec que no hi ha paraules per descriure aquell lloc, potser per mi és por, per una altra persona és horror. Sigui com sigui, és un lloc que tothom hauria de veure perquè allò no es tornés a repetir mai més.

De tornada a la Llar em vaig posar de nou a la feina: acabar de preparar els plannings per les classes de repàs, entrevistes amb els professors, viatge a Sisophon per fer les compres del mes...
Fa només una setmana que vaig tornar de Phnom Penh i sembla que n’hagin passat tres. Un amic em va dir que havia llegit que quan estem aprenent o vivim coses relativament noves, el nostre cervell recorda més els detalls i això ens fa tenir la sensació que el temps s’allarga molt més.

Ahir vam celebrar els aniversaris del mes d’octubre i vam fer una gran festa, com cada mes, amb pastissos, coca-cola i disco fins les nou de la nit. Tota una festassa!!!









La vida al Tonle Sap és podria definir com la vida flotant, les cases són flotants, les escoles són flotants, les botigues són flotants, i tothom va d’un lloc cap a l’altre en barca, per vendre el que sigui o simplement per desplaçar-se.




Tornant del Llac cap a Siem Reap vam descobrir un petit orfenat, molt precari, però on ens van rebre amb molta amabilitat i sempre amb un gran somriure. Aquest lloc em va fer pensar en la sort que tenen els nostres infants, els orfenats a Cambotja no són com la Llar.

El museu de Tuol Sleng.




La foto més típica, la portada del museu, la foto de l’horror...



Tota la planta baixa d’un dels edificis està plena de panells amb les fotos de les persones que van ser arrestades i torturades fins la mort.



Em va sorprendre molt trobar aquesta petita foto del Camarada Duch en un racó d’una de les sales, just a l’altra punta d’on hi havia les fotos de tots els càrrecs importants de la revolució, fa pensar perquè el responsable de tot allò està posat en un racó on hi has d’anar expressament per veure’l, perquè no l’han posat a l’entrada com als altres



No sé com explicar aquests passadissos, aquestes mini-gàbies. Vaig sentir claustrofòbia i molta llàstima en pensar que molta gent hi havia estat tancada durant dies, setmanes o mesos...



La foto de l’alegria, la foto que em fa pensar que aquest país se n’està sortint gràcies a moltes associacions que ajuden els petits orfes de Cambotja, un país amb una història horrible!