dimecres, 25 de febrer del 2009

Anem de casament

Anar de casament a Cambotja és un dels esdeveniments més divertits que hi ha. Normalment durant l’època seca, mesos de gener, febrer i març, és quan les parelles trien un dia per casar-se, ben segur que la pluja no els hi espatllarà el dia.
Els casaments acostumen a durar dos o tres dies, un dia es fa la cerimònia per la família, i els altres dos hi assisteixen els convidats a menjar, beure i ballar. A menys que siguis una persona molt propera a la persona que es casa, el més habitual és anar al convit.
Ahir al vespre tres dels nostres infants més grans ens van demanar d’anar al casament de la germana d’un company de collegi, i evidentment se’ls va donar el permís, sempre i quan no faltessin a les seves classes. Tots els convits comencen a les onze del migdia, i en un parell d’hores ja s’han acabat. Així que l’únic que no estarien a la Llar per dinar.
Faltaven pocs minuts per les onze i m’he acostat a veure com anaven els preparatius, només entrar a l’habitació una forta olor a colònia m’ha fet adonar que almenys anirien ben perfumats, i no només això, s’han estat pentinant amb gel fixador i s’han posat els seus millors vestits. Realment feien molt de goig.
Finalment només quedava demanar la moto, tan mudats no podien anar amb bicicleta, i com ja tenen edat de conduir ha anat tots tres molt contents cap a Rohal.
Mentre els veiem marxar comentàvem lo guapos que estaven, jo personalment m’he sentit molt orgullosa d’ells. Veure com creixen i és fan adults no té preu.



dilluns, 23 de febrer del 2009

Amunt i avall

Fa una setmana el Yath, un dels menuts de la Llar, es va fer un trau al cap. Se’l va portar a l’hospital i li va posar un punt, no era massa cosa, però al sagnar bastant els metges van creure que era el millor. Tres dies més tard hi vam tornar amb la Kompeak per fer-li les cures. La infermera li va tallar el punt com va poder, aquí l’instrumental deixa molt que desitjar, i en veure que ja estava força tancat va demanar opinió al metge, que va assentir la seva opinió i ens va dir que ja no calia tornar a cosir, li va posar betadine i li va tapar amb gases i esparadrap, i ens va dir que quan li caigués ja no caldria fer-hi res més. A mi de tota manera no deixa de sorprendrem aquesta manera de fer, no és el primer cop que per mirar com està una ferida primer treuen els punts i si veuen que està curat ho deixen com està, però si veuen que encara no s’ha tancat la ferida ho tornen a cosir.
Aprofitant el viatge vam acostar-nos a veure la Kanha i portar-li uns pots de llets amb pols. La Kanha va perdre la seva mare al néixer i quan la Kompeak, una de les educadores i veïna del poble de Phnom Chong Chien, ens va dir per allà al setembre, que hi havia una nena al seu poble que havia perdut la mare durant el part i que no tenia qui la pogués alimentar, de seguida vam anar a visitar-la, i ens vam comprometre amb la família, ara mateix se n’ocupa una tieta, que li compraríem llet fins que pogués menjar aliments sòlids.
La Kanha és una criatura increïble, amb només vuit mesos ha perdut la mare, i ha passat diverses malalties, segurament degut a la falta d’aliment en els primers mesos. Ara però se la comença a veure una nena forta, té bastant de mal geni, i quan agafa una enrabiada es mou amb una força que em sorprèn per la seva curta edat.
De tornada a la Llar, i després de fer una aturada per omplir el diposit de la moto, plof, i dic plof perquè va ser el que vaig sentir, em vaig aturar i al demanar-li a la Kompeak que passava em diu “hem punxat roda” Així que vam arrossegar la moto fins el primer taller, per sort estàvem encara dintre del poble i no vam haver de caminar gaire.
Quinze minuts d’espera, uns refrescos per calmar una mica la calor del migdia, se’ns havien fet com si res les onze, i un cop arreglat el pneumàtic...Cap a la Llar a dinar.





El Yath en dos moments del dia, mentre li treien el punt i bevent el refresc mentre esperàvem per la moto.





La Kanha, que quan veu els pots es posa contenta, segurament perquè, malgrat lo petita que és, ja sap que allò és menjar

divendres, 20 de febrer del 2009

Ballant i fent potets

Durant dos mesos i mig Channa, la professora de dansa, ha estat a Siem Reap fent un curs per perfeccionar les tècniques per ensenyar les danses tradicionals del país.
Ella ja és una ballarina professional que ha treballat als millor locals de Siem Reap i fins i tot a Angkor. Des de fa més de quatre anys és la professora dels infants a la Llar, i ara necessitava fer un reciclatge amb les noves danses.
Ha tornat molt motivada, amb moltes ganes d’ensenyar tot el que ha aprés durant aquests mesos, i això es nota molt alhora de donar les classes. Els infants per la seva part també estan contents de tornar a fer una de les activitats que més els hi agrada.

Fa dies que estic gravant uns vídeos, però aquí l’Internet ens va molt lent, i carregar-los em portaria hores sense cap èxit de penjar-lo bé. Així que de moment posaré unes fotografies i us prometo tornar amb els vídeos.






Però sense cap mena de dubte la classe de ceràmica és una de les que més agraden els infants, els agrada fer elefants decoratius o gerres per les flors, sempre segons el nivell de cada grup, el més petits fan caixes en forma de cor, i els més grans que ja saben fer anar el torn fan gerros i pots més elaborats.



El Pheng que és del grup dels que fan capses en forma de cor, sempre guiats per la professora Saruoth, que es va formar a la Llar amb una gran ceramista de la Província de Kompong Chhnang, la zona del país on hi ha la millor argila i els millors professionals per treballar-la.



Els més petits, el Ronn, el Yath, el Hong i la Phalla, tot just comencen aquest any i encara no poden fer grans coses, de moment i per prendre contacte amb l’argila la professora els deixa que juguin amb el fang, a ells el que més els agrada es fer figures semblants als telèfons mòbils per fer veure que et truquen.



El Sokyeuth ja ha començat a fer pots amb el torn, de moment coses petites, després quan agafi la pràctica ja podrà fer gerros i recipients més grans.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Viatge a Siem Reap

Ja fa un quant temps que la Kay Theng, una nena de la Llar, té un problema al llabi, en els últims mesos havia visitat diferents metges sense un resultat favorable. Periodicament se li infla la part superior del llabi, i sent dolor i picor.
Així que aquest dijous en un rebrot que va tenir vam decidir de portar-la a l’hospital Infantil de Siem Reap, on hi ha un bon equip de metges cambotjans, a més d’un gran nombre d’especialistes europeus i americans.
Dijous a la tarda vam sortir cap a Siem Reap, per fer-hi nit i ser ben d’hora a l’hospital, que a les cinc del matí ja comença a donar numero. Ja amb el numero a la mà vam anar a esmorzar, i a les set entràvem per rebre visita. Això sí, no vam veure el metge especialista fins al cap de dues hores o més. Primer es passa pels infermers, que prenen la temperatura, el pes i demanen quin és el problema. Després una sala d’espera que es fa bastant pesada, però que no és pitjor que l’hospital Clinic de Barcelona, per donar-vos un nom.
Finalment a les nou i mitja vam entrar. El metge cambotja anava una mica perdut, i no tenia massa clar quin podia ser el problema, i va demanar ajut a un metge Nord-americà, que va ser molt amable i a més de trobar la causa del seu mal, també va saber explicar-nos-ho molt bé.
Finalment un herpes simplex, que per nosaltres pot semblar una tonteria, però que si no es tracta adecuadament sempre pot empitjorar.
Un cop feta la visita i recollits els medicaments, vam anar a dinar, i després a fer una mica el turista.
La Kay Theng només havia anat una vegada a Siem Reap i no coneixia Angkor, encara que ella em va demanar d’anar a veure l’aeroport, ja que el que de veritat li feia il.lusió era veure un avió d’aprop. Primer vam anar a Angkor, perquè ho veiés i poder-nos fer algunes fotos pel record. Com el Wat és massa gran i ahir feia massa calor, ens vam aturar al Bayon, bastant més petit i protegit per més arbres.
Tornant del Bayon vam aturar-nos al costat de la pista principal de l’aeroport Internacional de Siem Reap, i vam tenir la sort que en cinc minuts s’enlairava un avió. Ella va començara fer “ui, ui, que gran!!!!” i els seus ulls encara es van fer més grossos en el moment que l’avió va deixar de tocar terra.
Va ser realment increïble, com amb tan poca cosa es pot fer feliç algú. I es que els infants son maravellosos per això, no necessiten grans coses per emocionar-se i veure’ls-hi un somriure a la cara.


La nit que vam dormir a Siem Reap vam aprofitar per fer una volta després de sopar, i veure un espectacle de dansa feta per uns infants orfes que acull una altra associació del país. En acabar l’espectacle, ens vam demanar si ens volíem fer unes fotos amb ells, i aixó ho vam fer.
La Kay Theng estava encantada de conéixer nens que com ella son orfes i que també ballen i poden estudiar com ella.



I la foto pel record davant el Bayon, encara que jo em vaig haver de quedar a la porta, ja que pels cambotjans es gratuït entrar als temples d’Angkor, però per la resta son vint dolars, que si t’hi estas tot el dia val la pena, però per deu minuts ja no tant.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Dia de compres

Aquest dilluns vam celebrar el Meak Bochea, que celebra el final de la recollida de l’arròs, i com moltes festes Khmers es fa coincidir amb lluna plena. Es un dia per anar a la Pagoda i donar gràcies per haver tingut una bona collita.

Per nosaltres va ser un dia diferent, perquè aprofitant que els infants no tenien escola vam anar al mercat de Sisophon, població a trenta quilometres de la Llar per comprar alguns regals que els padrins havien fet als seus fillols per Nadal. Per Nadal se’ls va enviar els diners, i ara un cop rebuts, retirats del banc i fet el canvi a riels ja es poden utilitzar.

En total ahir vam anar amb once infants que van poder comprar-se roba nova, i alguns llibres. La majoria van triar llibres de conversa o diccionaris, tot per millorar el seu anglès.

Però per ells tan o més emocionant que comprar-se roba és fer el viatge amb nosaltres, perquè els agrada sortir del poble i coneixer llocs nous, veure gent nova. Fins i tot vam aprofitar el viatge per acostar-nos a la nova Universitat que s’ha construit a Sisophon, i que potser algun dia, algun d’ells hi podrà anar.

Quatre fotgrafies del dia.

Abans de pujar al cotxe vam carregar provisions pel viatge, encara que només és mitja hora, alguna cosa per picar sempre va bé. I aquestes petites petxines amb salsa picant son com les pipes, no pots parar de menjar-ne.

A dintre el cotxe ensenyant el que s’havien comprat, el més menut va triar un camió i uns cotxets molt divertits.

La Sokly amb la seva bossa i esperant que la retsa acabés de fer les seves compres.

Un cop a la LLar, es van posar la roba per fer-se les fotografies que després es faran arribar als seus padrins d’Andorra, la Srey Nich estava tota orgullosa de les sabates que havia triat.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Tornar a Cambotja


Tornar a Cambotja m’ha portat tots els records que he guardat durant els tres mesos que he passat a Catalunya. Els infants han crescut, sembla mentida com canvien en tan poc temps, però ho fan.
La rebuda per part d’ells va ser genial, tots em van rebre amb els braços oberts, i a mida que han anat passant els dies han sigut cada cop més les mostres d’afecte que he anat rebent.

Primer van ser els infants que viuen a la Llar, després el personal, i poc a poc han anat pasant per aquí tots els infants exteriors, que viuen amb les seves famílies, però que venen a la LLar a rebre les seves classes de repàs i activitats extraescolars.

Una de les alegries més grans la vaig tenir al visitar les escoles que vam estar construïnt al 2008 i que ja ocupen els infants de les cinc viles, Popel, Poysway, Rohal, Salachhés i Tepkosa.


La Thang You i la Pha Samnang en una estona de lleure. I el Kay Soeurth fent un potet a la classe de ceràmica.