diumenge, 20 de setembre de 2009

Primera operació

Encara me’n recordo de la primera vegada que em van ingressar un infant, era a finals de gener del 2008, els xinesos celebraven el seu any nou i jo era a Phnom Penh renovant el visat, aquell dia vaig fer els quatre cents quilòmetres que em separaven del Hong gairebé sense parar. Feia poc més de dos mesos que era a Cambotja i ell era el primer infant que m’ingressaven, llavors vaig plorar molt, se’m partia el cor de veure’l malalt.

Aquest dijous passat vaig haver de passar per la primera operació d’un infant, i vaig tornar a plorar, aquest cop de nervis i de por.
Des de que vaig tornar a la Llar sabia que el Ngék s’havia d’operar, almenys això era el que m’havien dit, tenia un ull que el desviava molt i malgrat que durant un temps se li va tapar, no vam aconseguir corregir-ho.
Vaig portar el Ngék a Siem Reap amb l’esperança que em diguessin que havia millorat des de la darrera visita, però va ser tot el contrari, el metge em va dir que si no l’operava potser en un any perdria aquell ull per sempre més.
La veritat és que va ser un cop, tant mr. Chamroeun com jo teníem molt clar que operar-lo no era la primera opció si n’hi havia d’altres. Però els metges ens van dir que era el millor que podíem fer i ens van convèncer, ens van explicar que era una operació molt senzilla, que només duraria vint minuts i que a l’endemà ens el podríem endur.
A les deu del matí ens van ingressar i ens van dir que a les dues el vindrien a buscar, ara només quedava esperar.
A les onze va venir l’infermer i em va dir que havia de signar un paper en el que autoritzava els metges a fer l’operació, em van tornar a envair els dubtes. Realment era el millor que podíem fer? No tenia cap altre opinió, cap altre metge al que poder consultar, no tenia cap garantia si l’única manera de curar el Ngék era operant-lo.
Finalment vaig trucar a l’Elisabet, una cosa tan important no em veia en cor de decidir-la tota sola.
A l’altra banda la veu encara mig adormida de l’Elisabet em demanava si hi havia algun problema, llavors li vaig explicar el que m’havien dit els metges, ella em va dir just el que necessitava sentir, “Anna ells son els metges i ells millor que ningú saben el que s’ha de fer, així que dona’ls l'autorització i ja veuràs com tot anirà bé” i després va afegir “va no ploris, rentat la cara i torna amb el Ngék, que vegi que estàs tranquil·la, que no s’adoni que estàs amoïnada, perquè sinó ell també es posarà nerviós i l’anestesia li sentarà malament”
Vaig fer justament el que m’havia dit l’Elisabet, i vaig passar les dues hores que quedaven fins l’operació jugant amb ell i fent-nos fotos per passar l’estona.
Tal i com els hi havia demanat unes hores abans em van deixar entrar amb ell fins a quiròfan, i quan va ser l’hora de posar-li l’anestesia em van demanar que sortís, jo li vaig fer un petó i li vaig dir que tot aniria bé, i que estaria allà mateix esperant-lo.
Em van fer sortir del quiròfan i vaig estar caminant per davant de la porta més d’una hora, de tant en tant mr. Chamroeun em deia que m’assegués, m’asseia i al cinc minuts tornava a caminar.
Finament van acabar, van sortir els metges i em van dir que tot havia anat molt bé, que estaria una estona més fins que li passés l’efecte de l’anestesia, i finalment el van portar a l’habitació. Allà es va anar despertant, molt desorientat i sense saber ben bé on era, obria l’ull que no li havien operat, em mirrava i el tornava a tancar, al final es va incorporar, i es va posar a plorar, deia que li feia, així que l’infermer li va donar un calmant, i em va dir que li anés a buscar alguna cosa per menjar.
Vaig tornar amb una safata d’arròs, i va menjar fins acabar-se-la, després va començar a riure, tenia gana, i es que eren les quatre de la tarda i l’últim àpat l’havia fet a les set del matí.







dimarts, 8 de setembre de 2009

UNA VISITA INTERESSANT I DIVERTIDA

Dimarts, primer de setembre, vam visitar l’orfenat de Rohal. Era una de les últimes etapes del circuit per Laos i Cambodja de tres famílies –sis adults i sis joves i adolescents- que des de fa uns anys, viatgem junts amb una intenció no només turística i cultural, sinó també social. Per això ens acostem a projectes com aquest, que treballen amb col•lectius necessitats dels països que visitem.
No teníem gaire referències directes ni d’Infants del Món ni de la feina que fa a Cambodja, així que no sabíem ben bé què ens trobaríem, després de tòrcer pel camí que indica un rètol en català i en khmer en plena carretera entre Sisophon i Siem Reap.
El primer que ens va sorprendre quan vam arribar va ser la tranquil.litat i l’ordre que es constatava per tot arreu. Els nens i nenes feien activitats diverses –classe de reforç, lectura a la biblioteca, dibuix, els més menuts… - sota la supervisió dels responsables, i gairebé no es van alterar amb la nostra presència.
Vam tenir una acollida molt càlida per part de l’Anna, que ens va ensenyar totes les instal·lacions. Des de les aules fins als dormitoris, passant per les dutxes, els espais polivalents, el garatge… de mica en mica vam entrar en contacte amb els nens i nenes i vam dinar amb ells al menjador comunitari. Després de dinar, amb tantes mans aviat va quedar tot recollit.
La jornada va culminar amb una sessió de danses tradicionals cambotjanes molt ben representades pels nois i noies del centre. Abans, vam poder compartir jocs i rialles amb els nens i les nenes, sobretot els més petits. Nosaltres no sabem ballar com els dansaires de Rohal, però els vam ensenyar un parell de cançons en què tothom va participar. La més celebrada, la “Massa massa”, la història d’un cuiner que necessitava cada cop més massa per fer una pizza més i més gran…
“Oh! , Oulele…
Oulele massa massa…
Oulele Tika Konga
Oh Aloué Alouà, alouó… “
Al final, sessió de fotos de tots amb tots, abraçades i comiats emocionats. No només vam endur-nos una molt bona impressió de la feina que s’està fent a Rohal, sinó que també vam passar un dia d’aquells que no s’obliden i que marcarà els records que ens ens hem endut de Cambodja.

Bona sort, i fins sempre!
Xavier Borrell, Montse Carbonell, Oriol i Anna
Jaume Estany, Teresa Corbella, Nura i Aina
Joan Carles Peris, Elisenda Estany, Berta i Clara