diumenge, 20 de setembre de 2009

Primera operació

Encara me’n recordo de la primera vegada que em van ingressar un infant, era a finals de gener del 2008, els xinesos celebraven el seu any nou i jo era a Phnom Penh renovant el visat, aquell dia vaig fer els quatre cents quilòmetres que em separaven del Hong gairebé sense parar. Feia poc més de dos mesos que era a Cambotja i ell era el primer infant que m’ingressaven, llavors vaig plorar molt, se’m partia el cor de veure’l malalt.

Aquest dijous passat vaig haver de passar per la primera operació d’un infant, i vaig tornar a plorar, aquest cop de nervis i de por.
Des de que vaig tornar a la Llar sabia que el Ngék s’havia d’operar, almenys això era el que m’havien dit, tenia un ull que el desviava molt i malgrat que durant un temps se li va tapar, no vam aconseguir corregir-ho.
Vaig portar el Ngék a Siem Reap amb l’esperança que em diguessin que havia millorat des de la darrera visita, però va ser tot el contrari, el metge em va dir que si no l’operava potser en un any perdria aquell ull per sempre més.
La veritat és que va ser un cop, tant mr. Chamroeun com jo teníem molt clar que operar-lo no era la primera opció si n’hi havia d’altres. Però els metges ens van dir que era el millor que podíem fer i ens van convèncer, ens van explicar que era una operació molt senzilla, que només duraria vint minuts i que a l’endemà ens el podríem endur.
A les deu del matí ens van ingressar i ens van dir que a les dues el vindrien a buscar, ara només quedava esperar.
A les onze va venir l’infermer i em va dir que havia de signar un paper en el que autoritzava els metges a fer l’operació, em van tornar a envair els dubtes. Realment era el millor que podíem fer? No tenia cap altre opinió, cap altre metge al que poder consultar, no tenia cap garantia si l’única manera de curar el Ngék era operant-lo.
Finalment vaig trucar a l’Elisabet, una cosa tan important no em veia en cor de decidir-la tota sola.
A l’altra banda la veu encara mig adormida de l’Elisabet em demanava si hi havia algun problema, llavors li vaig explicar el que m’havien dit els metges, ella em va dir just el que necessitava sentir, “Anna ells son els metges i ells millor que ningú saben el que s’ha de fer, així que dona’ls l'autorització i ja veuràs com tot anirà bé” i després va afegir “va no ploris, rentat la cara i torna amb el Ngék, que vegi que estàs tranquil·la, que no s’adoni que estàs amoïnada, perquè sinó ell també es posarà nerviós i l’anestesia li sentarà malament”
Vaig fer justament el que m’havia dit l’Elisabet, i vaig passar les dues hores que quedaven fins l’operació jugant amb ell i fent-nos fotos per passar l’estona.
Tal i com els hi havia demanat unes hores abans em van deixar entrar amb ell fins a quiròfan, i quan va ser l’hora de posar-li l’anestesia em van demanar que sortís, jo li vaig fer un petó i li vaig dir que tot aniria bé, i que estaria allà mateix esperant-lo.
Em van fer sortir del quiròfan i vaig estar caminant per davant de la porta més d’una hora, de tant en tant mr. Chamroeun em deia que m’assegués, m’asseia i al cinc minuts tornava a caminar.
Finament van acabar, van sortir els metges i em van dir que tot havia anat molt bé, que estaria una estona més fins que li passés l’efecte de l’anestesia, i finalment el van portar a l’habitació. Allà es va anar despertant, molt desorientat i sense saber ben bé on era, obria l’ull que no li havien operat, em mirrava i el tornava a tancar, al final es va incorporar, i es va posar a plorar, deia que li feia, així que l’infermer li va donar un calmant, i em va dir que li anés a buscar alguna cosa per menjar.
Vaig tornar amb una safata d’arròs, i va menjar fins acabar-se-la, després va començar a riure, tenia gana, i es que eren les quatre de la tarda i l’últim àpat l’havia fet a les set del matí.







5 comentaris:

Edu ha dit...

Hola, m'alegro que tot sortís bé. Devia ser tot un tràngol l'operació.

Ara no estic tan lluny com fa uns dies de Laos, torno a estar a l'Índia, treballant en un projecte fins al desembre. T'aniré seguint des d'aquí!

Una abraçada!

Infants del Món ha dit...

Merci Edu, sí que va ser un tràngol, però per sort tot va anar molt bé!!
Ja vaig veure que havies tornat a la India, me n'alegro moltissim, segur que també és una gran experiència per tu i et desitjo tot la sort del món
Potser ens veiem a casa per Nadal!
Una abraçada

raquel ha dit...

ola guapa!!q bien q todo haya ido bien!!me alegro un monton.....dale un beso d mi parte y diles q m acuerdo mucho d ellos!!!petons!!

JCEli ha dit...

diu molt de tu que ho passessis tan malament! Però totes aquestes experiències et fan madurar en un escenari tan especial com aquest. Els dotze de "massa massa" t'enviem una abraçada i molts records a tots.

Infants del Món ha dit...

Hola a tots, sento el retard pero he estat una setmana sense internet, quan pugui us poso un nou post!!!
gràcies Raquel, los besos estan dados!!!
i també gràcies als dotze, ens en recordem molt de vosaltres, i del "massa, massa" jejeje
per cert, el Ngék està perfecte!!
una abraçada molt gran per tothom