dijous, 29 d’abril del 2010

Una petita batalla guanyada

Diuen que quan una porta es tanca sempre hi ha una finestra que s’obre. Aquest darrer mes, o mes i mig, s’han tancat moltes portes, fins i tot m’atreviria a dir que han estat “portazos” el que hem tingut. Però ahir, per fi, es va obrir una finestra, que per mi va ser un “finestral”

Fa un parell de dies a la tarda se’m van presentar a casa els pares de Sopheak, una nena que viu a la Llar. Jo venia de Phnom Penh, de més de set hores de viatge, i més que cansada estava esgotada. Tot i això els vaig fer seure molt amablement i els vaig escoltar.
La mare va començar a relatar les seves misèries, i acte seguit em va demanar d’emportar-se la nena perquè es fes càrrec dels dos fills petits que té, ja que ella havia de marxar a Tailàndia amb el seu home per treballar. En aquell moment se’m va caure el món a sobre. Entenia la situació en que es trobaven, però pensava en la nena, una de les millors de la seva classe. Els hi vaig dir que tornessin dijous, que a l’endemà era festiu i que per signar els papers necessitava el Sophea i sobre tot el xef del Village. Quan van haver marxat vaig parlar un moment amb la Sopheak, li vaig preguntar si realment volia marxar, ella em va dir que volia estudiar, però que també volia ajudar la seva família, i que triava marxar. A mi se’m van anar omplint els ulls de llàgrimes, no vaig poder dir-li res, només que ella triava.
Se’n va anar cap a la seva habitació i jo vaig començar a plorar. Mr. Chamroeun em va dir el que em diu sempre, que no hi pensés. Jo crec que no pensar-hi no soluciona els problemes, però és el seu caràcter. Va marxar parlant amb ell mateix “aquest és el problema de Cambodja... la pobresa” I jo vaig seguir plorant una bona estona.

Ahir era festiu a Cambodja, Visak Bochea, alguna cosa a veure amb el començament de la plantació d’arròs, acompanyat de celebracions a la Pagoda. Estava escoltant música quan se’m va presentar el Xef de Tepkossa, el poble de la seva família, per dir-me que ells l’havien anat a veure perquè vingués a la Llar dijous. Ell els hi va dir que no hi estava d’acord, que creia que no era el millor per la nena, i llavors ells li van dir que anirien a veure al de la Comunne. I com aquí tothom es coneix, el va anar a veure se seguida per explicar-li el cas i demanar-li que no signés els papers. Que ells només volen a la nena per posar-la a treballar, segurament a la frontera amb Tailandia, i que després la casaran.
La Sopheak és una bona estudiant, li agrada i vol seguir fent-ho. El xef de Tepkossa ha vingut a demanar-me que no la deixi marxar, que no signi els papers, que m’hi negui.

Fins fa dos dies pensava que no ho podia fer, que els pares i sobre tot els infants hi tenien tot el dret a decidir, però ahir em vaig adonar que podem decidir nosaltres, que entre els xefs, que son qui millor coneixen la situació familiar i nosaltres podem realment encaminar el futur d’aquests nanos.

Li vaig donar les gràcies de tot cor, necessitava com mai un cop de mà, necessitava sentir que ho estem fent bé, però que no ens hem de deixar intimidar pels pares, ells estan desesperats i son molt egoistes.

Avui m’he tornat a llevar contenta, amb ganes de seguir fent coses, de seguir lluitant. Els pares de la Sopheak no han vingut, suposo que la xerrada amb el xef de Tepkossa els va fer enrera. De moment la nena es queda, seguirà estudiant, que al cap i a la fi és el que ella volia.