diumenge, 1 de novembre del 2009

Tornant a escriure

Fa un parell de dies una amiga em va dir “fa temps que no dius res” . Em va fer pensar que a part d’escriure a l’Elisabet, cosa que necessito fer cada dia, feia setmanes que no em comunicava amb gairebé ningú ni publicava res al blog. No és que no hagin passat coses, potser és que n’han passat masses i tot just les estic assimilant.

A principis de mes, coincidint amb l’inici escolar, més de trenta infants dels setanta que viuen a la Llar van agafar la grip, i cinc van haver de ser ingressats. Durant una setmana vam viure tots més a l’hospital que a la Llar: matí, migdia i vespre fèiem viatges per portar menjar als malalts. Aquí els hospitals et donen un llit i poca cosa més, són els familiars els que es fan càrrec de donar-los les medicines quan toca i de fer-los el menjar, res de dieta especial, el mateix que menjarien normalment. A més d’aquests viatges, es van afegir les consultes diàries, més de set i vuit infants per dia. De fet les noies de l’hospital quan em veien aparèixer em preguntaven “quants en portes avui?”
Jo en broma els deia, “quan acabi amb tots vindré per mi!”. No em va caldre anar-hi, però sí que vaig necessitar uns dies de repòs un cop ells van estar millor.

Vaig aprofitar les vacances d’uns amics per escapar-me a Siem Reap per veure el Tonle Sap i els pobles flotants on viuen; més de dos milions d’habitants ho fan al gran Llac.I més tard a Phnom Penh, on vam veure museus i el Palau Reial. El millor de tot: la visita al Tuol Sleng, o S-21, la presó on es van empresonar i torturar més de vint mil cambotjans, la gran majoria gent intel.lectual i del propi partit comunista.
La S-21 era una presó per eliminar els “traïdors”, una verdadera paranoia de Pol Pot i tots els seus seguidors, que van creure que si la revolució no funcionava era per culpa dels propis col.laboradors.

Jo havia visitat Tuol Sleng al 2005, en el meu segon viatge a Cambotja. Recordava que m’havia impressionat molt i mai hauria pensat de tornar-hi, és un lloc que fa por.
Però després de llegir-me “Tras la huellas del verdugo” de Nic Dunlop, que fa un seguiment del Camarada Duch, el principal responsable d’aquell lloc, vaig voler tornar-hi i descobrir moltes coses que el primer cop se m’havien escapat.
Amb el Roger i la Laia ens hi vam estar més de quatre hores recorrent passadissos i més passadissos, llegint sobre el que havia passat allà dintre ara fa trenta anys.
Crec que no hi ha paraules per descriure aquell lloc, potser per mi és por, per una altra persona és horror. Sigui com sigui, és un lloc que tothom hauria de veure perquè allò no es tornés a repetir mai més.

De tornada a la Llar em vaig posar de nou a la feina: acabar de preparar els plannings per les classes de repàs, entrevistes amb els professors, viatge a Sisophon per fer les compres del mes...
Fa només una setmana que vaig tornar de Phnom Penh i sembla que n’hagin passat tres. Un amic em va dir que havia llegit que quan estem aprenent o vivim coses relativament noves, el nostre cervell recorda més els detalls i això ens fa tenir la sensació que el temps s’allarga molt més.

Ahir vam celebrar els aniversaris del mes d’octubre i vam fer una gran festa, com cada mes, amb pastissos, coca-cola i disco fins les nou de la nit. Tota una festassa!!!









La vida al Tonle Sap és podria definir com la vida flotant, les cases són flotants, les escoles són flotants, les botigues són flotants, i tothom va d’un lloc cap a l’altre en barca, per vendre el que sigui o simplement per desplaçar-se.




Tornant del Llac cap a Siem Reap vam descobrir un petit orfenat, molt precari, però on ens van rebre amb molta amabilitat i sempre amb un gran somriure. Aquest lloc em va fer pensar en la sort que tenen els nostres infants, els orfenats a Cambotja no són com la Llar.

El museu de Tuol Sleng.




La foto més típica, la portada del museu, la foto de l’horror...



Tota la planta baixa d’un dels edificis està plena de panells amb les fotos de les persones que van ser arrestades i torturades fins la mort.



Em va sorprendre molt trobar aquesta petita foto del Camarada Duch en un racó d’una de les sales, just a l’altra punta d’on hi havia les fotos de tots els càrrecs importants de la revolució, fa pensar perquè el responsable de tot allò està posat en un racó on hi has d’anar expressament per veure’l, perquè no l’han posat a l’entrada com als altres



No sé com explicar aquests passadissos, aquestes mini-gàbies. Vaig sentir claustrofòbia i molta llàstima en pensar que molta gent hi havia estat tancada durant dies, setmanes o mesos...



La foto de l’alegria, la foto que em fa pensar que aquest país se n’està sortint gràcies a moltes associacions que ajuden els petits orfes de Cambotja, un país amb una història horrible!