diumenge, 29 de novembre de 2009

Fotos i més fotos

Ara ja em queda poc temps per tornar, d’aquí a quinze dies hauré de fer la motxilla per anar a passar les vacances de Nadal amb la família. En principi no hauria d’anar massa carregada, però una de les coses que no em puc deixar són les postals de Nadal del infants pels seus padrins. Una postal que per ells serà molt especial, segur. I que a mi m’ha portat una setmana perseguint infants per fer-los les fotos, però que ho he fet amb molt d'afecte per ells.

Cent vint i nou infants apadrinats poden semblar pocs, però quan comences a mirar els horaris de l’escola, els horaris de les classes de repàs, i les hores que els queden lliures t’adones que ja s’ha fet de nit.
Així que vaig optar per aprofitar els cinc minuts que tenen els infants entre classe i classe per posar-los davant del jardí, i vinga a fer fotos.
Però com als éssers humans ens agrada complicar-nos la vida, vaig pensar “ja que estàs posada amb la càmera, perquè no fotografies a tots els infants que estudien a la Llar?” jejeje I ric, perquè no sé que devia pensar quan vaig tenir aquesta brillant idea, potser en aquell moment no recordava que tenim més de dos cents infants inscrits.
De tota manera m’ho vaig agafar amb moltes ganes i quan era el moment de canviar de classe jo ja els esperava a la porta i a mida que anaven sortint, els posava d’esquenes a la paret i els deia “somriu!!!” I com aquestes fotos son per posar al plafó de la sala de reunions, tampoc no cal que siguin massa artístiques, al final són com fotos carnet i mentre estiguin ben enfocades ja serveixen.

I encara que sembli mentida em va portar molta més feia les cent trenta fotos pels padrins, que les més de dos centes per l’oficina. I es que quan vols que un infant rigui no riu, i quan li dius que tanqui la boca encara l’obra més. I la que no et surt massa clara et surt massa fosca. Total que per cada infant n’acabes fent més de tres o quatre, multiplicat per cent trenta nens i nenes... segurament he fet més de cinc centes fotos.
I si tot plegat no era prou feina, com la senyoreta només té una bateria per la càmera (sé que me n’he de comprar una altra!!), doncs cada migdia a carregar-la.

Per fi el dissabte vaig acabar de fotografiar tots els infants que viuen amb les seves famílies, i només em quedaven els de la Llar. Estava tan amoïnada pensant en lo difícil que era fotografiar els que viuen fora de la Llar, que gairebé em descuido dels que sí que hi viuen. Així que diumenge al matí vam escriure a la pissarra del menjador “avui a les tres, després de berenar tots a la sala de dansa per fer les fotos!”




Per si no havia fet prou fotografies, algunes nenes em van demanar unes fotos de grup per elles, i com m’hi podia negar?




El més divertit va ser que no podien sortir amb les jaquetes i les bosses del collegi, així que van donar totes les seves coses Ngék, que va fer de penjador.



Per mi la foto més maca, la més espontània, la que no cal que guardin les formes.