dissabte, 14 de novembre de 2009

Nous apadrinaments

Aquesta setmana vaig rebre una de les notícies que més m’agrada rebre. En un e-mail l’Elisabet em deia “Hem aconseguit quatre padrins nous, així que m’hauràs buscar quatres infants per apadrinar”. I jo contenta de fer-ho.

El dijous, amb Phirom, responsable del apadrinaments, ens vam posar a mirar les llistes d’infants que estudien a la Llar. Després vam sortir a voltar per les classes per coneixer-los personalment, tenim més de dos cents cinquanta infants estudiant a la Llar, pel que resulta impossible identificar-los a tots per un nom en un paper.
Vam anar directament a les classes de segon, tercer i quart; ja que són els més petits, i els que et donen més garanties que estudiaran molts anys.

El principal problema que ens trobem a l’hora d’apadrinar infants exteriors; els infants que viuen amb les seves famílies; és que són molt poc constants alhora d’anar a l’escola o a la Llar per estudiar. Sovint ens trobem que els infants deixen de venir durant una temporada: que si és la temporada de pasturar les vaques, que si és la temporada de la recollida de l’arròs. És igual que siguin nens o nenes, grans o petits, quan hi ha feina a casa, la feina s’ha de fer.

La nostra idea és agafar-los ben petits, i mentalitzar els pares que estudiar és sinònim d’un futur millor. De vegades ho aconseguim, d’altres no. Però seguim anant a parlar amb els pares, els oncles, els avis, perquè entenguin que un nen que no sap llegir ni escriure haurà de tallar arròs o pasturar vaques tota la vida.

Un cop recorregudes totes les classes vam fer una llista dels infants que d’entrada semblaven més pobres o necessitats d’ajuda. Vam preguntar-los on vivien per anar a veure les famílies directament, ja que els nens sovint no saben quina és la situació econòmica de casa seva.

Divendres al matí vam agafar la moto ben d’hora, aquesta setmana ha tornat a fer calor, així que sortir a les set del matí era la millor opció.
Moure’m pels pobles de la nostra Comuna és una cosa que m’agrada, perquè sempre em posa els peus a terra. La Llar, com molta gent m’ha dit, és un oasis, una petita illa dintre d’un món terrible, el món de la misèria i la pobresa de moltes famílies, de pobles sencers.
M’agrada, però alhora sempre em toca i sovint m’afecta més del que voldria. Trobar dones amb nens petits abandonades pels marits, o infants que els pares els han deixat amb els avis per anar a treballar a la frontera, és el més habitual i el que més mal em fa.

Els infants que em vaig trobar aquesta vegada, però, estan ben cuidats, malgrat que el pare o la mare siguin lluny de casa, no estaven mal atesos, cosa que tranquilitza bastant.

De tota manera sí que vaig visitar una família que em va tocar. Una dona de trenta dos anys, a la qual el marit l’havia deixat amb dos criatures petites. Em va explicar com cada dia agafa la bicicleta i fa més de vint quilòmetres per anar a plantar o recollir arròs, segons la temporada. Em va emocionar especialment quan, entre llàgrimes, m’explicava que la seva filla gran, amb dotze anys, s’emportava el seu germà petit; de només quatre anys, i encara sense escolaritzar; al collegi amb ella perquè la mare pogués anar a treballar.

Com a totes les històries sempre hi ha una cara més amable, i en aquesta tampoc hi podia faltar. Quan és l’hora de fer les fotos als infants escollits, és quan arriben aquests moments divertits.
Ells mai saben quina cara posar, primer cara de circumstància, llavors els amics riuen, i nosaltres intentem que somriguin una mica, i llavors passa el que passa, que surten moltes ganyotes. I quan amb Phirom les mirem a l’ordinador sempre ens passa el mateix “I ara quina agafem?”

Aquestes son les que els padrins no rebran, però que a nosaltres ens encanten i ens fan riure força.







Aquestes, menys simpàtiques, però igualment necessàries.