dissabte, 13 de març de 2010

Vacunes a Siem Reap

Fa una mica més d’un any, em sembla recordar que ja en vaig fer menció al blog, vam començar a vacunar els infants de la Llar de l’Encefalitis Japonesa. Una malaltia bastant desconeguda al nostre país, però que aquí afecta molts criatures, sobre tot als més petits.
L’hospital infantil de Khantha Bopha de Siem Reap, vacuna els nens i nenes de menys de tretze anys gratuïtament. És un hospital molt gran, molt més gran que l’altre hospital on acostumem anar nosaltres, l’Angkor Children Hospital. A més és força famós, perquè el seu fundador fa concerts de Violoncel per recollir diners.

A la Llar tenim trenta infants que estan per sota dels tretze anys, però com portar-los a tots alhora és impossible, es van fer tres grups. El dia 25 de febrer vam portar el primer, el 2 de març el segon i el 10 de març el tercer.
Ho vaig posar d’aquesta manera, un dia cada setmana, perquè anar a Siem Reap amb deu infants sempre és un trasbals, i força esgotador.

Amb el primer grup va anar tot força bé, tot i ser els “tremendos”. Chhun Chhy, Krem Samnang, Keuth Samnang, Sok Pheng, Suth Cheath i Sam Prom, són un grup d’aquells nens, que tenen entre deu o dotze anys i que sempre has d’estar amb mil ulls si no vols tenir sorpreses, per sort també venien les nenes de la mateixa edat, Phanny, Samoth, Sokly i Sren Treth que sempre es porten ve. Així que la balança va estar bastant equilibrada.

Al matí vam anar al nou centre comercial, les escales electriques són la gran atracció, però les botigues amb colònies i roba “maca” també. Després de pujar i baixar unes quantes vegades vam poder anar a dinar. Davant d’Angkor Wat hi ha el que en diríem un “merendero”, aparquem el cotxe, descarreguem l’arròs, l’aigua i tots els utensilis, i a dinar.
Després una petita migdiada i a l’hospital a posar-se la vacuna.
Quan vam trucar a l’hospital, a finals de febrer, vaig intentar que els hi posessin al matí, ja que fa menys calor i els nens estan més frescos, però res, la tercera dosis es posa per la tarda, concretament a les dues. Encara que la gent comença a fer cua a les onze per recollir número. Com nosaltres venim de lluny, i mr. Chamroeun no té cap mena de vergonya de demanar les coses, nosaltres intentem arribar a la una i mitja, i de seguida ens fan passar. Bé a ells, aquest any han decidit que els estrangers no som benvinguts, cosa que no he aconseguit esbrinar perquè. La qüestió és que em diuen que no puc entrar i em donen una cadira perquè s’assenti a la porta. Bé, podria ser pitjor.

Un cop vacunats, i com a les dues si mitja fa una calor bastant insuportable, anem a uns jardins que hi han al centre de Siem Reap. Hi ha uns arbres gegants amb uns ratpenats també enormes, i que als infants els encara de veure.

Amb els altres dos grups vam repetir operació, encara que per nosaltres és anar als mateixos llocs una vegada i una altra, la veritat és que val la pena. Per ells sortir de la Llar és sempre una festa, i sobre tot si és ben lluny.

El segon grup va ser una mica més caòtic. Els tocava als petits: Hong, Ngék, Yath, Phalla i Srey Neth. I amb tants enanos a les escales mecàniques vam tenir que anar més en compte que amb el primer grup. També venien algunes nenes de les més grans, però igual de porugues que els més petits alhora de posar el peu a l’esglaó, sobre tot quan es movia.
De tota manera també va ser amb el que vam riure més, als petits tot els sorprèn, i fins i tot un maniquí d’un aparador és una cosa nova per ells.

El tercer i darrer grup, van tenir una sorpresa afegida. Abans que sortíssim del centre comercial, un grup de turistes japoneses els van comprar unes galetes i uns caramels. Les van anar repartint mentre ells, força tímids amb els desconeguts, anaven donant-los les gràcies amb molt de respecte.
El que sempre dic: a la Llar son uns dimonis, però fora son uns angelets!!!