dissabte, 20 de març de 2010

Voleak i Saleuv

Aquesta setmana ha estat especialment dura, dilluns vam haver de dir adéu a la Voleak, una nena de setze anys que va decidir tornar a casa seva, amb la seva mare.
A cap de nosaltres ens va venir de nou, feia molt de temps que em demanava de tornar a casa seva, però tant la seva família com nosaltres l’havíem anat convencent, una vegada i una altre, que el millor era que seguís estudiant.
Aquest cop, però ha estat diferent, suposo que tots ens hem adonat que no hi podem fer més, i que si ella volia marxar, l’havíem de deixar sortir.

Mentre Sophea preparava el paper que havíem de signar per què deixés de ser infant de la Llar, li va preguntar si aniria a l’escola, i ella va somriure, però no va contestar, i llavors li va dir “i ja has pensat que faràs amb el teu futur?”, però tampoc va respondre. I encara que ella no ho va voler dir, tots sabíem que quan passés per la porta de la Llar no tornaria a anar a l’escola.
I nosaltres que ens passem el dia lluitant perquè els nanos vinguin a classe de repàs, que no deixin el collegi fins que no tinguin almenys la secundari acabada, que anem a casa els pares per parlar-hi i que ens ajudin a educar els seus infants; quan passa una cosa així se’t cau el món a sobre, i fins i tot et sents que has fracassat.

Sé que amb la Voleak vaig fer tot el que vaig poder i més, però és la seva vida, i nosaltres no podem viure-la per ella. Malgrat no hi estàvem d’acord era la seva decisió i l’havíem de respectar..
Jo la vaig plorar dos dies, i avui encara la trobo a faltar, em costa fer-me a la idea que ja no la tinc aquí, però les coses són així i hem d’aprendre a acceptar-les.

Encara no havia paït que la Voleak era camí de Pailin, quan em va venir la Saleuv i em va demanar de marxar. Jo al principi em vaig pensar que ho feia de broma, com molts d’altres infants, que rient em deien “mama knyom tau teap” (o el que és el mateix: me’n vaig a casa!!). Però la Saleuv no ho deia de broma. El cert és que portava temps pensant-ho i va aprofitar el moment oportú. Per ells és més fàcil dir-ho quan veuen que hi ha algú que ho ha fet abans.

Quan vaig parlar amb ella vaig tenir la sensació que era la seva mare la que volia fer-la sortir, i no pas ella. Però em vaig equivocar, ella també volia marxar, però al contrari de la Voleak no s’atrevia a dir-m’ho. Ella em va dir el que jo volia sentir, que volia seguir estudiant.
Així que quan la seva mare va venir a buscar-la vaig fer tot el possible per convèncer-la que la nena havia de seguir vivint a la Llar. Vaig lluitar dos dies, intentant per tots els mitjans que la Saleuv és quedés amb nosaltres, però tampoc ho vaig aconseguir, i divendres al matí no vaig tenir més remei que signar els papers de sortida.

Ha estat una setmana molt difícil per mi, dues nenes en cinc dies és massa, sobre tot per mi. Però la vida a la Llar havia de continuar, havien marxat dues nenes, però me’n quedaven 66, més tots els exteriors que també em necessiten al cent per cent.

Només han passat dos dies, però aquí el temps es viu més intensament, i avui em sembla que fa molts més dies que elles van marxar.
Avui estic tranquil·la, sé que tot el que estem fent és per ells, i que tot això que ha passat ens ha d’ensenyar que n’hi haurà més que marxaran, però que també en vindran de nous, que ens els estimarem igual.
Diuen que de tot se n’aprèn, i crec que això ha estat una bona lliçó per mi.


Voleak


Saleuv