dissabte, 14 de febrer del 2009

Viatge a Siem Reap

Ja fa un quant temps que la Kay Theng, una nena de la Llar, té un problema al llabi, en els últims mesos havia visitat diferents metges sense un resultat favorable. Periodicament se li infla la part superior del llabi, i sent dolor i picor.
Així que aquest dijous en un rebrot que va tenir vam decidir de portar-la a l’hospital Infantil de Siem Reap, on hi ha un bon equip de metges cambotjans, a més d’un gran nombre d’especialistes europeus i americans.
Dijous a la tarda vam sortir cap a Siem Reap, per fer-hi nit i ser ben d’hora a l’hospital, que a les cinc del matí ja comença a donar numero. Ja amb el numero a la mà vam anar a esmorzar, i a les set entràvem per rebre visita. Això sí, no vam veure el metge especialista fins al cap de dues hores o més. Primer es passa pels infermers, que prenen la temperatura, el pes i demanen quin és el problema. Després una sala d’espera que es fa bastant pesada, però que no és pitjor que l’hospital Clinic de Barcelona, per donar-vos un nom.
Finalment a les nou i mitja vam entrar. El metge cambotja anava una mica perdut, i no tenia massa clar quin podia ser el problema, i va demanar ajut a un metge Nord-americà, que va ser molt amable i a més de trobar la causa del seu mal, també va saber explicar-nos-ho molt bé.
Finalment un herpes simplex, que per nosaltres pot semblar una tonteria, però que si no es tracta adecuadament sempre pot empitjorar.
Un cop feta la visita i recollits els medicaments, vam anar a dinar, i després a fer una mica el turista.
La Kay Theng només havia anat una vegada a Siem Reap i no coneixia Angkor, encara que ella em va demanar d’anar a veure l’aeroport, ja que el que de veritat li feia il.lusió era veure un avió d’aprop. Primer vam anar a Angkor, perquè ho veiés i poder-nos fer algunes fotos pel record. Com el Wat és massa gran i ahir feia massa calor, ens vam aturar al Bayon, bastant més petit i protegit per més arbres.
Tornant del Bayon vam aturar-nos al costat de la pista principal de l’aeroport Internacional de Siem Reap, i vam tenir la sort que en cinc minuts s’enlairava un avió. Ella va començara fer “ui, ui, que gran!!!!” i els seus ulls encara es van fer més grossos en el moment que l’avió va deixar de tocar terra.
Va ser realment increïble, com amb tan poca cosa es pot fer feliç algú. I es que els infants son maravellosos per això, no necessiten grans coses per emocionar-se i veure’ls-hi un somriure a la cara.


La nit que vam dormir a Siem Reap vam aprofitar per fer una volta després de sopar, i veure un espectacle de dansa feta per uns infants orfes que acull una altra associació del país. En acabar l’espectacle, ens vam demanar si ens volíem fer unes fotos amb ells, i aixó ho vam fer.
La Kay Theng estava encantada de conéixer nens que com ella son orfes i que també ballen i poden estudiar com ella.



I la foto pel record davant el Bayon, encara que jo em vaig haver de quedar a la porta, ja que pels cambotjans es gratuït entrar als temples d’Angkor, però per la resta son vint dolars, que si t’hi estas tot el dia val la pena, però per deu minuts ja no tant.